El mirall trencat

El virus i la pandèmia d’aquest any que durarà anys projecten imatges d’artistes del passat. És un indici renovat que l’art, la cultura, la creació no és un document que provaria només que aquesta o aquell artista marcava o seguia les modes del seu temps, fins i tot les antimodes, sinó que sempre parla en present, a cadascú i al col·lectiu que el comparteix: com si estigués acabat de fer, en el primer dia de la creació, de vegades fins i tot en el primer dia de la creació després de la destrucció del món.

Han corregut per la xarxa i les missatgeries dels mòbils, el correu electrònic i les pantalles de la tele, imatges de pintors que molts de vosaltres de ben segur que teniu al cap, com ara l’americà que va pintar la soledat urbana i rural de nom que ara mateix no vull recordar per no gastar-lo més, ai. Si un mestre modern antic es mereix, a parer meu, que avui l’atenguem és Magritte.

Aquest pintor belga enquadrat en el surrealisme és la pera, amb franquesa. Algunes de les seves imatges són com una cançó tan popular que no cal ni recordar qui la va fer. Algunes han estat inspiració per als creatius publicitaris d’alta volada i fins els de vol ras. La pipa que no és una pipa és una d’aquestes paradoxes visuals que coneixen vells i joves de diverses generacions. Algú la va versionar fa unes setmanes, a mi em va arribar per WhatsApp: una dona de cabells blancs vestida de vermell i amb el braç en nansa contempla un quadre molt ben emmarcat en què la pipa ha estat substituïda per un ordinador portàtil i a sota, en comptes d’allò de (en francès, en el quadre de Magritte) “Això no és una pipa”, hi posa, també en francès, “Això no és una escola”.

Pobre Magritte, vaig pensar. M’explico: el quadre de la pipa ja feia paleses el 1928 les trampes del llenguatge i de les imatges (es titula, precisament, La traïció de les imatges) perquè aquella pipa tan “real” no és en efecte una pipa sinó una pipa pintada i res més, de la mateixa manera que el que veiem a la tele no és allò real sinó allò que capta una càmera. Mentre que la imatge anònima per WhatsApp és d’una cruesa aclaparadora, sense cap ambigüitat. I, malgrat tot, toca de ple en el que passa ara mateix a l’escola, als instituts, a la universitat. Un ordinador no és una escola. Qui s’hagi inventat la imatge és un bon deixeble de Magritte, que per al quadre de la pipa va reproduir exactament la mena de pipa que llavors era el reclam al carrer d’un estanc urbà. El seu deixeble ha agafat la pipa, que molta gent coneix, per parlar de la traïció de les imatges d’avui, en pandèmia, respecte de l’ensenyament: un ordinador no és una escola, ni una aula, ni una professora, ni un mestre. En el cas que no siguis un exclòs digital, sense ordinador ni wifi.

El meu Magritte preferit, ara mateix, és el quadre d’un altre any singular, 1936, La clau dels camps. És al Thyssen madrileny. El podem veure digitalment aquí. Ni reproduir-lo en aquesta pàgina és el mateix que tenir-lo davant dels ulls, però tal com van les coses, que no pots viatjar enllà de límits estrictes i escassos, veure’l en línia no està tan malament. S’ho val. Això és el que hi veig ara mateix, en aquest temps pandèmic que ha trencat el mirall. Hi veig que la idea de la realitat vista per la finestra d’una casa benestant està feta miques: el vidre que reflectia la realitat —l’arbre del jardí— s’ha trencat. Els bocins han entrat a casa i els vidres trencats reflecteixen ara trossos de l’arbre esbocinat. Però la realitat encara hi és, on sempre. Si no tenim una casa benestant, més esquinç encara.

La realitat no ha desaparegut ni s’ha esmicolat, l’arbre del jardí és intacte. El que s’ha trencat és el vidre de la finestra de la confortable estança des d’on les vèiem venir o ens ho pensàvem. El que està fet miques és la idea que ens havíem fet de la realitat. Vista des del confort, convé remarcar-ho. Pensàvem que teníem un vidre protector per on vèiem el defora i resulta que és el mirall del que volíem creure, el nostre mirall.

Magritte no s’esgota amb una ullada, ni en hores ni en dies. Ara mateix resulta profètic. Igual que tots els surrealistes ibèrics, sigui Miró, Dalí, Buñuel, Maruja Mallo, Remedios Varo, Óscar Domínguez o Eugenio Granell, no tenia res d’automàtic ni deixava anar l’inconscient sense més ni més, ho rumiava tot abans d’executar el quadre. Una lliçó, potser. Tal vegada encara serveix d’alguna cosa considerar, en pandèmia i després –sigui quan sigui aquest després—, que en llengua francesa dir “la clau dels camps” era en els seus temps una manera de parlar d’alliberament, de dir que hi ha un camí de llibertat.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.