Josep Palàcios, l’escriptor més solitari, secret i singular de la literatura d’avui

L’entrada a la literatura de Josep Palàcios (Sueca, 1938) va ser molt precoç: el 1958, amb el poemari Les quatre estacions, va guanyar el premi València, però fins al 1989, quan publica a l’editorial Empú­ries AlfaBet, la seva obra havia circulat i s’havia distribuït al marge dels canals ortodoxos, en edicions curtes i numerades, com si només es permetés aparèixer al marge de la fotografia de la literatura del moment.

A partir del 2009, gràcies a les Publicacions de la Universitat de València, es produeix un canvi que facilita una major accessibilitat dels lectors als seus llibres: Josep Palàcios hi publica Un/Nu, un llarg poema d’una trasbalsadora al·lucinació verbal; el 2013 els dos volums de La imatge, que reuneixen gairebé la seva obra completa; AlfabeT terminal el 2014, i ara Principi i fi amb lletres. Qui hagi tastat alguna vegada la bellesa i l’audàcia de la seva literatura sabrà que Josep Palàcios no és apte per a qui confon el gust literari amb la moda o la indústria de l’entreteniment; tampoc ho és per a qui només vol llegir alguna cosa que pugui escriure ell mateix.

1. No són pocs els escriptors que els sembla superflu que el lector conegui detalls de la vida privada de l’autor. Segurament vostè deu creure el mateix. Tot i així, li faria res explicar-nos si a la infància o a l’adolescència va viure alguna espècie d’explosió literària que el marqués prou per dir-se a vostè mateix “ara també jo vull ser escriptor”?

En marxa, que tenim pressa. Tots els oficis es creen davant els ulls de la clientela. L’escriptor, clar o obscur, net o brut, necessita ser conegut, amb la màscara posada o el cul a l’aire. En tinc una anècdota figurativa. Jo, una cria aleshores, que acompanyava una parella d’amics —Joan Fuster i Vicent Ventura— vaig conèixer el senyor Camilojosecela embolicant-se una tovallola gotejant quan sortia del bany en la cambra d’un hotel on s’hostatjava per a algun congrés o qualsevol acte cultural. Ja es veu ben gràficament: escriure és una manera de mostrar... ho he dit... la panxa, fins i tot místicament. I que em perdonin una mitja dotzena de sants i els seus devots.

Quant a l’explosió literària que em va moure el dit sí que existeix en el meu cas, entre el drama i el ridícul. En tercer o quart de batxiller m’obsequiaren amb un premi literari que consistia en un parell de llibres de saldo, un dels quals no semblava massa oportú, El peregrino en la tierra, del nord-americà francesitzat Julian Green, en el qual tracta, si no exagero, del suïcidi d’un jove. Inesborrable, no cal dir-ho. Doncs, un amiguet, contrincant en açò del llapis, me’l furtà i, tot i que jo ho sabia, no volgué tornar-me’l.

2. Una de les primeres impressions que obté el lector de la seva obra és que al darrere hi sembla bategar alguna cosa semblant al que deia María Zambrano: “Escribir es defender la soledad en que se está”; o alguna cosa similar, potser, al que deia Lezama Lima: “Tener una casa es tener un estilo para combatir el tiempo”.

Ni María Zambrano ni Lezama Lima, ni a primera vista les seves brillants terminologies, tenen res a veure amb la meva literatura. Si tenen res a veure-hi, és a la meva esquena. Ni el panxut Cela: només que la seva també grossa Colmena va ser l’últim llibre de la literatura castellana que vaig decidir llegir, qualitat a banda i prestigi propagandístic també —i gràcia del personatge autor: no cal acarnissar-s’hi—. Era una blasfèmia.

Era una manera de defensar la meva llengua, la façana de l’obra que començava a aixecar, amb tot el coratge, o si voleu, l’ambició de la consciència o la salvatge innocència del primari jove que s’alçava amb el clam de “Ho he imaginat tot”, la caplletra aèria —perdoneu-me les exageracions adjectivals— de Crònica d’una mort, la primera obra impossible que tractava de crear. No pas una novel·la, sinó un llibrot, com la condecorà imaginativament un dels membres del jurat del premi al qual les sis-centes pàgines espessament mecanografiades vaig presentar i no vaig guanyar, òbviament. Però que tampoc no guanyaren l’egrègia Mercè Rodoreda amb la seva Colometa, títol anatemitzat pel refinat lector ¿de novel·lotes?, ¿de novel·letes?, de Plafrugell, ni el carregador de sacs narratius Manuel de Pedrolo.

3. Hi ha lectors que encara exigeixen que l’escriptor els faciliti les claus del seu codi, però vostè ja s’encarrega d’avisar-los, en un dels infinits diàlegs que manté amb ells en els seus textos, que “no veure és la llum”, que “l’obscur és fèrtil”.

Ara, quan ja no habito aquestes altures, arrossegat per les soles de les sabates, ara, sí, m’acontento pacíficament amb reiterar-me a mi mateix amb capçaleres encarades als fons dels pous, les profunditats brutes de l’aigua, amb rètols pentinats pacientment. Amb un en tenia prou. ¿Per a veure’m? ¿Per a no veure’m? / ¿Per a contemplar-vos? / ¿Per a escopir-vos a la cara? “La foscor il·lumina la foscor”. Una manera de posar en marxa la banda esquerra del lector. O si prefereix la dreta, ja s’ho farà: ja ens trobarem en algun lloc. Jo l’hi oferiria sons i mots congelats fora del sepulcre si n’havia pogut sortir una estoneta per a prendre l’aire.

Pla només sabia escriure per a ¿alfabets/analfabets? Li vaig transcriure un quadern i li corregia faltes

Com a bon fill de llaurador, m’agrada la terra, veure-la, tocar-la i, més encara, quan sé que hi tinc preparada la residència. Un llauradoret de missa i corbata els diumenges, car calia ornamentar-se de cara al futur per a vendre’t a una altra bona família acreditada en el registre de la propietat. ¿Divago alegrement? Recordo. Les temptacions literàries irrompien en el racó fosc de la consciència i et llançaven a amagar-te entre columnes on s’amagaven els companys seductors de la llibertat. ¿Deliro? No vull ser clar, sinó, em repeteixo, obscur, on guaitava la seducció dels nous camins... Et miro. No estem fent una entrevista, amic Ponç, sinó una mitja —només, o una introducció— novel·la. ¡Com plora —si es furga l’ull, alerta!— la jovenesa!

4. La seva obra va a la recerca de la paraula perfecta i adequada estilísticament —és la poesia inherent a la precisió del llenguatge—, com si arreu hi imperés el sentit immediat de l’ordre, de l’economia estratègica del text, i la bellesa argumentativa avancés d’acord a un principi de serenitat inexorable a pesar de no tenir, escriu vostè, “altra ideologia que predicar, o preveure, la devastació”.

En una entrevista, ¿qui la fa prova d’ajustar-se a l’estil de l’entrevistat? L’entrevistat, ¿acaba entenent el sentit de les preguntes, en copsa la vertadera intenció? ¿Acaba, acaben, l’un i l’altre, despullats o vestits? Per liquidar ja tants interrogants carnissers, ¿ens amaguem a les butxaques les sinuo­sitats, les intencions, les curiositats diabòliques, les llances angèliques? Per a ser un pèl sincer, podria dir que aquesta entrevista me l’estic fent jo a mi mateix amb les paraules que trobo en cada instant, per a preguntar, per a respondre. Em llanço a sobre la dura qüestió. ¿He anat, vaig, jo, a la recerca de la paraula perfecta? Més aviat trenco identitats, me les empasso, adjectivo a l’atzar i dins d’una llengua moribunda, amb unes piles de diccionaris a banda i banda de la meva cadira de treball, entre fulls fets i refets i gomes d’esborrar.

Ara, encara ara, cerco ajustar les meves respostes, les meves “formes” a les possibilitats reals del pensament. ¿”Serenitat inexorable”, has dit? Deixa’m somriure una mica: però somriure només amb un ull i deixant que l’altre gotegi. Estem fregant les esferes dels nostres mons respectius. I que consti que jo només improviso, improviso en cada instant de les teves preguntes. Ja me n’adono: són un procediment de llançar-me contra el mirall i fer-nos brillants davant dels nostres lectors, “espectadors de ¿cinc? euros”. ¿Soc sincer? ¿No tinc en aparença altra ideologia que predicar la devastació? ¿Ho he escrit jo, m’ho has dit tu, ho has escampat com “grans de polsim” entre els fulls de paper? ¿Quants milers de lectors té aquest diari?

5. Principi i fi amb lletres s’obre amb un text titulat Crònica d’una mort, i són tan sols quatre frases que podrien entendre’s com la descripció de la seva escriptura: “Ho he imaginat tot”, “Ara camine cap a enlloc”, “i no he trobat res”, i, sobretot, “Sento uns crits que no se senten”. El lector, però, gràcies a la seva lluita titànica amb l’estil, sí que els pot sentir.

La meva relació amb el lector m’enfonsa una mica el punyal: és, de fet, un problema que no m’he plantejat mai. ¿He pensat mai en el lector, en el meu lector? D’entrada, diria que no, que la meva obra era meva i que s’ha aixecat enmig d’un camp solitari, com un bri d’arròs perdut, oblidat. I faig servir la metàfora perquè és el que tinc més a mà: la terra, l’aigua, el fang més aviat, la petita canya coronada pel fruit propagandístic, obert sense defensa davant els elements de gel i de foc de la natura. Quan he escrit, ho he fet per pura casualitat. En algun lloc trobareu la meva confessió creadora ben especificada: “Jo, el meu Jo, és un escriptor alhora frustrat i fracassat”. ¿És aquesta oferta la causa, l’origen, del meu estil?

La sensació, dins de mi, és una lluita que m’ha fet derivar cegament per tots els camins imaginats. Potser a l’ombra d’algun pi, d’alguna olivera, de la roda d’un carro parat amb les barres cap a dalt, he pogut descansar d’alguns instants de dubte. ¿Són el senyal del començament o del final, de la glòria o de l’enfonsament? Però deixeu-me arrencar amb imatges. ¿No m’enteneu? En la Crònica sepultada obria els ulls de la imaginació per a veure-ho tot amb les paraules que ho nominaven tot.

6. Vostè ha escrit: “Dir i desdir és l’únic camí cert / per comprendre el secret del laberint”. Semblaria que està d’acord amb Borges quan deia que cap coneixement de rellevància és susceptible de ser transmès.

¿I ara em traieu el Borges al centre de la plaça? No és, precisament, una de les meves preferències, i, malgrat els seus esguits d’enginy, no crec que les seves cornades fossin mortals. De les meves preferències, ja n’he esmentat, romànticament, algunes. Però, redundantment, vull posar-me en ridícul, per a demostrar que soc ben humà. La meva preferència soc... Perquè seré condemnat. ¿Que què vol dir això? Estem fent una entrevista. Tu P, jo J, vosaltres, els d’ara, els de demà que vindran a buscar-nos. Una entrevista de diari. No estem jugant amb l’eternitat. ¿Es pot jugar amb aquesta paraula, que oculta, i exhibeix, la necessitat absoluta de l’home —això que som, sí, i que sovint volem oblidar— d’existir més enllà de la mort? Potser estic exagerant una mica massa.

¿He improvisat les meves certeses, que tu publicitàriament fingies atribuir-me?

Les meves manies. Tothora em dansen de cella a cella, em ressonen en els tambors de les orelles. Llançaré una frase contundent contra els teus ulls burlescs, lector assegut a la vora del riu. “Vivim dins la imminència de la mort”, de la seva presència en tots els instants, dins els instants més bells i feliços. ¿Saltarà en girar la cantonada, quan passaré la pàgina del llibre que estic fullejant, quan esteu fent l’amor, quan esteu defecant. I no continuo per aquesta via de sarcasmes, perquè no vull fer-vos riure. Vull amagar-me en la petita butxaca dels pantalons l’angoixa. En la meva, en la vostra. En la de Sartre. Ressuscitar-lo i posar-li l’ull en el lloc que toca.

7. Tot i així, el lector de Principi i fi amb lletres A O o de La imatge es trobarà amb un seguit de relats gòtics, efectistes, irreals i alquímics, plens de digressions i de sarcasmes sentimentals, d’angoixes existencials i paisatges simbòlics, que no oculten en cap moment la pura passió de narrar, a pesar que la seva voluntat no sembla ser només “explicar una història”.

...amb lletres és només una diguem-ne “petita història” on s’apleguen algunes petites “joies” primerenques de la meva biografia, des d’on vaig mostrar la cara que ara vaig ocultant, rompuda per taques i clevills. Es podria dir mirades sobre la circumstància, la major part d’elles impulsades per l’amistat: ara un pintor fascinant, ara un altre, ara una introducció a un llibret d’història local. Digressions, passió de narrar, enfortir els dits. Potser la meva “responsabilitat” hi era més suau que en altres contrades”, més tova. En qualsevol cas, sempre he deixat traslluir sobre el full els passos que feia en la meva llengua, la meva llengua d’escriure, a partir de la meva llengua torturada del carrer. No sé si la meva literatura, que qualificaran directament els meus lectors, si se’n recorden de mi, contribuirà a encendre les llums de la meva posteritat col·lectiva —els meus ossos cridats amb els meus adjectius pel veïnat del meu carrer—. Prou. També he intentat netejar-me del patriotisme i del folklore. Sí que m’agraden els productes de la terra, algun campanar, les graneres i els ramassos...

8. Es té la impressió que la seva obra podria haver-la escrit un Dosto­ievski entusiasta del Tristam Shandy de Laurence Sterne, enamorat dels exabruptes sarcàstics de Céline, o estimulat per les acumulacions iròniques del monòleg de Molly Bloom a l’Ulisses de Joyce, com si l’estupor místic no pogués està renyit amb la ferocitat verbal i l’exaltació lúdica de la literatura.

Ja m’hauria agradat a mi! Però amb dos dels esmentats n’hauria tingut prou, que em sembla que ja han estat esmentats abans: una mica septentrionals tots dos. Quant a la senyora només de paper, torno a tornar-la-hi a l’autor experimentador. Ara, i em repeteixo narcisistament, també amb un altre n’he tingut prou, car me l’han donat amb algunes condicions: sempre que complís els deures d’un cap a l’altre i no per quedar bé solament, sinó per haver crescut una mica i no endormiscar-me. I no n’escric el nom ni el cognom per a injuriar-me un cop més. Esmento de passada, tanmateix, l’opinió d’un company de colla que m’afavorí en la pugna amb la Bloom, encara que ella duraria més que jo perquè ella era de paper i d’un volum ben gros, que si queia en terra podia desproveir un peu d’un dit i jo era d’estatura mediterrània corrent.

El meu paper, en canvi, anava per unes intencions menys “gratuïtes” que les fantasies —no he trobat, de moment, un adjectiu més agressiu, piu/piu— joycianes; en certa manera “cientifistes”. En el seu moment, don J. (també ell era Jo, però Jau, a la moda francesa) ambicionava demostrar que era capaç d’amagar-se en tots els carrerons humans mitjançant tècniques literàries trobo l’adjectiu de “gratuïtes”. No li ho reprotxo, però ell tampoc no em pot reprotxar que li llanço al damunt adjectius que trec del meu repertori. En fi, ara, en aquesta partida de dames i escacs li llevo el protagonisme.

9. A “Manuscrit par a una K” escriu: “Pensa, em dic, per a no delatar la teva presència, sota aquesta K imminent (...), la lletra que multiplica mil vegades la mesura”. L’ombra de Kafka i els seus apòlegs cruels i enigmàtics, a la seva obra hi és, però no es veu.

¿Ara Kafka? Sí, bé, també s’amaga en la meva obra. Però em sembla, ¡vaja!, que no hi ha punt de comparació. K és l’amagatall més tenebrós i sòlid de la “narrativa”. Ho duia gravat en la seva cara. Hauria pogut protagonitzar-se a si mateix en una pel·lícula de Hitchcock —en cap de les enciclopèdies consultades li he trobat el nom i potser perquè no he sabut buscar-lo. També cal molta paciència i resignació per a llegir K, ja anunciat amb la seva furibunda inicial. ¿Quan farem una literatura amb les mans obertes, i ofertes? Sembla que el terror s’hagi convertit en l’eina omnipresent de la novel·lística quan s’escriu amb pretensions, i no solament en les novel·letes policíaques. Quant a mi, soc una criatura que s’ha extraviat i que acaba radicalment clavada en la roda d’un molí fluvial geomètricament ornamentat. I ara m’adono que, contra el que pretenia al principi del nostre enfrontament, P. contra P., he tret a la llum un punt fosc. ¿Masoquistament? ¿Amb contrallums de pretensió identificatòria? Certament, les punxes de l’ambició et retrauen a la ingenuïtat. M’agradaria poder formular-ho lívidament amb la meva. Capricis, sí. No sé si soc sincer, en aquest tancament de paràgraf.

10. Vostè ha escrit sobre Joanot Martorell i Roís de Corella, sobre Pla i Joan Fuster, però a la seva obra no importa tant la catalanitat de la literatura com la literatura sense gentilici, talment com si l’animés un pensament saturat del desig de no figurar a cap manual de “literatura catalana” i sí, en canvi, en un de “literatura universal”, o potser en un d’hipotètic de “literatura d’enlloc”.

He repetit sovint, una mica ximplement, que jo escric en la meva llengua, amb la llengua de ningú més, en la llengua que vaig fent per a mi. Ja veig que hi ha una deliberada assumpció estentòria en comptes d’una pretensió diguem-ne “carcerària”. Semblant, ¿no?, a la kafkiana. Ara practiquem qui pregunta i qui destrossa tots els punts raonables, el sedentarisme de prendre un cafè en la taula d’una terrassa de cara a la mar. Amb tots els ¿quatre? ¿cinc? noms que abans esmentava sí que he tingut quelcom a veure. De Joan Fuster he rebut la intransigència lingüística. De Joanot Martorell he sentit ressonar el seu nom i l’he editat amb el pintor Manuel Boix i les seves memorables il·lustracions calcogràfiques, algunes de mides gegantines, li han conferit un plus de grandesa. En total, una aventura exagerada que acabà rodolant pel Xúquer. De Corella he escoltat la música de la seva mètrica que es recrea a ella mateixa, s’encén en les orelles i esclata entre el cor i el fetge, amb mots màgics. Pla, per molt que diguin o callin, només sabia escriure per a ¿alfabets/analfabets? Jo li vaig transcriure un quadern manuscrit i li corregia les faltes d’h/ortografia. Una novel·leta plana/planiana. Amb el Quadern Gris ja n’hauria d’haver signat prou. La resta del paper consumit hauria d’haver-lo cedit perquè En Sagarra hagués prolongat les seves Memòries, que crec recordar que no salten dels vint-i-cinc anys. Al cantó d’Uri m’hauria trobat alguna vegada amb l’Ivan germà de l’Smerdiàkov. No m’agrada ser bressolat en els braços de la mare per a plorar o deixar de plorar. Esmenteu-me com a màxim amb el meu nom equivocat, en qualsevol manualet per a infants. Danso damunt del paper per a divertir-vos.

11. Luis Chitarroni, autor d’una novel·la titulada d’una manera que també serviria per descriure la seva obra, Peripecias del no: diario de una novela inconclusa, acaba el pròleg que va escriure en una selecció de les entrevistes publicades a The Paris Review, Confesiones de escritores, amb aquestes paraules: “Leer es todavía el anticuado alarde de nuestra juventud imaginaria”. ¿Què li semblaria si algú li digués que és just això el que provoca en tots els lectors —no som pocs— que estem fascinats amb les peripècies del risc vital, moral i literari de la seva obra?

¿La meva obra? ¿Ha aparegut en aquestes pàgines? ¿S’amaga rere les planes plenes d’alguns llibres? La meva obra no existeix. L’obra que existiria —no trobo de moment un altre verb que el substituís— és la de Gesualdo, nascuda del crim, del crim impune, de la seva escriptura musical. Però la paciència se m’acaba. O potser és que, davant aquests gargots, no puc ocultar que no tinc res a dir. Em desdic, doncs, del que he afirmat i del que he negat. Em desdic, per tant, del que m’he atribuït, perquè no puc acreditar-ho davant, o dins, del meu lector, tu. ¿He passejat pel teu camí? ¿He improvisat les meves certeses, que tu publicitàriament fingies atribuir-me? ¿Com conclouria Shaks la seva/teva entrevista?

A mi m’agradaria seure en la mateixa taula, fer un glop,

escoltar, per exemple, una partita de B,

un quartet de B,

o, prou, un lied de Sch.

¿Quantes normes he transgredit?

Compreu el diari,

que jo no hi soc.