Europa i la qüestió catalana

No sé si la decisió de Puigdemont de creuar Alemanya amb cotxe va ser un excés de confiança de qui gaudeix burlant el govern espanyol o un intent, conscient o inconscient, de ficar-se a la gola del llop. En qualsevol cas, el primer efecte de l’euroordre dictada pel jutge Llarena confirma la dimensió europea que ha tingut des de sempre el conflicte català, per més que els discursos oficials —tant a Madrid com a les altres capitals de la Unió— insisteixin en el seu caràcter de problema intern d’Espanya.

És una qüestió europea des del seu origen. Les querelles entre Catalunya i Espanya són seculars, però el salt inesperat que dona la qüestió catalana a partir del 2010, del nacionalisme reivindicatiu a l’aposta per la independència, no s’entén sense el marc de crisi que arrossega Europa, fruit del desconcert generat en la ciutadania per la incapacitat de resposta política a l’accelerat procés de globalització i a la crisi del 2008, que va partir per la meitat les classes mitjanes i va sembrar el pànic en amplis sectors de la societat. Em sap greu repetir-me, però l’escalada de l’independentisme català respon al mateix clima que va afavorir el Brexit: l’expansió de les extremes dretes europees, el naixement dels Grillini, Podemos, la France Insoumise i molts d’altres, inclosa En Marche de Macron, tot i que per la seva ràpida adaptació a les exigències del poder econòmic ningú l’inclogui a la llista. Són fenòmens molt diferents però responen a la mateixa crisi de gobernança europea. Amb la globalització s’han mogut els punts de certeses i referències en què la gent havia trobat el seu confort i no sorprèn que, en una lògica reacció contractiva, la bandera del nacionalisme torni a agitar-se amb entusiasme. Així va guanyar Macron a França, excepcional actor d’un espectacle de patriotisme republicà que no es vivia des de de Gaulle, i així el nacionalisme català ha atret un nombre de ciutadans sense precedents amb la promesa del pas de la potència (nació) a l’acte (Estat). Per bé que va calcular malament les forces i no va parar a temps.

Si europeu és l’origen, europea ha estat la resposta. No hi ha dubte que l’immobilisme —que tant sorprèn als observadors estrangers— està inscrit en el caràcter del president Rajoy, tan al·lèrgic als projectes polítics com convençut que res és més eficaç que deixar que els problemes s’esfumin sols. Però aquesta deixadesa, aquesta subrogació de responsabilitats, que ha convertit un problema polític en una qüestió judicial, quan les cartes han estat sobre la taula durant cinc anys i no s’ha fet res per afrontar-ho, és avui generalitzada a Europa. Per mètodes semblants s’ha deixat podrir la qüestió de la immigració: incapaços d’afrontar-la, els governants han acabat assumint el programa de l’extrema dreta i han substituït el control de les fronteres per un règim autoritari com el turc o per un estat fallit com Líbia. I és només un exemple.

El gir autoritari que viu Espanya, pretenent resoldre la qüestió catalana per la via judicial, i amb un ús sense contemplacions del Codi Penal en matèria de llibertat d’expressió, amb la persecució dels delictes d’odi i amb una pràctica cada vegada més subjectiva i interpretativa de la justícia, és comú a tot Europa. La complaença de les autoritats europees amb els règims autoritaris d’Hongria i Polònia reforça la reacció conservadora. I, a això, s’hi afegeix la crisi de la socialdemocràcia, que sense nord ni projecte, sense un altre ànim que salvar els mobles (camí de la derrota definitiva), s’acomoda acríticament a la moda autoritària. El lliurament incondicional del PSOE de Pedro Sánchez a l’estratègia catalana del PP forma part també del context europeu. Quan ja no queden forces per discrepar i proposar vies de solució alternatives (el PSOE també ha perdut cinc anys) no hi ha altre remei que aferrar-se a la bandera.

Ara Puigdemont està detingut a Alemanya. I Europa és conscient que el cas català existeix. El discurs oficial alemany reitera la consigna: problema intern d’Espanya. Part de la premsa i dels partits discrepen. Tots sabem que no és el mateix que Alemanya lliuri Puigdemont sense més ni més, que el lliuri amb condicions, o que no el lliuri. Sí, el problema català és un problema europeu. I ho serà cada vegada més.