Cartoixans i defraudadors

La rectitud en la lluita contra el frau s'ha apoderat del cor dels governants. La proximitat de les cites electorals i el previsible correctiu ciutadà a la corrupció i als qui la toleren ha fet renéixer l'esperit franciscà, mentre a la foguera espetarreguen targetes black. La penitència ha pres el poder fins i tot iconogràficament, fins al punt de permetre que una mà de policia acompanyi el clatell de Rodrigo Rato a l'hora d'entrar al cotxe després de ser detingut. La pena de telenotícies ha arribat fins als referents del PP.

Rajoy esgrimeix l'actuació contra Rato com un exemple de transparència, mentre a Catalunya és el mateix executiu el que obre una bústia per denunciar els defraudadors. El calvinisme fiscal s'ha apoderat del governant mitjà. Qualsevol diria que, set segles després, els fraticelli estan disposats a triomfar sobre la corrupció del poder dels diners. Ha arribat l'hora de la penitència i el penediment. I els caps dels Pujol i Rato, després de la pedagògica interlocutòria de fe, fan olor de foguera a la plaça pública. Està per veure, no obstant això, si tot aquest moviment justicier es limitarà a la punta visible de l'iceberg o es tracta d'un autèntic propòsit d'esmena.

El més recomanable és desconfiar de les aparences, com ho feia Voltaire del pretès rei filòsof Frederic de Prússia, del qual deia que a la seva cort hi havia un nombre prodigiós de baionetes i molt pocs llibres. El professor Jordi Matas Dalmases escrivia en aquest diari que una cinquena part dels consellers de Jordi Pujol van estar imputats en presumptes casos de corrupció, entre ells més de la meitat dels titulars d'Economia. Amb aquestes credencials seria bo posar-ho tot en quarantena i almenys desconfiar dels sacrificis que es fan des dels cercles del poder en l'altar de l'anticorrupció.

Es tracta d'anar més enllà en el combat per la salut democràtica i perforar-ne la superfície. Per comprendre la magnitud de l'empresa, les declaracions de l'assessor fiscal de la família Pujol des de 1983, Joan Anton Sánchez Carreté, davant la comissió parlamentària que investiga el frau al Parlament són un autèntic curset accelerat de com l'enginyeria legal i financera actua com a salvavides en el mar de la corrupció.

Més enllà de l'acudit fàcil sobre el seu viatge del maoisme devot al fervor business-friendly —un trajecte molt comú entre els dirigents comunistes xinesos—, el Sánchez Carreté dels últims 30 anys és un autèntic quadern de bitàcola de la Catalunya del pelotazo amb inevitables vincles polítics. I és que, a més dels Pujol, ha estat assessor àulic a manera medieval de bona part del gotha financer català: Casinos de Cataluña, Tipel, Ibusa, Iberia de Seguros, empreses elèctriques … La seva veu ha aconsellat durant decennis Artur Suqué, propietari de Casinos. De fet, ho feia quan la signatura va ser demandada per desviar uns 3.000 milions de pessetes al finançament de Convergència. El tema va ser, no obstant això, arxivat perquè, d'acord amb el que va fixar el Tribunal Suprem en el cas Filesa, no podia ser considerat delicte. El jutge va assegurar que no va investigar més “per prudència” i per la falta d'iniciativa de la fiscalia. Les bales xiulaven sobre el seu cap, però ni tan sols va ser citat a declarar com a testimoni. Una reeixida conjunció astral.

Sánchez Carreté també va auxiliar Isidor Prenafeta —primer del secretari de presidència Lluís Prenafeta— i a la seva companyia Tipel, de la qual Artur Mas va ser director financer (1980-1984), i que va acabar en fallida.

L'assessor fiscal dels Pujol va ser en canvi condemnat el 2003 a dos anys de presó i 1,2 milions d'euros de multa per un delicte contra la Hisenda Pública. El 1991, per una operació de compravenda de dues centrals elèctriques tancada en un dia es va obtenir una plusvàlua de 679 milions de les antigues pessetes. El Govern col·lectivista de Rodríguez Zapatero el va indultar parcialment el 2009 i li va rebaixar de dos anys a un la condemna.

Al currículum de Sánchez Carreté no hi podia faltar l'anomenat cas Hisenda, un altra gallina dels ous d'or de la cultura del pelotazo. L'assessor dels Pujol es va asseure al banc dels acusats per un tèrbol assumpte en el qual empresaris i inspectors de l'Agència Tributària van defraudar a l'erari públic uns 13 milions d'euros. Va ser condemnat a dos anys de presó per un delicte continuat de falsedat en document oficial i sis mesos d'inhabilitació per a càrrecs públics per suborn passiu. El Tribunal Suprem el va absoldre de falsedat documental i es va quedar amb dos mesos d'arrest i dos anys de suspensió. Un no parar de sort amb la justícia.

Citat com a testimoni en la investigació oberta a Jordi Pujol Ferrusola a l'Audiència Nacional, Sánchez Carreté va aparèixer a la llista Falciani per mantenir un compte a Suïssa. El 20 d'abril passat i davant el Parlament, l'assessor fiscal va comparar Falciani amb l'empresari Javier de la Rosa, un altre amic dels Pujol en anteriors encarnacions. “Tots dos [Falciani i de la Rosa] van robar dades per vendre-les”, va assegurar amb serenitat democràtica davant la comissió investigadora. Aquí es va estendre Sánchez Carreté, mostrant documentalment la seva innocència. Però no va dir ni ase ni bèstia, com un cartoixà, davant bona part de les preguntes, incloent si havia estat assessor del pare d'Artur Mas. "Secret professional", responia lacònicament.

La febre anticorrupció no ha contagiat Sánchez Carreté, que no té entre els seus projectes immediats portar l'esperit cartoixà més enllà del còmode vot de silenci. No sigui que la summa austeritat de l'orde acabi amb el prestigi d'un dels oracles fiscals del 'pelotazo'.