Memòria de tots, de la A a la Z

Ricard Vinyes, comissionat de programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, catedràtic de la Universitat de Barcelona, ha dirigit 187 acadèmics per elaborar el Diccionario de la memoria colectiva (Gedisa), amb més de 300 articles que vinculen memòria i història contemporània: des de creacions artístiques com el quadre El abrazo, de Juan Genovés, a una brillant anàlisi política i social de les pel·lícules de Rambo per part de Kristian Feigelson (Universitat de Sorbona Nouvelle-París 3); dels japonesos internats en camps als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial passant per les Roses de Sarajevo (marques dels morters sobre la ciutat durant la guerra dels Balcans), o la manifestació per la independència d’Algèria del 1961 a París, en què van morir entre 50 i 250 persones.

El drama jueu, les dictadures de l’Amèrica Llatina, la segregació racial als EUA o la Guerra Civil espanyola tenen presència destacada, però sobresurt l’exposició didàctica dels conceptes vinculats a la memòria i a les diferents experiències en comissions de la veritat que s’han produït des de mitjan del XX. “L’Estat que al final del període dictatorial renuncia a confrontar-se críticament amb el seu passat i la seva obligació d’exercir justícia, es debilita i se sosté sobre una democràcia fallida”, escriu Esteban Cuya sobre les comissions de la veritat. “És incomprensible que a Espanya, on després de la fi de la República centenars de milers de persones van ser detingudes i desaparegudes o executades sumàriament per les forces franquistes, no s’hagi creat una comissió de la veritat que acabi amb aquest capítol fosc”, rebla Cuya.

Hi ha entrades que resumeixen amb precisió termes teòrics, com fa Aldo Marchesi (Universitat de la República, Uruguai), que explica la teoria de Tzvetan Todorov sobre la memòria literal i l’exemplar: la memòria literal es produeix “quan un esdeveniment es recorda en la seva literalitat, encara que aquesta no signifiqui la seva veritat”; l’exemplar és aquella que “succeeix quan el treball de dol aconsegueix neutralitzar el color causat, i així permet que la conducta deixi de ser privada, s’incorpori a l’esfera pública i habiliti l’analogia i la generalització. A partir d’aquest trànsit, el passat es pot convertir en un principi d’acció per al present”, escriu Marchesi. El lector del Diccionario també podrà descobrir conceptes com memòria-pròtesi, proposat per Alison Landsberg (Universitat George Mason): aquells records que compartim malgrat que no hem viscut directament, però que hem viscut “per una interacció amb una representació mediàtica”.

Hi ha entrades que destaquen per l’aproximació crítica. Francisco Erice (Universidad de Oviedo), en la definició de deure de memòria, creu que seria millor parlar del “dret de memòria” perquè, esmentant Todorov i Henry Rousso, “el deure de memòria pot ser una noció confusa, que afavoreix les ‘memòries identitàries’ i opera com una ‘moral de substitució’ en detriment de la racionalitat i la complexitat de l’anàlisi històrica”. Marie Claire Lavabre (Universitat París 10) conclou que memòria col·lectiva, sorgit de Maurice Halbwachs, és caduc en confondre memòria i història i perquè mira l’efecte del passat en el present.

El Diccionario... té també entrades d’alt nivell literari, com la del filòsof Manuel Reyes Mate sobre el perdó: “Demanar perdó és demandar a la víctima una segona oportunitat. La víctima pot accedir-hi o no, però si ho rebutja no pot ser per venjança perquè això l’anivellaria amb l’ofensor. No s’hauria de perdre de vista que, com en el cas del Segismundo de La vida es sueño, el gest de perdonar equival al reingrés en la condició humana”.