Aristòtil i l’amistat

Teories de l’amistat n’hi ha una pila, però moltes s’assemblen. Ara trobareu a les llibreries les idees que en tenia Aristòtil, contingudes en dos capítols de l’ètica que va dedicar a Nicòmac: Sobre la amistad, traducció d’Eduardo Gil Bera (Barcelona, Acantilado, 2025). Qui vulgui llegir el mateix en llengua catalana podrà fer-ho a l’extraordinària edició de la dita Ètica nicomaquea, traducció de Josep Batalla (Barcelona, La Casa dels Clàssics, 1995).

Per raons que no són cap misteri, l’amistat ha estat tradicio­nalment considerada una relació entre dos homes, rarament entre un home i una dona. Això té a veure amb el fet que les amistats més sòlides, a les civilitzacions antigues, ho tenien tot a veure amb la milícia i la reunió de dos homes, o tota una colla, actuant conjuntament en defensa de la ciutat o l’estat. (La “nació” és un concepte molt tardà.) És coneguda la valentia amb què lluitava l’anomenat “batalló d’Epaminondas”, de Tebes, integrat al segle IV aC per parelles d’amics molt amics, tan amics que l’un era anomenat l’amant (erastés) i l’altre, que era molt jove, l’estimat (erómenos).

És molt possible que en aquestes civilitzacions, que sempre es trobaven en peu de guerra —preparant-s’hi, o fent-la—, la unió de dues persones molt estimades en reforcés els vincles i els donés aquella força mútua que, sens dubte, altres models d’emparellament sempre han ofert: per exemple, l’home i la dona benavinguts en matrimoni. Però exemples com ara l’Epopeia de Guilgameix (segle XXVII aC, això comença a ser una mica antic), on aquest rei i Enkidu passen de ser enemics a ser íntims, o a la Ilíada Aquil·les i Pàtrocle, o a la Bíblia David i Jonatan, han despertat la suposició que l’amistat que els unia era alguna cosa més que allò que avui dia entenem amb la sola paraula amistat entre dos homes.

De tota manera, és fals suposar que la relació entre aquells guerrers fos obligadament de mena sexual. De fet, allò més important en la institució pedagògica i sociopolítica de la pederàstia grega era el fet que, per damunt de les pràctiques sexuals —que estaven severament legislades i es produïen a la Grècia clàssica amb una enorme naturalitat—, la relació entre l’home encara jove i l’adolescent es desenvolupaven bàsicament en el terreny de l’educació cívica, no del sexe, activitat que, d’altra banda, es practicava en aquells mons amb una enorme naturalitat. (La moral hebreocristiana va instaurar un recel contra la nuesa que encara és vigent.) Tanmateix, no és estrany que els homes que es troben aplegats en un exèrcit —o a la mili, de la qual TV3 va oferir fa poc un reportatge tendenciós, antimilitar i antiespanyol de passada— tinguin una certa tirada a estimar-se entre ells, a manca d’un gènere absent a la milícia fins fa molt pocs decennis.

Plató, que ja era un filòsof del tot integrat en la vida pública i política d’Atenes (i de Siracusa), va presentar diverses formes de relació entre homes, i homes i dones, en virtut de l’amistat (philia) i l’amor (eros), però, com llegim al Convit, sense que fes escarafalls d’uns models de relació que no li despertaven gaire entusiasme, considerava, com a bon idealista, que la unió sexual era poca cosa si es comparava amb la relació de lleial amistat entre dues persones, del gènere que fos.

Aristòtil, que és un filòsof molt més procliu a una teoria realista de les coses i de l’organització de la polis —va redactar una Constitució per a Atenes—, va donar un petit tomb a la teoria del seu mestre. És cert que va considerar —com diuen totes les teories de l’amistat— que un amic és un alter ego per a l’altre; que la semblança de caràcter, d’interessos i d’aficions entre dues persones és el que genera una amistat sòlida; que no es poden tenir molts amics —això deriva de seguida en xerinola i botellada—, i que els bons busquen tenir amistat amb els bons, i els malvats amb els malvats —el lloc comú seria similis simili gaudit, “dos éssers semblants ho passen bé”, encara que Aristòtil privilegia sempre la relació entre els bons.

Però va posar un èmfasi molt curiós, molt propi d’un pensador que ja ha conegut tot el desplegament del període clàssic de Grècia, en dues coses que avui sorprenen lleugerament: d’una banda, creia que el primer que ha de fer un home és estimar-se a si mateix —després ja vindrà l’amistat amb un altre que també s’estimi a si mateix—, i creia, també curiosament, que la relació d’amistat entre dues persones posseïa un element simplement i naturalment “comercial”: dos són amics perquè es fan favors, o s’ajuden l’un a l’altre.

Per això hem de recordar que, als temps moderns, Montaigne, molt amic d’Étienne de La Boétie, va encunyar una fórmula per a llur amistat que sembla la més perfecta que mai s’hagi inventat. Al capítol dedicat a l’“amistat”, dels Assaigs (traducció valenciana de Vicent Alonso, Proa, 2008), diu que ell i La Boétie s’estimaven molt perquè “ell era ell, i jo era jo”, és a dir, perquè tots dos admiraven i respectaven la personalitat de l’altre. Era una cosa nova: ni platònica, ni aristotèlica, ni cristiana.