Desig d’‘apartheid’

Hassan Blasim és un escriptor iraquià que l’any 2000 va emprendre la ruta que avui segueixen els refugiats sirians per arribar a Europa. Autor de poc més de quaranta anys, va experimentar en pròpia pell la violència i el terror de les guerres que assolen l’Iraq des de fa dècades. Tenia sis anys quan va esclatar la guerra amb l’Iran. A aquesta edat solia veure a la plaça de davant de casa les execucions públiques de soldats que desertaven de l’exèrcit o membres de la resistència kurda. Lligaven les víctimes en uns pals de fusta que després els nens feien servir per crear porteries i jugar a futbol. Des d’aleshores, la seva vida a l’Iraq va ser un malson. Escrivia poesia i va començar a estudiar cinema quan la por de la repressió del règim el va portar a l’exili. Va emprendre la ruta per Turquia i Bulgària, en un itinerari de tres anys i mig que va culminar a Finlàndia. Explica Blasim que, durant el trajecte, es va unir a un grup de refugiats iraquians i nigerians, entre els quals hi havia una dona que tenia dificultats per caminar. Els homes del grup van acordar que la portarien per torns, mentre caminaven sota la pluja per camins plens de fang. Quan van arribar a la frontera entre Turquia i Bulgària van ser aturats i apallissats per la policia búlgara, que va violar la dona en una habitació contigua. En sentien els crits mentre ploraven en silenci. Havien transportat una dona durant tota una nit perquè acabés violada per un exèrcit europeu.

Hassan Blasim dóna veu als rostres de dolor i desesperació dels refugiats que aquests dies poblen els mitjans de comunicació. Dones que donen a llum damunt del fang, nens que han perdut els pares i homes que porten les famílies a sobre componen la fotografia del moviment de refugiats més gran i la pitjor crisi moral que hi ha hagut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Hem vist les imatges de destrucció de Síria, tal com vam observar en un altre moment les de l’Iraq. No sabem què passa a Líbia o a Nigèria. Però la falta de veu dels refugiats dificulta l’empatia amb la profunditat del dolor del passat que porten a sobre. Els relats de Blasim recorden en primera persona aquesta història mentre queden atrapats en els llimbs del temps i de l’espai.

Els camps de refugiats improvisats d’Idomeni són l’exemple de la proliferació d’espais sense llei que cada vegada més divideixen els éssers humans entre els que tenen la protecció d’algun estat i els que estan privats de tot dret. Són llocs extraterritorials que s’han convertit en el símbol de la frontera entre els que es mereixen viure i els que poden morir. No es tracta d’un fenomen nou. La plantació durant l’esclavitud, el camp de concentració durant el nazisme o el compound sota l’apartheid també van ser espais de jerarquització entre humans que difuminaven la frontera entre la vida i la mort. Avui, el camp de refugiats ha deixat de ser un lloc excepcional per convertir-se en una condició planetària precisament quan es presagiava l’arribada d’un món sense fronteres.

L’obertura econòmica, financera i tecnològica no va ser acompanyada de la lliure circulació de persones, sinó de la reinvenció de tota mena de fronteres que demostren que el que avui mou el món és el desig d’apartheid, en expressió d’Achille Mbembe. Aquesta pulsió per la segregació es remunta a la colonització europea, basada en la jerarquització racial i la deshumanització sistemàtica dels indígenes. Avui, la divisió té lloc en ple cor d’Europa, on la frontera es traça amb els estrangers, els immigrants, els que sol·liciten asil i tot tipus de població considerada intrusa o supèrflua. El camp i el control de la mobilitat són la nova manera de governar el món per separar, contenir o rebutjar el que molesta.

Els refugiats, com els atacs d’Estat Islàmic en terra europeu, són un senyal que la llibertat i la seguretat d’Europa depenen cada vegada més de la llibertat i la seguretat a la resta del món. La democràcia sempre ha consistit a imaginar com viure plegats i pensar el que els éssers humans tenen en comú. L’acord entre la Unió Europea i Turquia segella el desig d’apartheid d’Europa i culmina la seva renúncia a un món basat en la igualtat i la dignitat.

Judit Carrera és politòloga.