Avantatgismes

Els últims dies hi ha hagut dues manifestacions d'utilització partidista de les regles de joc democràtiques. L'anunci d'Artur Mas de la seva compareixença a petició pròpia al Parlament (davant la Diputació Permanent, atès que la Cambra està dissolta) el 2 de setembre per explicar els motius de la convocatòria electoral del 27-S; per una altra, l'interès de Mariano Rajoy de fer aprovar els Pressupostos per 2016 abans de les eleccions generals, la qual cosa ha obligat a tramitar-los fora del període ordinari de sessions i en el mes vacacional per excel·lència. 

L'explicació en seu parlamentària de les raons de Mas per convocar les eleccions es produirà un mes després d'haver-les convocat i amb el Parlament dissolt, la qual cosa significa que el debat sobre les raons no pot ja modificar la decisió. Per això, la compareixença només pot interpretar-se com un míting de precampanya. Així ho ha considerat l'oposició, en què diversos dels partits dubten si participar en la sessió o boicotejar-la, com ja ha anunciat que farà el PP.

El debat és ara de quina manera pot expressar-se el retret amb més eficàcia. Mas es mereixeria una protesta exterioritzada com a boicot. Però segurament és més pedagògic aprofitar l'oportunitat d'intervenir per denunciar amb arguments l'avantatge amb el qual actua en utilitzar el Parlament de tots per a una finalitat partidista. I per qüestionar, a la llum d'aquesta iniciativa, algunes de les afirmacions laudatòries per a la seva política amb què el distingeix l'argumentari distribuït dimecres entre els membres de la candidatura en la qual ocupa el quart lloc: que “està preparat per al lideratge de la nova etapa” i que “ningú se sentirà exclòs”.

Debatre el projecte de Pressupostos a l'agost és contradictori amb la importància que aquest debat té en els sistemes parlamentaris. I en aquest cas concret planteja dubtes sobre la seva adequació a la lògica d'aquest sistema. Així ho han apuntat alguns constitucionalistes que posen l'accent en què els pressupostos són lleis amb 12 mesos de vigència a partir del primer de gener de cada any, i que cada legislatura dura un màxim de quatre anys; el que significa que cada Govern té potestat per enviar a les Corts un màxim de quatre projectes de Pressupostos Generals en la legislatura.

El Govern espanyol actual ha enviat per a la seva aprovació els corresponents a 2012, 2013, 2014 i 2015, i ara, quan falten escassos mesos per a les eleccions, els de 2016: cinc pressupostos. És evident que aquesta decisió té efectes polítics. La majoria absoluta actual del PP li permet aprovar amb comoditat els comptes de l'any proper, cosa que no està garantida després de les eleccions. Segons l'argumentació central del PP, són uns pressupostos per donar continuïtat a les polítiques que han tret Espanya de la crisi. Però l'oposició està en desacord frontal amb aquesta idea, com demostren les 1.600 esmenes presentades ahir pel PSOE.

En aprovar-se els que ara es tramiten es condiciona la política del proper Govern. La qual cosa seria coherent si fos segur que serà del mateix signe polític que l'actual. Però no se sap si ho serà i de moment el condicionant pressupostari actua a favor que ho sigui.