Jordi Sierra i Fabra: “Soc una màquina d’escriure”

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) no para. Acaba de publicar Deu dies de juny (Rosa dels Vents), l’últim cas (el novè) de l’inspector Mascarell, però per a ell ja és aigua passada. Ja en té escrit un altre, el desè, i el guió de l’onzè. Per no parlar d’altres sèries de novel·les, de llibres de música, d’infantils… “Soc una màquina d’escriure”, diu, divertit, al despatx de casa seva, a Barcelona, entre els més de 30.000 vinils que guarda (entre singles i elapés) i envoltat de llibres: només de seus, mig miler de títols!

Fa 10 anys (l’11 de abril del 2008) va presentar a la llibreria Negra y Criminal Quatre dies de gener, el primer llibre de la sèrie protagonitzada per aquest entranyable policia republicà que, el gener del 1936, decideix no anar a l’exili per cuidar la seva dona, malalta de càncer. Després de purgar vuit anys i mig al Valle de los Caídos i que Franco l’indultés d’una condemna a mort, refà la seva vida i, d’amagat i jugant-s'hi la pell, resol diversos casos en els quals, de passada, se’ns plasma la història dels primers anys del franquisme: Mascarell ha viscut l’estraperlo, s’ha vist investigant un atemptat a Franco, se les ha vist amb els Monument Men, ha patit la vaga de tramvies…

Després de 10 anys a les llibreries, Sierra i Fabra considera que Mascarell ja és prou conegut: “Els lectors han empatitzat amb el personatge i ara ja els puc parlar de tot, fins i tot de temes tan crus i desagradables com els que apareixen en aquesta entrega", diu l'escriptor, que narra amb tots els detalls escenes d'abusos sexuals sobre nens d'orfenats per part d'un excapellà a qui Mascarell, en la seva època de policia, va estar a punt de clavar un tret. "Quan un nano que no ha conegut cap amor de mare o pare rep una carícia d'un capellà, es pensa que és normal", explica, sense embuts, l'escriptor. "A partir d'aquí, la cosa pot arribar fins als extrems que descric a la novel·la".

Aquestes situacions extremes beuen de casos verídics documentats per Sierra i Fabra. Des de nens que havien de beure aigua de la cisterna del vàter fins a monges que caminen amb pedres dins de les sabates ("més va patir Jesucrist"), passant per masturbacions, fel·lacions i tota mena d'agressions sexuals.

“El personatge evoluciona molt més que la societat”, reconeix l'autor. “Amb el pas dels anys queda clar que adaptar-se als temps, a la dictadura, volia dir sotmetre-s'hi, per més contrari al règim que sigui el personatge”. Sense ànims de fer novel·la històrica ("no cal explicar tot el que un sap, crec que amb un 10% de realitat ja n'hi ha prou, en una novel·la"), Sierra i Fabra és meticulós amb tots els detalls, que de vegades sobten el lector: els taxis lliures, per exemple, tenen un llum vermell, no verd, com ara; el rival del Barça aquell 1951 és l'Athletic de Bilbao, més que el Madrid, per la importància que tenia la Copa del Generalísimo, i per trucar des d'un bar, Mascarell ha de demanar sempre fitxes telefòniques. "Quan em van dir que Zafón havia posat una parada de metro, quan no n'hi havia, vaig dir que a mi no m’enxamparien mai!", diu Sierra i Fabra. "Ens pot passar a tots, és clar, però, per favor, que no m’enxampin…!"

La feina de documentació és important. "Ara puc dir que me'n surto, però abans tenia el Ledesma!", diu, recordant el desaparegut Francisco González Ledesma (pare de l'emblemàtic policia Méndez). "L'assalt a un magatzem de menjar al primer llibre de Mascarell el va viure ell de primera mà!" 

A Deu dies de juny hi ha un punt d’inflexió en la sèrie. "És l’aparició del David Fortuny", un detectiu que, tot i ser franquista (en bona part, per oportunisme), coneix i admira Mascarell perquè li va salvar la vida abans de la guerra. Ara li tornarà el favor. "En les següents novel·les, com una mena d'ajudant de Fortuny, Mascarell farà de detectiu a sou, però, fidel als seus principis, sempre es posarà del costat del bo, encara que qui pagui, potser, sigui el dolent...", avança Sierra i Fabra.

Els casos de Mascarell estan gairebé mil·limetrats. "He esgotat els dies d'un mateix mes per als títols i el proper serà Un dia de setembre i alguns d’octubre", diu l'escriptor, que calcula tot el que passa en un llibre per lligar-ho amb els següents. I es penedeix d'un error comés a la segona novel·la: "La vaig cagar perquè en comptes de fer-lo passar quatre anys al Valle de los Caídos el vaig fer sortir després de vuit i mig. I quan torna ja en té 62 anys… El que passa és que no vaig pensar a fer una sèrie fins al tercer llibre. A partir d'aquí vaig anar guanyant temps per fer un cas cada any. Fins i tot vaig fer que fes els anys el 28 de desembre, per guanyar un any!"