Home providencial

En presentar Joan Subías i Galter, cal posar l’èmfasi en la seva condició de bon funcionari, eficient, lleial, fins i tot providencial. Ho fou de la Diputació de Girona, on va prestar serveis fonamentals a la protecció del patrimoni artístic i monumental des de 1926, així com de la Generalitat, des de 1931 fins al darrer dia de la Guerra Civil. Acaba de rescatar-lo de l’oblit Joaquim Nadal i Farreras, en un llibre de l’Institut d’Estudis Catalans, al qual Subías prestà també tants serveis, i importants: Joan Subías i Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra.

Hi ha un parell de fotografies que fan molta impressió, entre l’abundant documentació gràfica del llibre. En una, es veu Subías, amb americana i corbata, discutint amb un grup de milicians sobre la protecció de l’església de Castelló d’Empúries, ja devastada interiorment, a finals d’estiu de 1936. En l’altra, l’entrada del temple curosament tapiada, amb la inscripció ben notòria de “Monument Nacional”, que va permetre salvar-ne la integritat. Calia tenir molt coratge en aquells dies.

La primera part de la vida professional de Subías il·lustra aspectes d’uns anys decisius en la promoció de la cultura i la defensa i recuperació del patrimoni. Una actuació que era filla directa de la política de la Mancomunitat, suprimida pel dictador Miguel Primo de Rivera, just quan havia agafat la velocitat de creuer. El llibre il·lustra també sobre la importància que hi va tenir l’IEC.

És interessant veure-hi Subías treballant de costat amb l’arquitecte Rafael Masó, el funcionari Carles Rahola o el comissari de la Generalitat Josep Puig Pujades, així com la seva amistat amb Salvador Dalí. La ràpida declaració de Sant Pere de Roda i Santa Maria de Vilabertran com a monuments nacionals és una fita d’aquests anys.

El relat minuciós confegit per Nadal corprèn el lector a mesura que s’avança en l’actuació de Subías durant la guerra. Destaquen la intervenció a la catedral de Girona, destinada a ser Museu del Poble, i la convivència difícil de l’administració republicana amb els comitès antifeixistes i revolucionaris, així com, en els darrers mesos, els treballs de salvaguarda del patrimoni de les bombes franquistes.

Cridat a Barcelona pel conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer, Subías i la seva família acaben custodiant personalment els béns artístics traslladats primer a l’església de Sant Esteve d’Olot i després a Can Descalç de Darnius. No menys corprenedor és el relat del breu exili i del retorn, sempre acotat amb cites de documents i testimonis, incloses unes breus memòries de la dramàtica peripècia personal. Sense poder ser ajudat pel govern legítim al qual ha servit lleialment, en tornar a Figueres pateix la depuració política i la separació com a funcionari de la Diputació. L’IEC, quasi clandestí en la foscor de 1943, és on reprèn el fil vocacional amb el seu estudi sobre l’orfebreria catalana.

Quan, el 1949, es reconegui a Subías el dret a reintegrar-se al seu lloc de treball ja s’haurà hagut de guanyar la vida a Barcelona, entre feines editorials, la docència a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i altres possibles guanyapans, fins a ingressar en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1957. És interessant conèixer el suport que Subías tingué del seu president Frederic Marès, personatge de qui ha quedat un record entre obscur i controvertit.

Ens trobem davant d’un excel·lent llibre d’investigació. Des de l’autoritat de la seva extensa aportació a la historiografia, a més d’una executòria brillant a l’alcaldia de Girona i al govern de la Generalitat, Nadal fa una reivindicació en tota regla de Subías; sí, un funcionari providencial.</CS>