Exercici

Fa uns quants mesos, just abans de l’estiu, vaig participar en un màster de Periodisme de la Universitat de València. Entre els matriculats, hi havia un antic estudiant meu, que recordava com un alumne excel·lent. Va ser una alegria retrobar-lo i li vaig preguntar com li anava. Em va explicar que no havia trobat faena com a periodista i que, per a poder viure, feia de venedor en una botiga de llibres i música ben coneguda. Em va dir que això li permetia estar al dia pel que feia a les seues dues aficions més destacades, la música i la literatura. També feia, en aquest sentit, alguna crítica musical per a una revista, però, malauradament, aquesta no li pagava els articles, perquè considerava que ja en tenia prou obtenint debades les entrades per als concerts. “I si no ho faig jo, ho farà un altre”, va concloure, amb un somriure irònic. La classe, dedicada als mètodes principals quant a la difusió de la ciència, va transcórrer molt bé, i el meu antic alumne va ser tan aplicat com el recordava. Com a exercici final i avaluador, vaig demanar que buscaren un article científic, publicat en Science o Nature, i que em prepararen a casa una columna d’opinió. Fa uns quants dies vaig rebre l’exercici d’aquest alumne: hi explicava els resultats obtinguts per un grup d’investigadors de l’empresa Decode, publicats en Nature. Segons s’hi exposava, aquests investigadors havien descobert que el nombre de mutacions que té el genoma d’un individu està relacionat amb l’edat dels progenitors en el moment d’engendrar-lo. D’aquesta manera, si el fill d’uns pares de vint anys té vint-i-cinc mutacions, el d’uns pares de quaranta en presenta 65. Els nombres són orientatius, però assenyalen la importància que té el fet de reproduir-se jove, entre vint i vint-i-cinc anys, perquè la descendència tinga un genoma com més lliure millor d’alteracions genètiques. El meu estudiant concloïa que ara als joves se’ls afegia aquesta nova pressió existencial: a banda de buscar faena, de buscar pis, de salvar el mileurisme, calia reproduir-se aviat per a evitar que la descendència tinguera un excés de mutacions, i així previndre-la de malalties greus, com ara l’autisme o l’esquizofrènia. Hi suggeria una altra possibilitat (ja apuntada pel mateix investigador signant de l’estudi): congelar l’esperma i fer-lo servir quan s’haja trobat una faena digna, estable i suficientment pagada per a crear una família. Llegint el seu exercici em vaig imaginar el meu estudiant venent llibres i discos en la botiga i aprofitant una estona lliure per a dur avant aquell article periodístic, en què es mesclava ciència i periodisme d’una manera tan brillant com trista. I em va saber greu no poder-lo ajudar de cap manera.