Judici a la Transició

Esther Capella, consellera de Justícia, va sorprendre el juliol passat amb un nou pla per a la memòria històrica. Capella va anunciar al Parlament que el Govern proposaria una nova llei de memòria, que inclouria una Comissió de la Veritat i que s’estendria fins a la Transició, com a mínim fins al desembre del 1978, quan es va aprovar la Constitució. “Sincerament, tenint en compte la inactivitat legislativa i la situació política, vam pensar que era una ocurrència de l’estiu, per demostrar que s’estan fent coses”, recorda ara Jordi Guixé, acadèmic de la Universitat de Barcelona. Passats els mesos, Guixé parla positivament de la iniciativa, com gairebé tots els experts consultats per QUADERN. Però, com tots ells, Guixé també és escèptic sobre el recorregut del projecte i, en especial, sobre la proposta de constituir una Comissió de la Veritat.

La voluntat de la Generalitat és unificar en una sola llei les tres regulacions catalanes de memòria històrica en vigor des del 2007: la Llei del Memorial Democràtic, la Llei de Fosses i la Llei de Reparació Jurídica. La normativa catalana va ser precursora a l’Estat i els historiadors implicats concedeixen a dir que cal fer-ne una actualització i una unificació.

L’executiu català va aprovar el 12 setembre passat l’avantprojecte de la llei perquè sigui debatuda per entitats i víctimes. La portaveu del Govern, Elsa Artadi, va precisar que la Comissió de la Veritat serà “un òrgan que estudiarà, aclarirà, quantificarà els crims de lesa humanitat, n’informarà les víctimes i les assistirà en el seu dret a la justícia. No podem endarrerir més la creació d’aquests òrgans, perquè cada vegada hi haurà menys gent que en va ser víctima”. “Amb la Transició no s’ha acabat de fer net”, va dir Artadi. “Hi ha episodis de la Transició que és important estudiar, saber què ha passat. Cal aportar llum en uns períodes molt rellevants i que segueixen tenint conseqüències avui”. Malgrat que la consellera de Justícia va precisar al Parlament que el 1978 seria la data final, Artadi va assegurar que el Govern prefereix que siguin els membres de la comissió els que determinin quins anys de la Transició han de ser sotmesos a escrutini.

Lapse de temps i neutralitat

La recepció de la llei és positiva per part de la majoria del Parlament, sobretot per part del PSC. Els socialistes ja van presentar al juny una proposta de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya. L’avantprojecte del PSC també preveu “una comissió de la veritat, en la línia de les recomanacions de les Nacions Unides”, que arribi fins a l’aprovació de la Constitució, el desembre del 1978. La diferència rau que el PSC planteja que la comissió catalana treballi per lliurar unes conclusions a la comissió estatal que el Govern central vol tirar endavant. L’avantprojecte de llei dels socialistes espanyols també especifica que les investigacions haurien d’arribar fins a l’entrada en vigor de la Constitució. Fins ara havien estat les autonomies —Catalunya, País Basc, Navarra i Andalusia— les que havien portat la iniciativa en lleis de memòria històrica davant la passivitat del govern del Partit Popular.

Guixé destaca que la inclusió de la Transició en la recerca memorialística institucional no és una novetat: la Llei del Memorial Democràtic centra les competències d’aquest òrgan entre el 1936 i el 1980. La norma fundacional del Memorial indica que “un dels dèficits de la transició a la democràcia fou la institucionalització de la desmemòria i l’oblit de la tradició democràtica i els seus protagonistes”.

Guixé és director de l’Observatori Europeu de la Memòria (EUROM), xarxa de 48 centres memorialístics europeus establerta a la Universitat de Barcelona. A Guixé li sembla bé la idea, però considera clau desentrellar interrogants que altres acadèmics consultats comparteixen: quin és el període de temps que analitzarà la comissió? Els seus components seran neutrals? A quines víctimes s’indemnitzarà? —les víctimes d’ETA també?— i, sobretot, la comissió tindrà el pressupost adient? Guixé és partidari de treballar enfocant-se en un moment concret: “Està molt bé si una llei afronta el terrorisme d’Estat i paraestatal, només faltaria; ara bé, no convé barrejar períodes històrics”.

Coordinats amb l’Estat

Ferriol Soria és el director gerent de la Fundació Ernest Lluch i un dels principals experts catalans en comissions de la veritat. Per Soria és una notícia positiva, però té dubtes similars als de Guixé. Una de les recomanacions estàndard per a aquest tipus d’òrgans de reparació històrica, diu Guixé, és que els fets que investiga han de ser propers en el temps. També han de ser crims d’un període concret. Que siguin molts anys a investigar no és un problema, i Guixé posa com a exemple la Comissió Gauck a Alemanya, el 1990, que va determinar els crims d’Estat comesos durant els 40 anys de la República Democràtica Alemanya —tot just caigut el mur de Berlín—. Soria veuria amb bons ulls una comissió d’aquesta mena, però destaca que si n’hi ha una d’estatal, la lògica és que aquesta tingui la prioritat d’acció i la catalana s’hi coordini, que és el que planteja el PSC. El PSOE, en el text de la seva llei, especifica que la comissió estatal incorporarà els treballs i resultats de les comissions autonòmiques que es creïn.

Sophie Baby, investigadora sobre la Transició a la Universitat de Borgonya, és del parer que “en termes històrics, pensar a escala regional no té gaire sentit; cal pensar la violència i les seves conseqüències, sigui en la Guerra Civil, en el franquisme o la Transició, a escala més global, de tot el territori”. Baby defensa que calen més ajuts per millorar arxius i per a compensacions de les víctimes del franquisme. “Aquesta és una qüestió eminentment política, que cal tractar a escala nacional”, diu l’acadèmica francesa, i afegeix que les accions a escala autonòmica “poden crear desigualtats entre els ciutadans espanyols”.

Soria té presents casos excepcionals de comissions de la veritat que han estat endegades per governs regionals: en concret, cita la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Greensboro, a Carolina del Nord, establerta el 1999 per esbrinar les culpabilitats de l’assassinat el 1979 de cinc manifestants en una protesta contra el Ku Klux Klan. Aquest òrgan, però, va ser una iniciativa privada, no del govern de Carolina del Nord. Soria també esmenta les comissions de la veritat descentralitzades sobre l’acció el 1999 de les tropes indonèsies a Timor Oriental. Aquestes comissions van treballar des del 2002 sota l’empara de l’ONU. “La complexitat de l’assumpte supera les lleis catalanes”, diu Guixé. La consellera Capella va afirmar que la llei que planteja el Govern “ha de promoure també el desenvolupament de projectes transnacionals”, i la col·laboració amb altres territoris espanyols i d’Europa per esclarir responsabilitat i indemnitzacions. El director de l’EUROM és escèptic perquè apunta que el precedent català d’acció transnacional, amb el tripartit, es va limitar a algunes accions a Perpinyà.[LAD-APARTADO]

La “moda” de les comissions

Baby és la veu més crítica amb els plantejaments per constituir comissions de la veritat. Considera que no estan clars els “objectius” d’aquesta comissió catalana i opina que els fets que es pretén investigar “són majoritàriament coneguts, s’han investigat durant moltes dècades”, diu la historiadora francesa: “Queda molt per investigar, per això té sentit donar els mitjans per fer una recerca més precisa”. “Aquesta moda de les comissions de la veritat ve de la immensa feina duta a terme per les associacions de memòria històrica i víctimes del franquisme”, explica Baby. Aquestes organitzacions, segons el seu relat, “davant el silenci i el rebuig trobat a l’executiu, van buscar altres instruments d’acció en el repertori global dels drets humans i del dret penal internacional, que obliga els Estats a investigar i jutjar els crims de lesa humanitat i emparar les seves víctimes”.

Carme Molinero, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, comparteix algunes de les conclusions de Baby, però no rebutja d’entrada l’opció de les comissions: “Pot ser positiu introduir el període de la transició de la dictadura a la democràcia per reconèixer i reparar el dany a les víctimes d’actuacions antidemocràtiques”. Però aquest reconeixement i rehabilitació no té per què passar inevitablement per una comissió de la veritat, segons Molinero, i és aquí on aporta arguments similars als dels seus companys: les comissions de la veritat, de Sud-àfrica o de l’Amèrica Llatina, es creen tot just després del període dictatorial que volen analitzar. “El cas espanyol és ben diferent. Han passat 80 anys del final de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura, i 40 des de la instauració de la democràcia. En aquest temps, els historiadors han publicat centenars d’estudis cabdals sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista des de les perspectives més diverses”, explica Molinero. “No és coneixement, el que falta: els governs han d’impulsar polítiques de veritat i reparació. Els recursos disponibles s’haurien d’aplicar en aquest àmbit i no dispersar-los en actuacions que poden esdevenir fútils”.

Un aspecte sobre la proposta de les comissions de la veritat que preocupa els acadèmics és la manca de concreció i de resultats. El PSC ha especificat que vol una comissió de 21 membres. La proposta del PSOE és més precisa i estableix un òrgan format per 11 persones —amb una distribució igualitària entre homes i dones— nomenades pel Congrés a partir d’una llista de candidats proposada per les dues cambres legislatives i pel poder judicial, universitats i associacions de víctimes. Els seus membres hauran de ser persones de prestigi en el seu àmbit, siguin “juristes, historiadors, psicòlegs, investigadors universitaris, experts en violència de gènere, defensors de drets humans i membres de grups memorialistes”. Els treballs de la comissió hauran de durar dos anys, i l’informe de conclusions i recomanacions, segons el PSOE, “serà emès al Congrés dels Diputats per al seu debat i aprovació i posterior enviament al Govern per a la seva implementació i difusió, i tindrà caràcter vinculant per als poders públics”.

Guixé es pregunta si té lògica el termini precís de tancament del període a investigar, el 6 de desembre del 1978: “Si a algú el van torturar el 1979, aleshores no serà un cas per estudiar i reparar?”. Els darrers estudis publicats aquest 2018 indiquen que a Espanya van morir per violència política entre 500 i 700 persones en el període comprès entre 1975 i 1982; el 96% dels morts els va causar el terrorisme basc, segons els investigadors Paloma Aguilar i Ignacio Sánchez Cuenca; Ignacio Sánchez Soler parla de 1.663 ferits entre la mort de Franco i el 1983; l’historiador David Ballester estableix en un 10% del total espanyol les víctimes mortals causades per la policia a Catalunya.

Guixé també planteja dubtes polítics sobre la comissió catalana: “A Catalunya és possible que s’acabi vinculant amb això que en diuen ‘el règim del 78’, que tingui un punt de vinculació amb el procés. Tinc molts dubtes que amb les prioritats que té aquest Govern, i en el moment polític actual, es pugui fer una llei de la memòria al marge de la manipulació política i de nivell”. Molinero creu necessari unir les lleis de memòria, però adverteix que ja existeixen els mecanismes per procedir en la reparació: “Els marcs d’actuació existeixen. Encara no s’han realitzat les accions de reparació que les lleis del 2007 —catalana i espanyola— preveien; més val que s’actuï amb celeritat. Però per a tot això no es necessiten comissions de la veritat que poden convertir-se en plataformes de distracció”.