Enganyar la gana a la postguerra

La nena escriu: “Volguts Reis d’Orient: aquest any preferiria que em regaléssiu coses per menjar. Adjunta us envio la cartilla de proveïment. Retorneu-me-la amb el que pugueu deixar a les sabates”. El senyor d’elegant batí es dirigeix a la seva dona: “El nostre amic Rodríguez és un veritable cavaller. Per felicitar-nos l’Any Nou ens ha enviat una targeta de proveïment en lloc d’una targeta de visita”… No són acudits de la resistència apareguts en publicacions clandestines o de l’exili sinó que són fruit de l’inconscient sentit de l’humor negre (o la poca vergonya) de les mateixes autoritats franquistes perquè la revista que els acull és oficial. Es tracta de Alimentación Nacional, publicada per la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes, el primer número de la qual va aparèixer el 1940. Es venia a 1,50 pessetes i tenia certa tirada perquè parlava del que no existia, i permetia somiar: d’aliments i com cuinar sempre el mateix de cent maneres diferents. Potser tot era el resultat d’aplicar allò de Quan la gana aguditza l’enginy, que és el subtítol de l’exposició El farcell de la postguerra, que fins el 14 d’octubre es pot assaborir al barceloní Museu d’Història de Catalunya.

La mostra, succedani de continuació cronològica de Menús de guerra que el mateix museu va acollir el 2014, és una bona metàfora de la situació alimentària i de la cuina dels anys 40 i 50 a Espanya: amb poc material i diners i molta imaginació, la cosa queda substanciosa. L’època no estava per a bromes: acabada la Guerra Civil, de les 750 fleques que hi havia a Barcelona només en funcionaven 180. No havia de res, excepte gana, per la qual cosa les noves autoritats feixistes van intentar controlar les matèries primeres en origen i crear un sistema de racionament d’aliments. La solució va ser la imposició, el 18 de maig del 1939, de la cartilla de racionament per a “26 milions d’espanyols o estrangers residents”; les primeres, familiars. “Van ser un fracàs perquè la gent no anunciava la mort dels membres de la família per mantenir els seus cupons”, aclareix davant un exemplar autèntic i en perfecte estat d’una cartilla, amb els seus respectius cupons, Sergi Freixes, comissari de la mostra i propietari de bona part de les peces, que aconsegueix de donacions particulars o a través d’una àmplia xarxa d’antiquaris de tot Catalunya. “Corren moltes cartilles que no són autèntiques, perquè en aquella època es falsificaven”, explica. Per evitar la picardia, el 1943 es van imposar les individuals.

A les cues per recollir el racionament, com il·lustren algunes fotografies de l’època, hi passava de tot, segons Freixes: “Va arribar a haver-hi fins a assassinats i, per descomptat, es compraven posicions i s’utilitzaven els nens”. La situació era tan precària que es van inventar iniciatives com la del Dia del Plat Únic que, els dies 1 i 15 de cada mes, comportava que els clients dels restaurants només podien optar per un plat, a escollir entre verdura, carn o peix, per bé que s’havien de pagar el menú sencer. Aquesta idea, imposada per llei durant la Guerra Civil en el bàndol franquista, els restauradors la van millorar amb la invenció del Plat Combinat, amb una mica de tot. L’ampliació de la trista campanya va portar a la creació d’una cosa tant o més dura, El Dia sense Postres, els dilluns.

“Molts pagesos s’aixecaven de matinada abans que passés l’inspector per recollir i quedar-se part de la producció”, diu el comissari que li han confessat testimonis. Era l’inici d’una cadena que es va corrompre aviat: els pagesos havien de vendre les seves collites, controlades per inspectors, per un preu taxat a l’Estat, que al seu torn les venia per un preu estable al consumidor, al qual se li racionava. El mercat negre no va trigar a sorgir: farina de blat de moro (en el millor dels casos) per substituir la de blat; bàscules trucades a les botigues i comerç il·legal de productes al marge del sistema. Els preus negres, pels núvols: en l’exposició, una pissarra entre sacs penja la llista desaforada. Una dotzena d’ous (el que més escassejava, juntament amb la carn), 200 pessetes; un litre d’oli (el més adulterat, juntament amb la llet), 250 pessetes, el més car; un quilo de sucre, 125 pessetes; un pot de llet condensada, 65 pessetes…

L’estraperlo, d’abundosos beneficis, estava a l’ordre del dia. Tant que el ferrocarril que provenia del Prat de Llobregat era conegut com El tren de l’estraperlo: en apropar-se a la capital catalana, disminuïa la seva marxa, moment en què la gent aprofitava per tirar la mercaderia per la finestra, que recollien els companys. Aquí el paper de la dona era fonamental. “Em comentaven un cas d’una senyora que anava amb un bebè al qual ningú va sentir plorar durant tot el trajecte. La gent deia: ‘Que bé que es porta, el pobre, quietet i calladet’... És que era un garrí mort”. Es tractava de burlar els controls de la Guàrdia Civil i dels burots (fielatos) a l’entrada de les grans ciutats, que requisaven els productes il·legals i recaptaven impostos per tràfic de mercaderies. Així, per introduir una gallina a la Barcelona del 1948 s’havien de pagar 50 cèntims.

Entre la desena d’àmbits en què està dividida la modesta mostra es recullen els problemes de l’Auxili Social per distribuir aliments, instal·lant menjadors al Palau Moja de la Rambla i en una part dels magatzems SEPU. Només el 1939 i a la província de Barcelona va repartir mensualment una mitjana d’un milió i mig d’àpats. També es pot apreciar la reconversió d’editorials, receptaris i cuiners mediàtics d’abans de la Guerra Civil als nous miserables temps. Així, cuiners com Ignasi Domènech i Josep Rondissoni o bé castellanitzaven els seus noms i llibres o bé feien classes a la Secció Femenina de Falange, respectivament. Menaje era una de les revistes de l’època, potser pel seu subtítol (La cocina en tiempos difíciles). Tot era un miracle: el desembre del 1941, per exemple, triomfava la recepta de com fer una truita de moniato… sense ou, de la mateixa manera que la poca qualitat del menjar i la falta d’higiene va facilitar l’aparició de reconstituents i concentrats: pastilles de brou, llet i flams en pols, concentrats de tomàquet i ous, aigües de Litines… Aquí Gallina Blanca es va fer un forat, si bé al principi va tenir problemes amb les noves autoritats per haver ajudat abans els rojos…

Acabada la Segona Guerra Mundial, va començar a arribar algun petit electrodomèstic de l’exterior, com el Túrmix, i fins i tot algun industrial domèstic, com Gabriel Lluelles, acabaria fent cert furor entre les famílies més acabalades amb la batedora Minipimer. Després d’una lleugera estabilització econòmica a partir del 1951 va desaparèixer el racionament i el mercat negre, i fins i tot les cuines de gas van començar a substituir les de carbó; i en algunes escoles públiques hi havia una mica de llet en pols, formatge cheddar i mantega gràcies a l’ajuda nord-americana…

Tota la mostra té, com a fil estètic i gràfic, la composició típica (a quadres petits) i el color (entre marró, violaci i negre) del famós mocador de fer farcells. Freixes descriu: “És un mocador de camp, de color sofert i tela molt resistent, o sigui, perfecte per a l’estraperlo”. Tot eren fórmules per enganyar la gana.