Obiols-Rodoreda, els anys a la vora del mal

"Tornaria diferent. Havia vist la mort a la vora. I el mal”. Mercè Rodoreda va deixar escrit als seus relats, com aquestes línies de Quanta, quanta guerra..., un camí de reflexions vinculades als anys que va passar a la França ocupada pel Tercer Reich. Rodoreda va transitar entre el 1940 i el 1944 per la fina línia entre el bé i el mal, i ho va fer de la mà del seu amic, amant i conseller literari Joan Prat, més conegut pel pseudònim d’Armand Obiols. Van viure en “una zona grisa”, com deia la periodista Montserrat Casals a partir de Primo Levi, entre la supervivència i la col·laboració. Prat és la peça clau en aquesta història, i per damunt de Prat encara és més determinant un personatge amoral, clàssic d’una guerra: José María Otto Warncke.

Amb l’avenç de les tropes franquistes a Catalunya, Rodoreda i Prat van seguir el camí de l’exili, el gener del 1939. Primer van trobar refugi al castell de Roisy-en-Brie, a París, juntament amb altres escriptors i amics. Va ser allí, a Roisy-en-Brie, on Rodoreda i Prat van iniciar el seu romanç. L’ocupació alemanya de París va forçar la fugida de la nova parella Rodoreda-Prat cap a Llemotges i Bordeus, cap a la França no ocupada. Mentre l’escriptora aconseguia uns ingressos econòmics cosint roba per encàrrec, el seu amant va fer de peó en camps de treball del govern col·laboracionista de Vichy i després va acabar sent funcionari d’un lager alemany, fitxat per Warncke.

La fundació La Mirada es reserva una imatge de Prat amb un oficial nazi en un ‘lager’

Rodoreda, sota la protecció de Prat, observa i es beneficia dels jocs d’ombres que el seu amic escenifica amb Warncke, per sobreviure, com a administrador de les oficines del camp de treball alemany Lindemann, a Bordeus. “Sobreviure, en el sentit més directe, fer callar la gana, és més difícil ara en aquests primers anys de postguerra que a Bordeus”, escrivia Rodoreda el 1948 des de París a la seva amiga Anna Murià. Maria Bohigas, directora de Club Editor, va descriure el març passat el rovell de la qüestió al programa Tot el temps del món del canal 33: “De ser un presoner més, Obiols passa a ser un home que lloga pis a Bordeus, que va al teatre, que va al cine, que està al corrent de totes les novetats, que té aparentment relacions molt fluides i molt còmodes amb els que tenen poder de decisió al camp. [...]El que ens havien explicat que havia viscut Rodoreda a França entre el 1939 i el 1945 és una petita part; i hi ha una altra part que té poc a veure amb la figura d’una mena de Colometa de l’exili. [...]Entre l’estiu 1943 i fins que acaba la guerra a França, Rodoreda viu en llibertat amb Obiols en un pis llogat. No sabem què hi fan, no n’hi ha rastre, però sabem que al final de la guerra tenen una biblioteca de mil volums, que no és precisament el que t’esperes d’un presoner de guerra i d’una refugiada que cus camises”. 

25.000 espanyols a l’OT

Prat va treballar entre el 1942 i el 1944 a Bordeus per a l’Organització Todt (OT), el servei alemany de construcció d’infraestructures de defensa. El 1942 l’OT va iniciar a Bordeus les tasques per aixecar el mur de l’Atlàntic i la base de submarins de la desembocadura del Garona. Va comptar a França amb 220.000 treballadors, 25.000 d’ells espanyols, diu l’historiador Scott Soo a The routes to exile (Manchester University Press). Soo confirma que els camps de treballadors espanyols de Bordeus van ser una excepció dins l’OT per les condicions més dignes en què es vivia. El personatge determinant per a aquest fet diferencial és Warncke. Els seus homes de confiança —uns 200, entre els prop de 3.000 exiliats republicans fitxats per l’OT a Bordeus— encara gaudien de millors condicions, expliquen els historiadors Enric Gil i Agustín Castellano, coautors d’una propera biografia sobre Warncke. Prat no només era un d’aquests 200, diu Castellano: era un dels més propers a Warncke. “Mentre els republicans espanyols no consideraven treballar a l’OT com una forma de col·laboració, la complicitat amb el personal d’OT sí que podia concebre’s com a tal”, diu Soo. En aquest segon grup es trobava Prat. El poeta Arnau Pons i Bohigas han aprofitat la reedició de La mort i la primavera (Club Editor; ara també notícia per ser títol inaugural de la col·lecció Penguin European Writers) per posar el focus en el desconeixement que existeix sobre aquest passatge de la vida de Rodoreda.

La poca informació del quefer de Prat i Rodoreda durant aquells anys ha arribat sobretot a partir de la correspondència entre ells i amb amistats. La periodista Mercè Ibarz va escriure al llibre Rodoreda, exili i desig: “La feina d’Obiols al camp Lindemann i després en els organismes internacionals va ser vista d’una manera més que sospitosa. Les investigacions, infructuoses des del punt de vista de proves i fets, són en canvi riques en dubtes de signe ideològic divers que, tant les unes com les altres, condueixen al mateix punt: Obiols-Prat va ser un educat home de lletres i també un espia?”.

“T’envio un ‘parte’ dels que m’envien els meus barraquers”, escriu Obiols/Prat a Rodoreda

Apartats dels altres catalans

Montserrat Casals va ser la primera que va estudiar els anys a Bordeus de Prat i Rodoreda, a Contra la vida, la literatura (1991). Casals va voler exculpar Prat el 1993 amb l’assaig La impossible història d’Armand Obiols, i ho va fer a partir de la teoria de la zona grisa de Primo Levi. “En qui llegeix o escriu avui la història dels lager és evident la tendència, i fins i tot la necessitat, de separar el bé del mal, de prendre partit. [...]La classe híbrida dels presoners-funcionaris és el seu esquelet i, a la vegada, el tret més inquietant. És una zona grisa, de contorns mal definits, que separa i uneix al mateix temps els dos bàndols de patrons i serfs”, va escriure Primo Levi.

Casals també ressaltava que Prat i Rodoreda van ser, en bona part, aïllats pels seus companys d’exili. Les raons són personals: Prat estava casat amb la germana del seu millor amic, Francesc Trabal, que per la seva part havia mantingut una relació amb Rodoreda. “No van rebre ajuda dels qui els havien d’ajudar”, diu Bohigas. Casals conclou que és a partir d’aquí que Prat decideix trencar amb la política catalana. No tornaria mai més a Catalunya i moriria a Viena el 1971 com a funcionari de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, al servei de traducció. Ibarz va entrevistar amistats de Prat a Viena que li confirmen que, en un inici, eren advertides que Prat era un home amb un rerefons tèrbol. Casals creu que el gran pecat de Prat és que no era ningú, pràcticament no va deixar obra escrita, i si és recordat és per ser una influència cabdal en Rodoreda: “La cultura oficial catalana, de la qual tots nosaltres vivim i continuem mantenint, margina de la seva nòmina d’intel·lectuals aquests personatges com ell, tan poc tangibles i que, alhora, plantegen tants dubtes i obren tants interrogats”.