Kierkegaard, Spinoza

L’editorial Marbot m’ha fet arribar a les mans —el millor sistema perquè tingui jo notícia d’un llibre gratis et amore— dues obres que ha publicat quasi simultàniament: Temor i tremolor, de Søren Kierkegaard, i l’Ètica de Spinoza (traduccions de Begonya Sáez i de Josep Olesti, Barcelona, Marbot, 2012 i 2013, respectivament). La primera és una obra cabdal en la història de l’existencialisme europeu, i d’ella van pouar abric i manta matèria Ibsen, Rilke, Thomas Mann, Kafka, i, per descomptat, els existencialistes francesos del segle XX. Consisteix en una llarga sèrie de gloses i d’hipòtesis eticoexegètiques sobre el dilema que se li presenta a Abraham el dia que Jahvè li ordena que ofereixi el seu fill Isaac en sacrifici. En parlaríem més, i molt a gust, si no fos que la lectura d’aquesta traducció ens ha ben pertorbat: passi que la traductora escrigui millor quan hauria d’escriure més bé, passi també que escrigui sistemàticament el verb raure quan hauria de fer servir el verb residir, passi igualment que parli d’alçada —que només és l’altura d’un ésser humà, i, com a molt, d’una vaca a certs punts de Catalunya— en comptes d’altura; però costa d’entendre que, a partir de la pàgina 56, i d’aquest punt endavant (pàg. 59, 62, etc.), la traductora faci servir la conjunció doncs en sentit causal, és a dir, equivalent a perquè: és molt incorrecte, i ho ensenyen a Primària. L’errada significa dues coses: la traductora no domina la llengua catalana i l’editorial no té un bon corrector, o no en té cap: cosa que comença a passar a moltes editorials, per raons d’estalvi.

L’altra cara de la moneda, per a lloa de l’editorial Marbot, és l’edició que Josep Olesti ens ofereix de l’Ètica de Baruch Spinoza, tan important en la història de la filosofia, editada a títol pòstum pels seus amics l’any 1677. Només cal llegir les pàgines liminars d’aquesta edició, amb tot de consideracions purament filològiques, molt enraonades i enormement primmirades, per tenir la seguretat que la traducció que segueix mereix plena confiança. I és així. S’agraeix que un llibre tan complex i tan feixuc de llegir —en la seva ordenació geometricoalgebraica té alguna cosa de Tractatus de Wittgenstein abans d’hora—, es llegeixi de grat, sense entrebancs ortogràfics, ni gramaticals, ni sintàctics: lèxics i conceptuals, potser sí, però el traductor ha tingut cura d’aclarir quina traducció atorga a un reguitzell de termes llatins de molt complicada versió en la nostra llengua.

L’Ètica de Spinoza, que molt poca gent ha tingut la paciència de llegir per les raons que ja hem adduït, és aquell llibre que Descartes mateix potser hauria escrit si no s’hagués vist obligat a salvar de la manera més senzilla possible la qüestió de la fe i l’existència de Déu enfront de la raó. Spinoza, que era jueu i després va convertir-se al catolicisme (o així ho va dir), malgrat que en vida només es va atrevir a publicar una exposició de la filosofia cartesiana i el Tractatus Theologico-Politicus, va posseir de seguida fama d’ateu, i, doncs, d’home susceptible de veure com entrava, tot sencer, en l’Index Librorum Prohibitorum, i córrer el risc que cremessin de viu en viu la seva persona, cosa que va evitar per art d’escapament.

En gran síntesi, allò que Spinoza va revelar per a tota la posteritat filosòfica és que, posat que hipostasiéssim la divinitat, aquesta l’hauríem de considerar com a substància universal i única, de manera que totes les coses —arbres, homes, mosques, pedres— participarien de la mateixa substància que Déu, ell mateix: Deus sive natura. D’aquí el famós “panteisme spinozista”, al qual es van adherir, com és sabut, poetes tan importants de la tradició com Goethe i, més encara, Hölderlin. Deixem-ho aquí, i quedem-nos amb la part positiva de les nobles iniciatives d’aquesta editorial.