Les mostres d’intolerància creixen a Espanya

Han estat tres casos diferents però en coincidir en la mateixa setmana han fet saltar l'alarma. La condemna de presó al raper Valtònyc; el segrest del llibre Fariña, del periodista Nacho Carretero, i la retirada de la fira Arco de l'obra d'art Presos polítics a l'Espanya contemporània, de Santiago Sierra, han deslligat la polèmica i posat el focus sobre la possible reculada d'algunes llibertats fonamentals. O, si més no, de l'augment de la intolerància cap al que es detesta. Entre el 1995 i el 2007 només va haver-hi tres condemnes per delictes d'odi. Avui, les successives reformes legislatives, la seva aplicació judicial, les demandes de víctimes i col·lectius discriminats i l'amplificació de missatges a través de les xarxes han multiplicat les condemnes. On hauria d'estar el límit a la llibertat d'expressió? Ha d'existir?

“És un període de regressió, gairebé com de tornada a la foscor”, opina Vicent Todolí, exdirector de la Tate Modern de Londres. “I cal actuar perquè si no es produeix l'efecte acumulació, l'efecte anestèsia: al principi punxa una mica, després menys i al final ni el notes. Caldria plantar-se. L'art és llibertat. Per tant, no hauria de participar en espais on està cercenada”.

En els últims anys hi ha hagut múltiples exemples d'aquesta tornada a la foscor de la qual parla Todolí. Si revisem l'hemeroteca de l'última dècada, recordarem la famosa retirada en 2010 a  València d'una exposició d'imatges sobre el cas Gürtel; la cerimònia de la confusió censora d'una controvertida obra que representava el rei Joan Carles I sodomitzat que va portar a la dimissió de Bartomeu Marí com a director del MACBA el 2015; la recent condemna de presó al raper català Pablo Hasel per enaltir ETA i els extingits GRAPO o l'amenaça de dos anys i un dia que penja ara sobre el grup de rap La insurrección, també per les lletres de les seves cançons.

En una època en la qual França baralla amb Facebook en els tribunals per censurar L'origen del món, de Courbet, i la National Gallery de Washington ha posposat una mostra de Chuck Close, acusat d'abusos, en una època en la qual la correcció política recorre Occident i les xarxes socials han amplificat l'impacte de l'insult i multiplicat el nombre d'ofesos, Espanya acusa els problemes de tots i uns altres molt específics seus que retarden en dècades el seu rellotge artístic i social, com apunten alguns observadors neutrals.

“Aixacar la veu, fins i tot a través de les xarxes socials, s'ha tornat cada vegada més perillós “gràcies” a les reformes en la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana i del Codi Penal, per les quals s'emmordassa l'exercici dels drets de reunió pacífica i de llibertat d'expressió i es danya el dret a la informació”. Amnistia Internacional donava així la punta a la marca Espanya amb prou feines unes hores després que The New York Times —que també al·ludia a l'empresonament preventiu el 2016 dels famosos titellaires per mostrar en el cartell Gora-alkaEta durant una actuació—, The Guardian i diverses revistes especialitzades, es fessin ressò de la censura a Serra per l'obra que retrata com a presos polítics, entre altres, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, i els presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a la presó preventiva acusats de rebel·lió i sedició.

Estem renunciant a la llibertat d'expressió, que el Tribunal Constitucional qualifica com una de les bases del principi de legitimitat democràtica?

Pensin en els anys 80 i 90. La jove democràcia ho permetia gairebé tot. Loquillo se n'ha fet un fart de cantar La mataré, del 1987, sense sobresalts malgrat que la cançó es tanca amb un “per favor, només vull matar-la, a punta de navalla, besant-la una vegada més”. Es pot pensar, amb raó, que la violència de gènere no estava llavors en l'agenda, però també es permetien lletres que de manera evident recolzaven ETA.

“Abans del 2000 hi havia barra lliure en matèria de cançons”, explica Manuel Cancio, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Madrid. “Només cal recordar Sarri, sarri, de Kortatu (“sovint la gent comença a ballar, tindrà alguna cosa que veure amb què falten dos al recompte general”) o No hay tregua, de Barricada (“estàs espantat, t'hi va la teva vida en això, però algú ha de prémer el gallet”). Però en aquest moment hauria estat marcià que algú imaginés que la policia i els jutges poguessin entrar a analitzar i jutjar aquestes lletres. Simplement, no cabia en el cap de ningú”.

Tip i Coll feien acudits en públic amb l'assassinat per ETA del president del Govern franquista Luis Carrero Blanco. “Era una cosa que formava part del pòsit popular d'ironia, sarcasme i humor negre que sempre ha caracteritzat Espanya des de Quevedo o molt abans”, afirma César Strawberry, cantant de Def Amb Dos, condemnat en 2017 a un any de presó pel Tribunal Suprem per enaltiment del terrorisme per tuitejar que enyorava els GRAPO i fer broma amb enviar un roscón-bomba al Rei. “A mi em diuen llavors que passarien aquestes coses a Espanya i hauria cregut que no era possible ni en la pitjor distopia”, conclou. “Cal pensar com hem arribat fins a aquí a base de cedir petites parcel·les de llibertat”, afegeix Todolí.

"És un període de regressió, de tornada a la foscor", opina Vicent Todolí

Les reformes legislatives han tingut molt a veure en aquesta reculada, però no només. El Codi Penal de la democràcia, el 1995, ja incloïa els delictes d'odi —encara que de forma més restringida— i els castigava amb presó d'un a tres anys. No obstant això, amb prou feines arribaven als tribunals, com a mostra el recompte de casos realitzat per la catedràtica de Dret Penal de la Universitat Jaime I de Castelló, Marisa Cuerda: només tres condemnes fins al 2007.

Des de llavors, la demanda de certs sectors socials, especialment associacions de víctimes o col·lectius discriminats, i l'enduriment de les lleis, han anat de la mà, de manera que ara arriben als tribunals molts més casos d'aquest tipus i els jutges els resolen amb normes cada vegada més severes.

El 2000 es va incloure al Codi Penal l'enaltiment del terrorisme com a part de l'ofensiva contra ETA i el seu entorn. Però en un primer moment va ser aplicat amb cautela. Explota zerdo, de Soziedad Alkoholika, per exemple, va arribar als tribunals el 2006. “Algun dia rebentaràs, explota zerdo! Els teus budells s'escamparan. Fa olor d'esclau de la llei, zipaio, serv del rei (…) Bruta rata moriràs”. El fiscal va demanar un any i mig de presó per aquesta i altres dues cançons i no va haver-hi condemna.

“A partir d'intervinguts d'aquesta dècada van començar a arribar cada vegada més casos de delictes d'odi i enaltiment del terrorisme als tribunals”, explica la penalista Cuerda. “I, paradoxalment, el legislador, en comptes de pensar que aquestes infraccions ja s'estaven sancionant, va modificar tots dos delictes per agreujar les penes i incloure en ells més conductes”.

Les reformes han portat a situacions peculiars, com que hi hagi moltes més condemnes ara que ETA no mata que abans. Entre el 2005 i el 2011, l'any del cessament de la violència etarra, l'Audiència Nacional va dictar 13 sentències condemnatòries per enaltiment; del 2015 a mitjan 2017 en van ser 54 (49 d'elles lligades a ETA).

Aquesta intensa activitat judicial ha portat al desconcert a creadors i ciutadans. El nou article 510 que persegueix els delictes d'odi, per exemple, és tan ampli —i tan enorme la capacitat de l'ésser humà de sentir-se ofès—, que permet interpretacions molt diferents per part dels jutges. I el mateix passa amb l'enaltiment del terrorisme.

“La jurisprudència hauria de ser més uniforme", argumenta Cancio. “El Tribunal Suprem, per exemple, té dues tesis incompatibles. D'una banda està la doctrina que es va aplicar al cas de Strawberry. Va ser la primera vegada que es va dir que la voluntat de l'acusat —en aquest cas, la d'humiliar o no les víctimes del terrorisme— era igual. Que l'únic important era difondre alguna cosa i saber quins efectes podia tenir. Però en altres resolucions s'exigeix per condemnar que aquesta conducta suposi un risc concret per a algú”.

Quina seria una barrera raonable? On hauria d'estar exactament el límit a la llibertat d'expressió, si és que n'hi ha d'haver?

"Abans del 2000 hi havia barra lliure amb les cançons", segons un jurista

“Aquesta és la pregunta del milió”, assenyala Celso Rodríguez Padró, portaveu de l'Associació Professional de la Magistratura, majoritària entre els jutges i de tendència conservadora. “No es pot establir un límit matemàtic i hem de resoldre cas a cas segons el context. Ara bé, entenc el debat social que s'obre amb aquest tipus de condemnes. Aquests tipus penals són excessivament amplis? Les penes són desproporcionades? Però són qüestions que han de dirigir-se sobretot al legislador. Nosaltres resolem els assumptes que ens arriben, que ara són molt més nombrosos que fa uns anys, i d'acord amb les lleis vigents. No és que als jutges ens hagin entrat de sobte unes ganes boges de sancionar aquestes conductes. El debat ha de ser polític i social”.

“La tolerància és una virtut però no una obligació (les virtuts mai ho són)”, planteja el filòsof Fernando Savater. “En una societat plural cal acostumar-se a no donar massa importància a les faltes de respecte a allò que ens sembla respectable... però fins a cert punt”, matisa. “L'apologia del crim, de la violació, dels abusos de gènere o a menors, de la xenofòbia, etc... no són tolerats en la majoria dels països civilitzats, tret que tinguin l'excusa relativa de l'humor o d'un art excels. I encara així no estan els temps com per fer certes bromes... Cal veure cada cas en el seu context”.

El debat porta tota la setmana en boca del món de la creació. “Els límits a l'art els ha de posar el mateix artista i el públic al qual està destinat l'obra que produeix”, opina la cineasta Isabel Coixet. “L'obra pot fastiguejar, torbar, incomodar, però aquells que se sentin fastiguejats o torbats simplement l'han d'ignorar”. “És el públic qui ha de censurar una obra portant-la a l'oblit”, coincideix Amelie Aranguren, directora artística de la galeria Max Estavella.

A aquestes reflexions, carregades de malestar, s'hi han sumat també la classe política, el carrer i les mateixes institucions. L'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, no va acudir a la sessió inaugural d'Arco —presidida pels Reis— per protestar per la decisió de retirar l'obra de Sierra, un artista que sempre juga a provocar, i que ha venut per 80.000 euros una proposta que s'ha revelat com una autèntica obra d'art, si a l'art se li suposa la capacitat de reflectir les tensions que viu la societat. “L'artista ha aconseguit tots els objectius possibles”, rasa Miguel Zugaza, director del Museu Belles Arts de Bilbao, que censura la “decisió paternalista”, encara que la creu “anecdòtica i conjuntural”. “Episodis com la presentació de l'Olympia de Manet al Saló del 1895”, defensa, “formen part de la recepció pública de l'art modern en l'edat contemporània".

La majoria dels experts consultats, no obstant això, creuen que a aquesta controvèrsia inherent a l'art se sumen altres factors. “Hi ha una sèrie d'indicadors que la societat està cada vegada més atemorida o menys preparada per rebre idees que no els agraden”, opina María Dolores Jiménez Blanco, professora d'Història de l'Art de la Universitat Complutense de Madrid. “I hi ha també un ambient social molt dirigit des dels cercles polítics que dificulta parlar amb normalitat dels problemes reals que té el país”.

Hi ha solució a aquesta reculada? Cap a on hauríem d'anar?

“Els límits a lCart els han de posar l’artista i el públic”, assenyala Isabel Coixet

“Des del meu punt de vista, jurídicament caldria reduir la sanció penal d'aquestes conductes”, opina la penalista Cuerda. “En primer lloc, són delictes d'opinió i en ells no hauria de cabre l'ingrés a la presó. El discurs es combat amb discurs. D'altra banda està la qüestió central. Es pot dir tot? No. Però el límit hauria d'estar en què l'expressió o l'obra d'art incitin directa o indirectament a la violència. Només en aquest cas s'hauria de recórrer a la sanció penal. Si no és així, aquí queda la via civil per qui desitgi acudir-hi. Cal buscar l'equilibri i la proporcionalitat i no seguir en un assetjament i enderrocament a llibertat d'expressió”.

Això sí, l'esquerra i la dreta, defensa Strawberry, “han de ser coherents i no aplaudir quan la restricció de llibertats és per al contrari i només portar-se les mans al cap quan s'identifiquen amb la ideologia de l'acusat. A mi em semblen repugnants els missatges masclistes, però no crec que hagin de castigar-se amb dos anys i mig de presó. És una desproporció. La llibertat d'expressió és un dret de tots”.

La polèmica és congènita a l'art a tot el món i evoluciona, bé o malament, amb la societat de la qual ha nascut i el seu major o menor grau de tolerància. Aquí està La maja desnuda de Goya, en el seu temps injuriada. O Lolita, de Vladimir Navokov, convertida en perill públic per la societat anglosaxona de la postguerra i encara avui polèmic clàssic de la literatura universal. El que s'admet en un país, a més, pot ser ofensiu i deslligar la ira en un altre.

“Jo vinc del franquisme”, diu Carmen Calvo, Premi Nacional d'Arts Plàstiques el 2013. “Conquistem una llibertat i hem de mantenir-la a costa de perdre el que sigui”.

El Tribunal Suprem dels Estats Units té una coneguda frase que hauria de tenir-se en compte davant de qualsevol temptació de censura: “La llibertat d'expressió és una garantia perquè les altres llibertats puguin respirar”.