El cel no és per als negres

Els Temptations ho cantaven el 1971, Sky’s the Limit (El cel és el límit), però a ningú no se li va acudir que el títol pogués ser una sentència fatal per als afroamericans. Doncs sí, també ho veuen així algunes generacions mig segle després. La matemàtica Katherine Johnson, que ha mort aquesta setmana amb més de 100 anys, sembla haver viscut tant per recordar-nos-ho, en temps moguts en el despertar de les dones: ha passat molt de temps però no gaires coses. Els negres no ho poden fer tot a l’imperi.

Va ser una pionera de la computació i dels càlculs matemàtics que van permetre a l’home (blanc) arribar a la Lluna. Una dels “computadors amb faldilla”, com graciosament l’anomenaven, a ella i a les seves companyes, matemàtiques i enginyeres, els alegres nois de la cosa espacial. Però el cel no era per a ella, ni per a elles. Han estat durant dècades una nota a peu de pàgina de llibres i articles científics.

Ja ho va cantar l’altre pioner, el gran Gil Scott-Heron, el de la sempre viva The revolution will not be televised (La revolució no serà televisada), però en aquesta, Whitey on the Moon (Blanquet a la Lluna), on salmodiava això, a la manera rap que estava inventant: “No puc pagar la factura del metge / però el blanquet és a la Lluna. / D’aquí a deu anys seguiré pagant / mentre el blanquet és a la Lluna. / El propietari em va apujar el lloguer ahir a la nit / perquè el blanquet és a la Lluna. / No hi ha aigua calenta, ni banys, ni llum, / però el blanquet és a la lluna”. Era el 1970, tenia 20 anys. I el que cantava i contava a la cançó era cert als barris més pobres de Nova York i de tantes ciutats nord-americanes. El músic Pharrell Williams (46 anys) ho veu així: “Anar a la Lluna és accedir a una altra dimensió, a la qual el negre nord-americà no hi té dret. En la música existeix una dimensió espiritual semblant”.

Tot això em ressona en el que llegeixo sobre Katherine Johnson arran de la seva mort. Les seves companyes a la proto-NASA ja no hi són, Mary Jackson va morir el 2005 als 84, Dorothy Vaughan el 2008 als 98. Ni el president Obama hi va arribar a temps, només va aconseguir concedir el 2015 a una doctora Johnson de 95 la medalla presidencial de la Llibertat, el màxim reconeixement civil als EUA. El públic, també al seu país, ha hagut d’esperar per saber qui eren. Fins a arribar al film Figuras ocultas (Theodore Melfi, 2016; música de Pharrell Williams), on la Johnson és l’actriu Taraji P. Henson. Film de celebració reconfortant, tot i així, sense salmodiar a l’estil Scott-Heron les misèries negres urbanes, projecta a la pantalla l’enteresa d’aquestes dones. I és que no van ser només classe mitjana negra i prou, van haver de pencar sense descans en un context doblement racial, per misogin i supremacista.

Els científics són en certa manera poetes i músics, el plaer els fa persistir en l’afany. Llegeixo que a la nena Johnson li agradava fer números i ho comptava tot: comptava passos, plats per fregar i el que se li posés a l’abast, com una dama de la meva família que comptava els cigrons i els pèsols que preparava i una altra dama va fer uns quants cobrellits de ganxet pel gust de comptar punts. Quan t’agraden els números, t’agraden. A partir d’aquí, amb unes notes brillants, la universitat va ser bufar i fer ampolles, va ser una de les primeres afroamericanes que es va graduar, als 18. Però al cap de poc temps estava casada, amb tres fills i sense ensenyar. Va arribar la guerra per rescatar el seu talent i el de tantes dones. No només faltava mà d’obra, faltaven cervells. I els seus, els d’elles, eren allà. La guerra freda que va seguir i que va emprendre la guerra espacial va ser el seu teatre d’operacions, elles hi eren. Potser és bo, em dic tot sovint, estar en un segon pla i no haver de donar la cara per tanta guerra. Però no tothom ho veu així, ho sé, i té sentit que valorem totes les aportacions humanes, també les d’elles aquí.

Ara que ha mort Katherine Johnson, la NASA l’acomiada com “la ment més brillant del nostre equip”. Quina broma. Que t’hagis de morir als 101 anys perquè et llancin floretes com aquesta. Que t’hagis de morir perquè et diguin el que ja no podràs sentir. M’ensumo que a la seva edat no importa gaire, estimada senyora, i com a matemàtica fa dècades que vostè sap com d'importants són els números i que tot quadri com cal. En el seu cas, que l’home arribi a la Lluna, però sobretot que en torni, cosa que aquell va poder fer gràcies a vostè, als números “de la noia”.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.