Sota la protecció de ‘papà Otto’

Possiblement qui sap més bé quina era la dedicació de Joan Prat-Armand Obiols a Bordeus no són els estudiosos de la literatura sinó l’equip d’historiadors format per Enric Gil, Agustín Castellano, Heike Martínez i Antonio Muñoz. Des del 2011 investiguen la figura de José María Otto Warncke, el factòtum de Prat a Bordeus. Warncke és un personatge fascinant, el paradigma de l’amoralitat en temps de guerra.

Quan París cau el 1940 en mans nazis, Prat i Rodoreda tornen a fugir, cap a la França no ocupada. Acaben a Llemotges, on Rodoreda viurà fins a l’estiu del 1943. L’escriptora es dedicarà a cosir roba per encàrrec i també treballarà en una fàbrica tèxtil, segons Eduardo Jordà en un article de Letras Libres. És un temps dur per a Rodoreda, fins i tot ha d’usar la roba d’una dona que li feia classes d’anglès i que va morir tràgicament: “He fet bruses de confecció a 9 francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l’abric que duc és herència d’una russa jueva que es va suïcidar amb veronal”, escriu la novel·lista a l’amiga Anna Murià. Prat és reclutat com a estranger irregular pel govern de Vichy dins les Companyies de Treballadors Estrangers. Treballa en diversos camps, feina física que li costa de resistir.

La traductora Anna Maria Saludes, analitzant l’epistolari de Rodoreda i Obiols, va apuntar el 2011 que Prat probablement va anar a petar a Bordeus, zona ocupada pels alemanys, detingut per haver intentat fugir d’una pedrera on estava destinat i per voler marxar a Mèxic. Castellano posa en dubte aquesta teoria: ell creu que Prat va ser reclòs una setmana del gener del 1942 al Fort Ha de Bordeus per haver estat implicat en una baralla amb un guàrdia alemany al camp de treball de Saint Medard. Prat havia anat a Bordeus de motu proprio, conclou Castellano, segurament reclutat per Warncke.

Del Camerun a la CNT

Otto Warncke va néixer a Hamburg el 1897. La seva família tenia un negoci de tabac i sent adolescent va ser enviat al Camerun —aleshores colònia alemanya— a treballar en una plantació amb un oncle seu. El 1916, durant la Primera Guerra Mundial, Warncke va ser evacuat a les illes Canàries. D’allà va saltar a Barcelona, on s’establiria. Va treballar de comercial de productes farmacèutics i col·laborava amb el consolat alemany. El 1921 es casa i té dues filles. Amb l’arribada al poder de Hitler —1933—, Warncke es desvincula del consolat perquè no accepta la tasca de fer propaganda nacionalsocialista, segons explicava ell mateix en una declaració judicial del 1969, conservada a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG). L’IISG guarda l’arxiu de José Ester, que va ser secretari general de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics. La documentació que Ester rebia de Warncke era utilitzada per reclamar indemnitzacions a l’Alemanya Federal per als treballadors de l’OT.

Quan esclata la Guerra Civil espanyola, Warncke és militant del petit Partit Federal Republicà i s’allista voluntari a l’Exèrcit Popular. Acaba sent comandant del 491 Batalló de la 28 Divisió, de la CNT, al front d’Aragó. A l’Hospitalet de Llobregat, on residia, van dedicar-li un carrer, l’actual ronda de la Via.

Derrotada la República, Warncke va començar el periple francès el gener del 1939 al camp d’Argelers. S’acosta als que estan més ben organitzats davant la misèria, les Brigades Internacionals. Amb les Brigades és traslladat al camp de Gurs. Descartada l’opció de ser deportat o inscrit a la Legió Estrangera, Warncke va ser destinat a treballs forçats al camp de Saint Medard, controlat pel govern de Vichy, on va vendre amb èxit una proposta: convertir-se en l’enllaç entre les autoritats i la mà d’obra republicana espanyola. Warncke comença la seva feina a l’Organització Todt (OT) el 1941.

Fritz Todt, ministre d’Armament del Tercer Reich, va ser l’encarregat de crear el 1934 un departament governamental que coordinés amb el sector privat la construcció de grans infraestructures civils. A partir de 1938, la principal funció de l’OT va ser el bastiment de línies de defensa militars. Todt va morir el 1942 i l’OT va passar a ser comandada per l’arquitecte i home de confiança de Hitler Albert Speer. Els camps de la cornisa atlàntica van assumir el 1942 l’obra més gran de l’OT, el mur de l’Atlàntic, 4.000 quilòmetres de fortificacions.

Warncke assumeix la missió de reclutar voluntaris espanyols per a l’OT. Els resultats són escassos. L’historiador Scott Soo transcriu mitja dotzena de testimonis de visites de Warncke a camps de treball forçats francesos, totes experiències fallides: Warncke es dirigeix el 18 d’agost del 1942 als exiliats espanyols internats al camp de Rivesaltes. Explica que si treballen per a l’OT guanyaran diners, tindran tabac de sobres i gaudiran de vacances. I hi afegeix el mateix lema que repeteix arreu on va: els francesos detesten els espanyols, mentre que els alemanys els respecten. De 142 interns a Rivesaltes, tres marxen amb ell. La revista republicana Foc Nou va publicar el febrer del 1945 unes línies sobre “la propaganda del misteriós José María Otto per reclutar espanyols per fer fortificacions a les costes de l’Atlàntic, dient-los textualment: ‘Allisteu-vos ara voluntàriament, que d’aquí a un parell de mesos serà per força que ho fareu’”.

Reclutat voluntàriament

Prat, segons Castellano, seria un dels que van ser reclutats voluntàriament. El seu mode de vida ho confirmaria. Warncke assegurava que els voluntaris podien viure fora del camp. Prat va fer amistat amb Warncke, fins i tot el va convidar un cap de setmana a visitar Rodoreda a Llemotges. Prat sabia alemany i francès, era un home de gran confiança per a Warncke, i per això li encomana la gestió administrativa de Lindemann, el centre més gran —1.700 interns— dels disset camps de l’OT al departament de la Gironda, segons l’historiador Peter Gaia. Era també, segons Warncke, el lager amb la direcció alemanya més severa. L’estructura de camps de Bordeus era tan rellevant que Speer els va visitar en set ocasions, segons Warncke. La revista de propaganda Guía, del camp Otto Weddingen —on hi tenia l’oficina Warncke—, va publicar el desembre del 1942 nombroses fotografies de les inspeccions i recepció per al ministre d’Armament i cap de l’OT.

Castellano i Gil han recollit testimonis de vells combatents republicans que anomenen Warncke “papà Otto”, pel paper que assumeix de protector dels espanyols. Warncke va aconseguir convèncer els ocupants alemanys que traslladessin sota la seva empara 3.000 espanyols que fins aleshores eren en camps on rebien maltractaments. Warncke es vantava d’haver aturat la feina de 200 espanyols per a una empresa alemanya fins que no es garantís que deixarien de patir abusos. Però el sistema de reclutament voluntari de Warncke no obtenia els resultats esperats i va ser temporalment apartat de Bordeus. La reacció dels seus fidels, entre ells Prat, va ser enviar nombroses cartes a la direcció regional de l’OT demanant el seu retorn.

Castellano subratlla que les persones de confiança de Warncke gaudien de privilegis especials, “i Prat estava molt a prop d’Otto”, diu aquest historiador. No només podien residir fora dels camps, també tenien accés a recursos que podien vendre’s al mercat negre. Castellano i Gil confirmen que hi ha moltes més veus que defensaven Warncke que no pas crítiques. “Otto trepitja una fina línia, i segons a qui preguntes, era un col·laboracionista o un salvador”, diu Gil. El testimoni més colpidor contra Warncke és el del militar Juan Carrasco, internat a Weddingen. Carrasco va denunciar que Warncke feia deportar militants comunistes amb qui no s’avenia, i que emparava grups d’afins per saquejar establiments francesos: la Resistència els anomenava “la segona força d’ocupació”, segons Carrasco. El maig de 1942 la policia alemanya va requisar a Weddingen un pamflet contra Warncke, titulat Mort i traïdors, en què se l’acusava d’haver estat col·laborador de Vichy al camp de Gurs. René Terrisse revela a Bordeaux 1940-1944 que la policia alemanya va tenir a sou cinc confidents espanyols que van ser fonamentals per aconseguir un nivell baix de sabotatges de la Resistència a Bordeus.

Quan França és alliberada pels Aliats, l’estiu del 1944, Warncke fuig a Espanya. Residirà a Barcelona durant deu anys, fent de venedor ambulant. El 1955 es muda a Colònia amb la seva família, on treballa de comercial de l’empresa farmacèutica Roma-Wagner. I el més important: aconsegueix ser reconegut com a delegat del govern espanyol republicà a l’exili. Birgit Aschmann compila al llibre Treue Freunde una carta de 1960 de Warncke al govern federal alemany i a l’alcalde de Berlín Willy Brandt demanant suport per als republicans espanyols. La cancelleria medita respondre, però ho descarta al·legant que l’Alemanya federal ja reconeix l’Espanya de Franco com a govern legítim.

Warncke va mantenir fins a la seva mort, el 1972, relació amb amb nombrosos exiliats republicans, també per fer negocis a Amèrica Llatina, diu Muñoz. Prat i Warncke no van establir cap contacte després de l’alliberament de França el 1944. “Si Warncke hagués considerat que Obiols era important, que li podia ser útil, l’hauria escrit. Però no va ser així”, diu Castellano. Gil afegeix que, probablement, cap dels dos tampoc tenia especial interès en recordar allò que els va unir a Bordeus.