Entre Espanya i Europa

És independent el Tribunal Suprem? És imparcial el seu president, Manuel Marchena?

Per al món independentista —i part de les defenses— la resposta és negativa. Així ho va airejar l'expresident fugit, Carles Puigdemont. Va etzibar, el setembre del 2017, que el Suprem està “deslegitimat, desprestigiat i polititzat”, a més de “conxorxat amb el Govern”.

Más información

La història de dos processos

Del procés també se’n surt indemne

Per a l'àrbitre, el mateix Suprem, això no té fonament. En cas contrari hauria de renunciar en ple. Encara que no emet declaracions, es prodiga en signes garantistes per contrarestar aquestes crítiques tan amables. El principal, ampliar les facilitats als advocats per preparar la defensa, gran requisit d'un procés “equitatiu”.

Les dues preguntes són clau. Si Puigdemont l'encertés, el judici —segons l'eslògan omnipresent— “no és ni serà just”. Les instàncies europees competents el tombarien i l'invalidarien.

Per això convé saber la seva opinió. Avancem-la. Un, el Suprem és independent. Dos, haurà d'acreditar bé la seva imparcialitat.

“En el cas d'Espanya, la Comissió no té crítiques sobre el funcionament de l'Estat de dret, la democràcia ni l'aplicació dels drets humans”, va resoldre el vicepresident Frans Timmermans com a resposta als eurodiputats secessionistes que el van interrogar el 30 de gener. Això no és un brindis polític. La Comissió està facultada, com a guardiana dels tractats, a recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE, a Luxemburg) davant d'una violació dels drets humans a la Unió. Als qui protegeixen el Tractat (article 6) i la Carta de Drets Fonamentals, la bona aplicació dels quals supervisa el comissari holandès.

Va ser ell qui va impulsar el recurs al TJUE contra la llei de reforma del Suprem polonès, al·legant que la jubilació massiva de magistrats violava “el dret a la tutela judicial efectiva i a un jutge imparcial” (article 47 de la Carta). El Tribunal ho va deixar clar: va dictar una mesura cautelar que va suspendre la llei polonesa (18/12/18). Ja ha estat reformada.

Així que és rellevant que el rigorós guardià i militant democràtic Timmermans no trobi matèria contra Espanya.

A més, la jurisprudència de l'altra instància jurisdiccional continental, el Tribunal Europeu de Drets Humans (el TEDH del Consell d'Europa, amb seu a Estrasburg), un òrgan més veterà, coincideix en aquesta mateixa línia. Segur que la sentència del Suprem arribarà al Constitucional i a Estrasburg. Això els configura com a espais d'últim recurs —per verificar si s'han complert les exigències formals del judici— més que com a segona instància (que ho reexamina tot). Encara que alguns reclamen l'existència d'una pròpia segona instància, el Conveni Europeu de Drets Humans que aplica Estrasburg no l'exigeix si qui jutja és “el més alt tribunal” del país (article 2, protocol 7).

El TEDH milita en aquest dret al “procés equitatiu” i el seu gran requisit (encara que n'hi ha d'altres) és que hi hagi un “tribunal independent i imparcial”. Apareix a la meitat de les seves sentències.

De la seva jurisprudència no s'infereix que el Suprem sigui “depenent”. L'antiga sentència Carlo Filippini contra San Marino (26/8/2003) va dictaminar que la justícia del micropaís era independent i imparcial, tot i que els jutges els nomenessin directament els parlamentaris, res d'un Consell General del Poder Judicial.

Tenia més importància la manera en què es designaven, la durada del mandat (millor com més llarga), la protecció legal contra les pressions exteriors i l'aparença d'independència (el dilema de la dona del Cèsar).

Tenint en compte que l'arquitectura de la Llei Orgànica del Poder Judicial exigeix molt més (articles 1, 12 i 13) que la de San Marino, costa imaginar-se per què al Regne d'Espanya li hauria d'anar pitjor que a la república transalpina.

La verificació, des d'ara mateix, de la imparcialitat serà una assignatura del Suprem i el camp de desafiament d'algunes defenses. La imparcialitat és un concepte similar a la independència, però inclou aspectes subjectius a més dels normatius. Com la doctrina de les aparences (sentència Piersack, 1/10/1982).

En el cas Otegi, el TEDH va rebutjar que la pertinença anterior del llavors president del Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, al PP “sigui suficient per tenir dubtes sobre la seva imparcialitat”. Però va condemnar Espanya per parcialitat de la jutgessa Ángela Murillo, que va murmurar: “Ja sabia jo que no em respondria aquesta pregunta” (assumpte 4184/25, sentència del 6/11/2018).

Un punt calent serà, doncs, l'al·lusió del jutge instructor Pablo Llarena a “l'estratègia que vam patir”, després de detallar els fets turbulents de la tardor del 2017 (interlocutòria denegant la llibertat provisional a Jordi Sánchez, 12/4/2018, pàgina 53). Per esvair la percepció que l'instructor va poder ser part sent jutge, el Suprem haurà de treballar molt.

I després hi ha el whatsapp (19/11/2018) del portaveu del PP al Congrés, Ignacio Cosidó, sobre Marchena: “Posem un president excepcional” i, a més, “controlant la sala segona [la d'aquest judici] des del darrere”, demanava al seu partit. Però la frase no era del jutge. I, a més, va dimitir de la presidència del Suprem en defensa de la seva independència. Això sí que pot donar lloc a debat.