El cap dels patriotes saquejadors

De tant posar la mà (dreta) al foc pels seus empleats-tresorers, se li està carbonitzant. Com Pere abans del gall, ha perjurat massa vegades.

Más información

L'oposició força a Mas a comparèixer en el Parlament

Convergència se senti en la banqueta

“No hi ha irregularitats en les actuacions de l'extresorer”, va dir de Daniel Osàcar el març del 2011. “Sigui comprensiu amb la situació personal d'Osàcar... fins i tot benèvol”, va impetrar a Albert Rivera el juliol de 2013 (al·ludia a la seva recent viduïtat).

"Poso la mà al foc" per Osàcar, va reiterar el setembre de 2015. El “màxim i únic responsable” de finances del partit és “l'administrador”: “confio que no m'equivocaré”, va autopostil·lar.

“No hi ha hagut finançament irregular a Convergència, ho puc dir més alt però no més clar”, va quintuplicar a finals de febrer passat. “Em sento responsable d'aquestes persones perquè mai es ficarien un euro a la butxaca; sempre he tingut confiança en Osàcar”, va rematar el passat dia 2 des d'Oxford. I ahir no va baixar del burro: amb tants lligalls, dades i testimonis, amics i enemics, en contra.

Judicialment, el cap polític dels patriotes saquejadors del Palau de la Música Catalana, seu i temple trepitjat —per a indignació de tants ciutadans— de la catalanitat i de la resistència antifranquista, no figura personalment en el procés.

No li apareix, doncs, responsabilitat criminal individual. Però sí responsabilitat política. Amb convicció. Analitzem el seu propi criteri. Vacil·lant. El juliol de 2013 va gallejar davant el Parlament: “Si vostès volen que digui que del que es desprengui del cas Palau he de dimitir, ja els dic que no ho faré; ni estic imputat, ni he estat mai responsable de les finances del meu partit”, s'escapava.

“No em tremolarà la mà en assumir responsabilitats” si intervenen “fets demostrats”, es va autocorregir, davant la corretjosa insistència del socialista Miquel Iceta al Parlament, dos anys després.

Aquí estem. En la responsabilitat política. Sosté el cap que va atorgar als seus tresorers “plens poders” financers del seu partit, sense donar comptes a (sic) ningú.

O sigui que sí que ha fet llufa. Sí que es van embolicar i van aliar amb altres empleats del cap, però no del partit sinó de la Generalitat, per finançar il·legalment l'embull a canvi d'obtenir concessions d'obres públiques, com s'està acreditant sòlidament en el judici. Si va passar tot això, seran culpables criminals els enxampats in fraganti: amb majúscula.

Però políticament la responsabilitat correspon a qui els va nomenar i els va utilitzar. Per partida doble. Qui va donar poders als tresorers del partit i qui va designar o va ratificar, directa o indirectament, els responsables de la contractació de les obres de la Generalitat. La mateixa i única persona.

La responsabilitat política no és un succedani de la penal. És la contrapartida correctora d'una decisió, o una seqüència de decisions, mal presa: errònia, enganyosa, abusiva. Fer-se responsable significa impossibilitar la mera hipòtesi de reiterar el fiasco. Implica la radical interlocutòria- inhabilitació. L'autèntica. La definitiva.