Ous frits i errats

L'ou és un producte d'èxit, barat, de preparació fàcil i ràpida i que a més duu incorporada de manera directa una salsa i la seva decoració. La retòrica gastronòmica i els experiments incomoden un dels objectes formals més ben concebuts, un disseny, que a més està encapsulat a manera de conserva, per al seu transport i pervivència.

A la bíblia dels amants de la taula raonable, el diccionari Laurousse Gastronomique li dediquen més de 20 pàgines –en la seva edició de 1938- i s’hi expliquen més de 200 preparacions diferents amb ous, amb els seus cognoms territorials o el personal del creador acreditat.

L'ou fregit, -frit, estrellat, ferrat- tan comú, element de masses i imbatible al llarg de la història, un estrella sense rang de la pràctica domèstica habitual, ha estat incorporat de manera extravagant als plats de grans crustacis, ultra luxe. S'anuncia i propaga com a gran reclam, la llagosta o el llamàntol amb ous fregits.

Vaig mirar un escèptic Tomeu Caldentey, un xef home bo, acompanyant un cuiner del port de Ciutadella de Menorca, en Aixó és mel d’IB3, fent el paperot de la llagosta fregida, amb dos ous frits i patata com a corona. Els germans Marx per ironitzar sobre l'abundància i l'acumulació embafosa proclamaven “i dos ous durs!”. Bon tret pel cas.

La potència i el color saborós del vermell dels ous fregits – i les patates- entre bestioles marines amb proteccions molestes desordenen aquests plats de fritada de peces, pinces i caps que regnen per si soles i la personalitat de les quals no requereix altres adherències poderoses.

Poques vegades pot sumar-se un cúmul d'errors en un recepta de cuina mínima i imbatible i presentar un plat-destorbo a la taula. Possiblement es tracta d'una apologia dels excessos i redundàncies, una dada de nous rics, capritxos grandiloqüents.

Els ous fregits –cada ocasió és un descobriment- casen i es retroalimenten amb aquelles matèries fregides també que absorbeixen, contradiuen o matisen la seva saborosa textura i circumstància, les patates de manera universal i imbatible, la sobrassada, el tumbet en la seva època, el llom, el camallot, les salsitxes, les carxofes xip, la ceba fregida...Aprofundir en la relació seria interminable si hi afegim els plats tradicionals amb ous batuts, durs o trencats. La greixera o els ous menats amb tomàtiga entre els primers de la llista de triomfs reeditats en la pràctica comuna que es transforma en tradició.

L'ofici de fregir un ou es repeteix per milions, cada dia, arreu del món com una oració privada, una comunió universal. Difícil gest, si. Possiblement amb l'arròs – amb el qual s'alia molt bé- l'ou fregit sigui un passaport que transita per totes les cultures i taules del món.

Els ous són la munició comestible més benvolguda i varen ser usats com a primer aliment per a la infància, als vuit mesos del ninet. És capaç de suscitar centenars de presentacions diferents, però regna en el seu format més comú, fregit, estrellat, trencat, en solitud en el plat o decorat amb verdures, hortalisses, carns, peixos o embotits.

Així mateix és denominat passat per aigua, semibullit, per prendre amb pa sucat i cullereta en la seva closca. La truita, aquesta variant hegemònica, reitera l'eficàcia alimentària dels recursos que les gallines tenen per reproduir-se.

Els ous estrellats, frits, ferrats, trencats, són adorats –fora mesura amb plens i coves al carrer- des de fa mig segle a Lucio, a Madrid, el promotor d'aquesta obvietat culinària, ua menja merament domèstica, fàcil, gairebé gratuïta encara que en el passat un ou era el producte més luxós per a l'intercanvi de les economies rurals de subsistència. Els pagesos humils no en consumien, els guardaven per dur a vendre o intercanviar. Llavors es va consagrar el desig, la resta són obvietats mecàniques i frivolitats.