Els millors 50 llibres dels últims 50 anys

Més de vuitanta crítics, escriptors, professors universitaris, llibreters i bibliotecaris han votat els cinquanta millors llibres dels últims cinquanta anys de literatura, publicats originalment en català i independentment del gènere

19 abr 2024 - 05:00CEST

La novel·la Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i el recull Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó, són els millors llibres dels últims cinquanta anys, publicats entre 1974 i 2024, segons les votacions de prop d’un centenar de crítics, escriptors, llibreters, bibliotecaris i professionals del sector que han participat en l’elaboració d’aquest cànon elaborat per Quadern.

1. Mirall trencat

Mercè Rodoreda

1974

Per Mercè Ibarz

La casa i la rata. El primer títol era Una casa abandonada, que potser hauria donat més rellevància al nucli essencial de la novel·la: la destrucció, per abandonament, de la casa catalana (europea, per extensió) en el sentit més fondo. Casa, idioma, cultura. D’això parlem, del mirall que havia reflectit la història de Barcelona, en què era diguem-ne possible l’ascensió social d’una filla de peixatera de la Boqueria a la més consolidada burgesia industrial. Un mirall trencat, un més de la pila i substància de la memòria. Una casa abandonada, feta miques fins a ser enderrocada. Una novel·la collage, a capítols-bocins, aïllats, que reunits componen la història d’una família opulenta la fi de la qual, el no-res, és vist amb els ulls d’un rata abans de morir. No hi queda ni una rata.

No són pas la revolució –Rodoreda sempre en va dir així— ni la guerra les úniques raons de l’abandó de la torre de Sant Gervasi, en què ja han mort tots els estadants, excepte Sofia, ara l’única propietària, i les criades; se’n van totes quan les milícies ocupen la mansió. Sofia abandona el país en guerra. No cap a Burgos sinó cap a París, on es casarà amb un burgès encara més ric. La casa continua dempeus després de la guerra. Però no durarà. El capítol final de Mirall trencat transcorre en la postguerra.

Sofia torna per enderrocar la torre i que s’hi facin pisos, se l’ha venuda amb aquest propòsit. Arriben els homes de la conductora: per aquesta paraula, que aviat cauria en desús, sabem que som als anys quaranta-cinquanta. Han de buidar la casa i llençar-ho tot. Els homes pensen de quedar-se algun moble. Però Sofia els diu que ni parlar-ne, que tot el de la casa ho han de posar al jardí —el jardí fonament de la novel·la— i cremar-ho. No hi queda res ni ningú, només la rata.

“El foc durà tota la nit. No sabia on anar a dormir. Voltà per la casa; tot era insegur. No veia ni un trist manyoc de roba. Sense esma, mig malalta, arribà al passeig dels castanyers i s’enfilà a una soca; trobà un forat i s’hi entaforà. Al cap d’uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren a la soca d’un castanyer de l’entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes”.

Rodoreda l’havia començat el 1968, en els profitosos anys que ja havia escrit les obres primordials La plaça del Diamant, La mort i la primavera (la primera versió serà finalment la pòstuma, per més que l’anés retreballant dintre seu en els últims anys), les “Flors de debò”, El carrer de les Camèlies i els seus portentosos contes, que ens cal llegir més, així com Jardí vora el mar. La confecció de Mirall trencat va ser lenta, interrompuda, inquietant. No és gens estrany. La va combinar amb la reescriptura radical d’Aloma, empresa i enllestida el mateix any que engega el Mirall. La novel·la definitiva es beneficia així d’una revisió profunda de la tradició del gènere, el seu tret estilístic bàsic. Les interrupcions i represes no sempre li farien favor, i manifesten a canvi la sostinguda auscultació rodorediana de la novel·la moderna. El Déu omnipotent que tot ho sap està fora de joc i el mirall al llarg del camí de l’art de la novel·la s’ha rebentat.

Al pròleg, una poètica de la seva labor, autoconscient en extrem, avisa el lector que no esperi llegir-la més en aquest registre periclitat: “Voldria començar, nova com la llum del dia —i no em serà gens fàcil—, la meva pròxima novel·la”. Serà l’obra mestra capital Quanta, quanta guerra... La rata que tanca el Mirall és la petjada de la Rodoreda doble des dels anys quaranta, que proclamen els contes i la inspiració simultània de La plaça del Diamant i La mort i la primavera: realista i fantàstica. Fora, dins, a través del mirall.

2. Vuitanta-sis contes

Quim Monzó

1999

Per Borja Bagunyà

M’agradaria pensar que la inclusió dels Vuitanta-sis contes en una llista de les 50 millors obres dels últims 50 anys ja no sorprèn ningú. En part perquè, amb el temps, la radicalitat de la seva escriptura crec que s’ha anat fent més i més evident, i en part perquè, com a lector, l’obra de Monzó se t’imposa com un clàssic de maneres molt diferents. En el meu cas, va ser tant per aquesta aposta extrema pel minimalisme —aquesta mena d’ascetisme adverbial, adjectival i sintàctic que fa que qualsevol afegitó sembli sobrer— com per la seva capacitat insòlita de subvertir-ho gairebé tot, de riure amb gairebé tot: allà on s’hi congria un codi, Monzó te’l capgira, te’n mostra l’absurditat que el sosté i, a sobre, ho fa de tal manera que, un cop l’has llegit, et sembla que sempre l’havies vista, l’absurditat, i que sempre havies sabut que era un codi. Que Monzó és un clàssic amb totes les lletres es nota en el moment en què aconsegueix que tot això sembli fàcil.

Per als aspirants a escriptor nascuts a la dècada dels vuitanta que el vam llegir durant l’adolescència, llibres com El perquè de tot plegat, Guadalajara o, el llibre al qual torno més sovint, L’illa de Maians, exercien una fascinació particular, que era barreja d’una severa disciplina estilística i d’una llibertat imaginativa total, capaç de capgirar Kafka convertint un escarabat en un noi fati, de repassar tots els clixés d’una conversa entre amants en una sola trucada telefònica, d’explicar què li passa a un germà gran quan ha de carregar el cadàver del petit per tot arreu, de reescriure la tradició de la novel·la bizantina en un polvo inacabable o d’organitzar una novel·la sencera al voltant d’una erecció que no baixa. (Sí, hi ha molt de sexe, en la literatura de Monzó, però no és mai un sexe recreatiu, gratuït o exhibicionista: com tants altres aspectes de la nostra existència, Monzó el tracta com un lloc més on anar a capturar el que realment li interessa, i que diria que passa per les estratègies que ens muntem per sobreviure en aquesta nostra vida postmoderna, i pels fracassos d’aquestes estratègies.) Crec que no és exagerat, en aquest sentit, dir que Monzó va definir el grau zero del conte català al llarg dels noranta i principis dels dos mil, i que, durant molt de temps, escriure més llarg o més curt es va mesurar segons el paràmetre dels seus contes. Aquesta rotunditat esplèndida de la seva escriptura podia arribar a tenir un punt asfixiant, perquè t’obria un camí esplèndid i temptador i, alhora, l’esgotava. Com als clàssics, a Monzó se l’ha de sobreviure, cosa que és una manera de dir que és tan bo perquè no et permet que l’imitis.

Això no exclou que llegir-lo no sigui una manera de recórrer una biblioteca magnífica: gràcies a Monzó, llegeixes Barthelme (de qui en va traduir dos contes a Els Marges i que homenatja en el títol per a la seva antologia, Vuitanta-sis contes, que recorden al Sixty Stories del nord-americà), Manganelli, Coover, Saki, Mrozek i tants d’altres, però te’ls fa llegir amb la mateixa voracitat amb què (imagines) els devia llegir ell —reconeixent-hi el que en va treure i fent que et preguntis què en trauries tu, si n’haguessis de treure alguna cosa. De tots ells, l’humor sembla ser dels trets que es destil·len de manera més brillant en l’escriptura de Monzó. Ara que sembla que l’humor, com la ironia, està un pèl devaluat, potser convé subratllar que, en Monzó, l’humor no és mai una broma. És més aviat una manera de conèixer el món i un efecte d’aquest coneixement, cosa que fa, d’aquest Vuitanta-sis contes, una indagació més que no una descripció del món contemporani. Potser per això no hi ha, en tot el volum, ni una sola rialla innocent.

3. Camí de sirga

Jesús Moncada

1988

Per Maria Barbal

Recordo l’èxit esclatant de la novel·la de Jesús Moncada, publicada el 1988, a Edicions de La Magrana.

Camí de sirga és fruit de la plenitud creativa de Moncada en plena maduresa. Abans, però, aquell noi de Mequinensa, nascut just acabada la Guerra Civil espanyola, va estudiar per inclinació seva i voluntat dels pares, va estar intern a Saragossa i s’examinà lliure a l’Institut de Lleida. Va cursar Magisteri i, molt jove, va fer uns anys de mestre.

Era una persona observadora. De nen, a la botiga dels pares i més tard, als cafès de la vila, l’atreien les històries que hi sentia, les persones que les deien i els seus mots. Ja a Barcelona, un cop aconseguida una bona formació com a pintor i amb obra ben valorada, reeixiria com a escriptor. Va publicar contes a principi dels anys vuitanta, però és a tocar dels noranta quan, amb la novel·la Camí de sirga, aconsegueix un gran reconeixement, que li va canviar la vida. En poc temps, obté premis, traduccions i la fidelitat de molts lectors.

Moncada parteix d’un gran patrimoni d’història i vida a la seva vila natal. L’Ebre navegable, els llaüts, les mines, la pagesia, li havien obert la mirada a un món riquíssim, ple d’arguments, que escriurà amb ironia excelsa i que es poden llegir en un català prodigiós. Ho farà en un estil que no s’espanta de frases llargues, ni d’imatges delirants al costat d’altres de més convencionals, i on els personatges entrecreuen les seves vides i la seva fantasia —com fa l’alternança constant de present i passat— i obliguen qui llegeix a tenir els ulls ben atents al text. La finalitat última és assistir a l’ensulsiada de Mequinensa, l’espetec monstruós del món d’ahir, que serà engolit per les aigües del pantà de Riba-roja. L’angoixa i la nostàlgia del present, en els límits d’una ciutat nova uniforme, seran salvades per l’humor, que permet als lectors digerir-les, pàgina a pàgina, amb sorpresa i admiració fins al meravellós capítol final.

4. Canto jo i la muntanya balla

Irene Solà

2019

Per Lluís Calvo

Irene Solà, de ben petita, va caure en la marmita del talent i no n’ha tornat a sortir. Paral·lelisme amb Obèlix, però en versió fulgent i de proximitat, cap al terròs que volta la Creu de la Miranda i Torremagra. La brillantor ja es va fer evident l’any 2012, quan va guanyar el premi Amadeu Oller amb l’obra Bèstia (sí: l’autora va començar com a poeta, i això potser explica algunes coses del seu estil). Puc afirmar que el bon olfacte literari sempre m’ha acompanyat, i no me n’excusaré amb cap exhibició de falsa modèstia, ni tampoc amb la hipòcrita actitud de pobrissons que exhibeixen alguns catalans. Per això, l’any 2013 li vaig demanar que em fes un text per al meu llibre Llegat rebel, aparegut a les extintes edicions Terrícola. Solà tenia, llavors, vint-i-tres anys. I, a partir de Bèstia, una llarga feina, acompanyada de poemes i obres visuals, fins a arribar a Els dics, publicat el 2018, i al celebèrrim Canto jo i la muntanya balla, que s’edità el 2019 i va marèixer el premi Llibres Anagrama. Un miracle, un fenomen. Una novel·la amb poemes, perfils geomorfològics, guineus, cabirols, ossos i topònims locals. I tot plegat adobat amb un llenguatge colorista i ple d’onomatopeies. Tot això, tota aquesta catalanitat terrosa i avial, rabiüdament concreta i obertament pirinenca, es troba aquí. La composició —deutora del fragment i la polifonia—, l’escriptura precisa i àgil, així com el prodigiós batec de la narració i el cant, erigit des d’una voluntat gairebé animista i panteista en relació amb la natura, van impulsar l’obra i l’han fet universal. Solà ha portat el nom de Catalunya i la nostra llengua arreu, ja que el llibre s’ha traduït a l’anglès, el turc, el romanès, el polonès, el portuguès, el coreà, l’hongarès o el francès, entre d’altres. El secret? Tornar al mite, a la contalla vora el foc, a la poesia. Una Renaixença postmoderna.

5. Els jugadors de whist

Vicenç Pagès Jordà

2009

Per Jordi Puntí

El món ha canviat molt des del 2009, quan es va publicar Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà, i la literatura —d’aquí i de fora— també. La revolució digital i la immediatesa d’internet oferien nous llenguatges per a qui volgués experimentar amb la narrativa, però encara no havien proliferat tant les xarxes socials; és a dir, no hi havia tanta exposició narcisista. Al llarg de la seva obra anterior, Pagès Jordà havia construït un món autoreferencial, que trobava la forma en el coneixement profund dels clàssics i de la literatura juvenil —ho havia llegit tot— i les ganes de remoure la tradició a través dels recursos postmoderns. Alhora, de mica en mica, l’enlluernament lingüístic i els exercicis metaliteraris s’anaven integrant en una narrativa més personal, en què la fabulació era una picada d’ullet a l’experiència vital pròpia i generacional.

Els jugadors de whist va significar l’eclosió en estat de gràcia d’aquest projecte literari. El món (narratiu) de Pagès Jordà s’hi ordena a partir de dues línies vitals en contradicció: Marta, la filla que es casa, i Jordi Recasens, el seu pare, que viu instal·lat en la crisi de la mitjana edat, i que busca en la jove Halley un pont entre nostàlgia i futur. La manera de narrar aquestes dues línies és precisament desordenant-les. Pagès Jordà reuneix i separa els seus personatges en l’atzar d’un dia de boda, i els centrifuga endavant i enrere en el temps. Hi afegeix secundaris d’altres novel·les però del seu mateix món, reflecteix la distorsió generacional, alterna formes d’expressió —dietari, diàlegs, descripcions, llistes, posts de blog, lletres de cançons— i recupera les paraules argòtiques i els referents d’una cultura pop que fluctua entre la memòria vintage i l’esperit coolhunter.

Estem davant un banquet literari que millora amb la relectura, i com que avui tot és cíclic i combinable, cada cop més esdevé un antídot contra la narrativa superficial, lineal, trivial.

6. Els catalans als camps nazis

Montserrat Roig

1977

Per Julià de Jòdar

Per escriure Els catalans als camps nazis, Montserrat Roig sembla inspirada en les paraules d’Elias Canetti sobre el Diari d’Hiroshima, de Michihiko Hachiya: “Només es pot sobreviure a una catàstrofe d’aquelles dimensions amb textos que reuneixen precisió i responsabilitat [...] si té sentit pensar en quina forma de literatura és avui indispensable, indispensable per a un home que pensa i veu, seria aquesta.” Un punt de vista que recorda un passatge de W. H. Sebald sobre Hölderlin: “Hi ha moltes formes d’escriure, però només en la literatura, per damunt del registre dels fets i de la ciència, es pot intentar la restitució”. Exactament aquesta va ser la tasca de la Montserrat Roig, que, superant silencis i pors, com si hagués sorgit del centre mateix del dol, compensava tant l’absència de transmissió de la literatura de postguerra a Alemanya com l’oblit imposat a Espanya pel franquisme. I, esclar, prou sabia ella que el record i la transmissió s’han de delegar en els que estan disposats a viure amb el risc de la memòria enfront dels qui prefereixen continuar vivint en l’oblit. El mateix Sebald recordava una paràbola d’H. E. Nossack, un dels pocs escriptors de postguerra que es van enfrontar a la catàstrofe alemanya sense els mites ni les derives metafísiques d’Alfred Döblin a Berlin Alexanderplatz. Explica Nossack que uns supervivents seuen una nit a la vora del foc, un home parla en somnis sense que ningú l’entengui, algú li toca el peu i el desperta: “He somiat. He de confessar el que he somiat. Estava una altra vegada amb el que hem deixat enrere [...] quan érem éssers humans”, mentre comença a cantar una cançó que fa empal·lidir el foc i fa plorar les dones. Els homes parlen entre ells, si fos com diu el somiador es gelarien, i decideixen matar-lo: el foc tornar a escalfar i tots se senten contents. Walter Benjamin deia que a cada època cal arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la, perquè ni tal sols els morts no estan segurs davant l’enemic, si aquest venç.

El llibre de Montserrat Roig va ser el primer intent de fer que l’enemic no continués vencent per sobre dels morts i dels vius que en conserven el record.

7. La mort i la primavera

Mercè Rodoreda

1986

Escrita al mateix temps que La plaça del Diamant i publicada pòstumament, La mort i la primavera és la novel·la inacabada de Mercè Rodoreda. Ella s’hi referia com una novel·la “estranya”: el protagonista és un adolescent que viu en un lloc i una època indeterminats envoltat d’una societat cruel. Quan es va publicar no va agradar gaire, però darrerament és una de les novel·les que més controvèrsia i fascinació ha generat entre rodoredians.

8 Llengua abolida

Maria Mercè Marçal

1989

El volum aplega l’obra completa que Maria-Mercè Marçal havia publicat fins llavors, i hi incorpora el poemari Desglaç (1989). La seva voluntat era unir tota la seva obra, que ella definia com “un cicle complet —on vida i poesia fan la trena, indestriables”. La poesia apareix publicada respectant l’ordre previ, encapçalada pel pròleg “Sota el signe del drac”, on l’autora dona les claus de la seva poètica. Més enllà dels versos revolucionaris de Divisa, molt populars avui (“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”), Marçal és celebrada per la manera com va fer indestriables vida i escriptura i pel tractament poètic de temes com la maternitat o l’amor lèsbic.

9. Jo confesso

Jaume Cabré

2011

El protagonista i narrador de Jo confesso és l’Adrià Ardèvol, fill d’una família de la Barelona de la postguerra. La família és propietària d’una botiga d’antiguitats i el petit Adrià hi descobreix un univers de coneixements, llibres vells i secrets. Un d’ells, un violí del segle XVIII d’origen enigmàtic. Al seu voltant, un centenar de personatges construeixen una història sobre amor i, sobretot, sobre els mal i la violència que amaga la història d’Occident. Jo confesso va rebre el premi Crexells i el premi Ciutat de Barcelona 2013 a la projecció internacional de la ciutat. Ha estat distingida com a millor novel·la estrangera a França, Suècia i Grècia.

10. Cavalls salvatges

Jordi Cussà

2000

Cavalls salvatges és la primera novel·la que va publicar Jordi Cussà, i és un d’aquells llibres que ha anat creixent amb el temps, a mesura que el seu autor, mort el 2021, ha anat sent cada vegada més reconegut en els circuits literaris. Relatant un món que li va ser més que proper, amb les següents obres va deixar de ser un ionqui que havia escrit un llibre —com ell mateix celebrava en alguna entrevista— a ser un escriptor que va ser ionqui. Les drogues, i en especial l’heroïna, van marcar una dècada important de la seva trajectòria: l’addicció perfila totes les pàgines i la vida dels protagonistes de Cavalls salvatges, començant per l’Àlex Oscà, que arriba als quaranta anys reclòs en una casa de l’Alt Berguedà, on entoma el repte de trenar i reformular les històries viscudes per ell i la seva tropa de “pringats”. Per a l’autor, que també va ser traductor i actor, l’escriptura d’aquesta obra va significar una catarsi.

11. Primavera, estiu, etc

Marta Rojals

2011

Quan Marta Rojals va irrompre en el sistema literari ho va fer amb uns bons fonaments. La primera novel·la d’aquesta arquitecta que no ha volgut mostrar mai la cara, Primavera, estiu, etc., es va convertir de seguida en un èxit de públic i crítica que ha arribat fins a la tretzena edició. Es pot encasellar com una novel·la generacional: segurament són molts els que han compartit el desencant amb la Barcelona on han estudiat la carrera i han començat a fer-se grans, i els ha pesat la nostàlgia pel poble on s’havin pelat els genolls quan jugaven feliços i havien viscut les primeres experiències de l’adolescència sense els perills de ciutat. És el que li passa a l’Èlia, que passada la trentena viu una doble crisi: la parella l’ha deixat i el despatx d’arquitectes on treballa trontolla per la crisi immobiliària. Enmig d’aquesta situació, torna a casa, un poble de l’Ebre, amb la intenció de passar uns dies amb son pare i sa tieta. Vol posar ordre a la seva vida, però encara no sap fins a quin punt tot plegat serà una catarsi. És una novel·la sobre l’amor, la feina, l’amistat, la família i l’origen, amb molts diàlegs en un ebrenc col·loquial, que van del passat al present i viceversa.

12. Estremida memòria

Jesús Moncada

1997

Seguint el mateix mecanisme que amb Camí de Sirga, Jesús Moncada va construir el relat d’Estremida memòria, partint d’un crim documentat el 1877, en temps de pau després de molts anys de carlinades. L’escriptor va investigar aquest assassinat fins a l’últim detall que va trobar, un cas de bandolerisme que va impactar en la comunitat que el va viure i també en la que el va recordar més d’un segle després. I atmbé hi va posar un bon ragi d’imaginació, que li va merèixer el Premi Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or. Més enllà del crim en si, que va trasbalsar la Franja de Ponent, és un relat que permet entrar a la vida de Mequinensa: les mines de lignit, el transport d’homes i mercaderies per l’Ebrei les nissagues que habitaven aquella contrada. En el seu conjunt, donen vida a un retaule de la vida a l’època amb les seves misèries i les seves grandeses, històries creuades, misteris i rivalitats.

13. Quanta, quanta guerra...

Mercè Rodoreda

1980

Quanta, quanta guerra..., l’última novel·la que va escriure Rodoreda, s’havia de titular El soldat i les roses, i el protagonista havia de ser el Manuel. Però l’autora la va reescriure tres vegades de dalt a baix i, al final, el protagonista va acabar sent l’Adrià Guinart, una mena d’antiheroi de quinze anys que, mogut per un anhel de llibertat, decideix anar al front. Explica l’autora al pròleg: “Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d’anar. Procurar-li aventures amb gent estranya. ¿Per què no una novel·la diguem-ne de guerra amb poca guerra?”.

14. El perquè de tot plegat

Quim Monzó

1993

Quim Monzó torna a aparèixer ben amunt en aquest cànon. Aquesta vegada amb El perquè de tot plegat, un recull de trenta relats que es complementen els uns als altres formant un mosaic que mostra, amb una mirada esmolada, l’eterna incertesa humana. Amb històries aparentment simples, l’escriptor va retratant personatges, escenes i vides en relats com ‘L’honestedat’, ‘El cicle menstrual’, ' La inòpia’, ‘La immolació’ o ‘L’enteniment’. A més de rebre el premi Ciutat de Barcelona 1993 i el premi de la Crítica ‘Serra d’Or’ 1994, va arribar al cinema el 1995 sota la direcció del desaparegut Ventura Pons.

15. Borja Papa

Joan Francesc Mira

1996

De famílies com els Borja n’hi ha hagut ben poques, i Joan Francesc Mira l’ha estudiat a fons. Borja Papa, una novel·la que recorre al gènere de les falses memòries, és un dels textos més complets sobre aquesta dinastia familiar valenciana i universal, a través del fascinant Roderic de Borja, el papa Alexandre VI. L’historiador explica la seva història, des dels orígens com a fill d’un noble de Xàtiva, l’accés al cardenalat i tota una carrera plena d’intrigues i maniobres, fins a arribar a ser papa de Roma. A cavall entre l’edat mitjana i el Renaixement, Mira fa una recreació històrica del personatge i el seu llinatge que va merèixer el premi de la Crítica i el Crexells.

16. Una màquina d’espavilar ocells de nit

Jordi Lara

2008

Descobrim què és una màquina d’espavilar ocells de nit i per a què serveix a partir de la història d’un jove estudiant que comença a formar part d’un conjunt de músics vells i estranys. I Jordi Lara ho narra tot barrejant assaig, biografia i ficció en unes cròniques que ens parlen d’amor i cultura. Aquesta és una novel·la poètica i commovedora, plena de personatges singulars, com ara en Tutusaus, “un paquiderm que respirava com ronxava, clatell de mamut amb cascàrria i tot, cèlebre per haver trobat una anxova a l’interior del fiscorn”; o bé en Baraneres, “el xofer, soci del Barça, sastre, donant de sang condecorat, casualment trombonista, però sobretot propietari d’un parell d’orelles com bistecs que ens feia mesurar amb el metre de sastre per demostrar que li creixien a raó d’un mil·límetre al trimestre”.