Un barri de l’Hospitalet amb el doble de densitat de població que Manhattan

Salvador Martín anava cada matí a treballar a Barcelona i no es fixava en què estava passant al seu barri, la Florida, i en tot el municipi de l’Hospitalet. Però un bon dia —devia ser a finals dels anys seixanta, principis dels setanta—, va pujar passejant fins a l'alt del turó i es va emportar un ensurt quan va veure tot el que s'havia construït. “Però si tot això era una muntanya”, va pensar. Martín, de 81 anys, i el seu amic Antonio García, de 84, van veure créixer la seva barriada de manera desmesurada des que van arribar els anys cinquanta als habitatges socials de la Florida; durant els setanta i els vuitanta van lluitar des de l'associació de veïns per aconseguir uns serveis que se'ls resistien (col·legis, ambulatoris…) i avui segueixen intentant millorar la vida del barri més ple a vessar de la ciutat (de més de 50.000 habitants) més densament poblada d'Espanya.

A l'Hospitalet de Llobregat (252.000 habitants) hi viuen 18.514 persones per quilòmetre quadrat. Però en el districte IV, a la Florida i a les Planes, 43.000 veïns es reparteixen 0,8 quilòmetres quadrats, xifra que significa que la seva densitat de població és el doble que la de Manhattan i que està per sobre de gairebé tots els districtes de Manila (Filipines), la ciutat més plena de tot el món. Són els més atapeïts entre els atapeïts: dels 20 municipis de més de 5.000 habitants més densament poblats d'Espanya, nou són a l'àrea metropolitana de Barcelona (l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Badia del Vallès, Cornellà de Llobregat, Badalona, Esplugues de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i Ripollet) i un altre just a continuació (Premià de Mar). I, si se centra la lupa a les ciutats de més de 50.000 habitants, les cinc primeres són a l'anomenat cinturó vermell, des de Santa Coloma de Gramenet i Badalona fins a Cornellà. Unes ciutats que formen un gran continu urbà (conurbació) on l'asfalt s'estén sense interrupció, encara que canviï el nom de l'Ajuntament, i que protagonitzin una de les  concentracions poblacionals més grans d'Europa.

Com es nota això a la Florida? En Salvador i l'Antonio parlen de com de difícil és aparcar, de com de ple va el metro al matí (les tres línies del barri registren 9,1 milions de viatgers mensuals), però sobretot de problemes de convivència en un barri que és tant superpoblat com humil: el 2014 hi havia més d'un terç d'atur registrat (sis punts sobre la mitjana municipal), un 39% de veïns nascuts a l'estranger (contraposat a la mitjana del 27%) i gairebé un terç de població sense estudis (davant del 26% de l’Hospitalet i al 10% de Catalunya). “El pitjor és a l'estiu, que surten grups de gent al carrer i s'hi estan fins a les tantes. En conec algú que se n'ha hagut d'anar a dormir a casa dels avis per poder dormir", explica Martín.

La història d'aquest barri és el viu mirall de tota la zona: la immigració interior dels anys cinquanta que va anar a la ciutat a buscar feina va trencar els límits de la ciutat de Barcelona i es va repartir pels pobles del voltant. Sense massa espai, empresonats entre el mar i la serra de Collserola, van multiplicar exponencialment la seva població de manera  desordenada i amb importants dosis d'especulació, cosa que va derivar cap a unes altes densitats; unes densitats que s'han mantingut, més o menys, fins avui gràcies a noves onades d'immigrants, aquesta vegada, estrangers, i malgrat el lleuger descens poblacional dels últims anys.

La Florida, insisteixen l'Antonio i en Salvador, ha millorat una “barbaritat” des que van arribar-hi fa sis dècades, quan es jugaven la vida caminant per la via del tren per anar al metro que els duia a la feina i dues fàbriques de pells omplien de ferum el barri. Assenyalen el mercat que s'està construint —“serà una passada”— i una infinitat de línies d'autobusos i de metro... “Ara, com a veïns tenim algunes queixes”, afegeix l'Antonio: “Necessitem més seguretat, més neteja i el nou ambulatori, que el que tenim està completament saturat”.

“Moltes vegades, quan arriba l'equipament ja en fa falta un altre de nou”, admet Antoni Nogués, director de l'Agència de Desenvolupament Urbà de l'Hospitalet. “Per molt que t'esforcis, en la planificació, de vegades hi ha més avatars que certeses”, afegeix.

A la Florida, un clar exemple és el centre cívic inaugurat fa tres anys amb el nom d'Ana Díaz Rico, la difunta esposa d'en Salvador: “Era una dona molt especial, tothom l'estimava i va lluitar molt pel barri”, diu Martín. Amb classes de treballs manuals o d'iniciació al català, activitats de música per a joves o de cinema, l'espai públic tracta avui de ser un punt de trobada, de convivència per a totes les edats i totes les procedències del districte. “Però les necessitats són moltes i nosaltres estem ja desbordats”, explica el coordinador del centre, Raúl Rubio.

La Florida es va incloure a la Llei de Barris de Catalunya del 2004 entre els barris degradats que havien de rebre fons europeus. I la crisi ha empitjorat la situació: és un dels veïnats identificats en el projecte La segregació espacial de la pobresa a Catalunya com un dels que ha concentrat més pobresa des del 2008, explica l'investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Sergio Porcel. “Les rendes més baixes solen viure en zones més denses”, afegeix.

Eduard Saurina, coordinador de l'Àrea Metropolitana de Barcelona —AMB, un organisme que ofereix serveis comuns com de transport o neteja als 36 municipis de la zona— admet que les desigualtats són un dels principals problemes de tota aquesta immensa aglomeració urbana: del 2006 al 2011, les famílies amb rendes altes van passar del 20,3% al 24,1%; i les baixes, del 10,8% al 12,9%, segons un treball de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona de la UAB. Per això, continua, una de les seves principals missions és tractar de compensar aquestes desigualtats amb plans de millora i nous equipaments; l'AMB disposa d'un pressupost de 1.500 milions d'euros que procedeixen, sobretot, d'impostos propis sortits de l'IBI o de la taxa d'escombraries. Però Saurina assegura, d'altra banda, que viure atapeïts també té alguns avantatges, com l'estalvi de costos (per exemple, els transports públics es rendibilitzen ràpid) o l'atracció d'activitats econòmiques que, entre tanta gent, sempre tenen més possibilitats de trobar el seu públic.

“La densitat en sí no és ni bona ni dolenta”, sosté la professora del Departament de Geografia de la UAB Antònia Casellas, en referència al fet que quan és molt baixa pot implicar uns problemes i quan és molt alta, uns altres. Des de fa anys, molts especialistes critiquen que les ciutats disperses (aquest model anglosaxó d'habitatges unifamiliars amb jardí) són més cares i menys sostenibles, així que defensen que l'opció raonable és la de les ciutats concentrades amb altes densitats de població. Però, segons Casellas, la ciutat compacta només pot ser positiva si no genera grans continus metropolitans amb mobilitat induïda per anar a treballar, accedir als serveis i a l'oci. En aquests casos, com passa a Barcelona i pràcticament en totes les regions metropolitanes, els problemes superen els avantatges, començant pels més urgents: la desigualtat i la contaminació.

Des de l'AMB, Saurina assegura que també estan fent els deures: "Impulsem plans de restricció del trànsit al centre de la ciutat, de mobilitat amb vehicles elèctrics, reciclem el 80% de les escombraries...”. Casellas, no obstant això, opina que el problema no s'està prenent seriosament del tot: "Es parla molt de fer més i més transport públic, però probablement seguir fomentant la mobilitat no millora les coses", diu la professora, que aposta per ciutats mitjanes compactes (d'uns 200.000 a 400.000 habitants), sense suburbis i amb tots els usos en el seu interior (residencial, d'oci, de treball).

Ni Salvador Martín ni Antonio García esmenten la pol·lució entre els problemes de La Florida. Potser, ficats en els problemes del dia a dia, els passa tan desapercebuda com va fer-ho 40 anys la desmesurada construcció. “Si un boig assassinés amb una escopeta la mateixa gent que mata cada any la contaminació [a Espanya, 25.000 defuncions prematures es poden atribuir a la mala qualitat de l'aire, segons l'Agència Europea de Medi ambient], ningú ho toleraria”, opina amb cruesa Casellas.