TV3, entre el control remot i la democratització

La tornada de CiU al poder el 2010 va marcar un període ple d’iniciatives. El Govern d'Artur Mas es va posar a la tasca de desgreixar el brou de la despesa pública amb l'ajuda del seu aliat de llavors, el Partit Popular. D'aquell període daten les més dures retallades socials encara no revertides. La doctrina de la tisorada, ara anatematitzada per l'independentisme, va ser elevada a virtut. La retallada es va universalitzar tant que per triar el consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va passar a ser suficient la majoria absoluta quan abans –amb el tripartit d'esquerres– s'exigia la majoria de dos terços. El 2012, Catalunya Ràdio i TV3 van tornar a l'ordre natural pujolista: una trucada des de Palau i tots ferms.

Tot això era llavors. Què succeeix ara, en l'era de “la revolució dels somriures”, del mandat popular? Doncs que tot segueix d’una manera semblant a la de sota el règim pujolista. La situació d'“emergència nacional”, el procés i els polítics presos han servit de coartada per continuar governant amb mà de ferro els mitjans públics catalans. S'ha fet bandera d'un pluralisme informatiu que no es practica, ja que fins i tot durant l'aplicació de l'article 155 “va funcionar el control remot a través dels directius designats pels partits de l'anterior Govern [Junts per Catalunya i ERC]”, afirmava al seu dia la secció del Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV3.

El juliol del 2017, poc abans de l'aplicació de l'ominós 155, la ponència parlamentària va aprovar per unanimitat desfer el greuge de l'Executiu d'Artur Mas i que els membres del consell de govern de la CCMA fossin elegits per una majoria de dos terços de la Cambra. El final abrupte de la legislatura, amb proclamació de la república metafísica, va llençar els bons propòsits democràtics a la paperera de la història. A aquesta carrera de despropòsits cal sumar que des de març de l'any passat tots els membres del Consell de Govern de la CCMA tenen el seu mandat caducat. Dos dels vocals van marxar a casa seva, però quatre segueixen: Núria Llorach, presidenta en funcions a proposta de Junts per Catalunya; Rita Marzoa, secretària a iniciativa d'ERC; Antoni Pemán, per Unió Democràtica; i Armand Querol, pel PP. Com és evident, la composició respon a criteris de representativitat anteriors a les guerres carlines.

El cas és que a l'octubre del 2018 –empesos per Catalunya en Comú i la CUP– els partits van decidir sense vots en contra que abans de les vacances d'estiu s'aprovaria la reforma de la CCMA. Ningú és innocent i a la tardor de l'any passat hi va haver conats d'arribar a acords sense passar per vicaria de la llei. Durant uns mesos fins i tot Ciutadans, el flagell de l'independentisme, o els “carcellers” del PSC van flirtejar amb JxCat i Esquerra darrere un acord que obviés molestos tràmits legislatius. Però res d'això va fructificar. I no va ser fins al maig passat quan es va constituir la ponència parlamentària per debatre la reforma de la lleis audiovisuals del 2017, una tasca que per la seva complexitat evoca treballs d'Hèrcules.

El ple del Parlament d'abans de vacances –a celebrar els dies 23 i 24 d'aquest mes de juliol– hauria de votar aquesta reforma. Ha faltat temps –o voluntat– perquè els ponents es reunissin. Hi ha motius, tanmateix, per a l'esperança, ja que el text superarà probablement el tràmit de comissió –asseguren fonts parlamentàries– aquest mateix mes. O sigui que si no hi ha eleccions anticipades, a l'octubre s'abordarà la llei en el ple.

El cas és que van passant setmanes. El Govern de Quim Torra és incompetent en gairebé tot menys en el control dels mitjans públics. Fins i tot les propostes sorgides al seu dia de sectors de l'independentisme, com les de l'exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, dormen el son del just, segurament per ser excessivament democràtiques. Esquerra utilitza aquest corpus doctrinal amb la mateixa habilitat amb què el papa Lleó XIII torejava la modernitat a la seva encíclica Libertas: amb una mà s'agafa a l'indesitjable statu quo –en què es mou com un peix a l'aigua–, mentre amb l'altra brandeix la tesi: democratització, despartidització i millora pressupostària.

A hores d'ara de la pel·lícula ningú hauria de confondre lliure mercat amb oligopoli o el que és públic amb el governamental. Desgraciadament, tant en aquesta Dinamarca del sud que alguns pretenen que és Catalunya com a la veïna i entranyable Espanya, molts continuen instal·lats en aquesta rendible confusió.