Com pot ser que un vi de 8 euros sigui millor que un de 1.000?

Un vi d'1,40 euros i un altre de més de 1.000 poden conviure al mateix passadís d'una botiga, compartir denominació d'origen, estar fets amb el mateix tipus de raïm o seguir un procés d'elaboració similar. Llavors, per què hi ha una diferència de preu tan abismal? És més, què justifica que hi hagi vins tan cars? De debò són tan diferents?

Els experts assenyalen que el preu del vi resulta d'una combinació d'elements: factors que tenen a veure amb el procés d'elaboració i la seva qualitat, i d'altres, aliens, com són el màrqueting o la llei de l'oferta i la demanda. Així ho expliquen també des de Guía Peñín, on valoren anualment més de 12.000 referències de vi. Segons Carlos González, director de la publicació, pel que fa a la qualitat i l'elaboració del vi, cal tenir en compte: la zona d'origen, el tipus de raïm, la relació entre rendiment i producció, i el mètode d'elaboració. Fernando Gurucharri, president de la Unió Espanyola de Tastadors, aporta la seva pròpia llista de motius: “Els costos que suposen la gestió i cura de la vinya, la inversió en l'aspecte humà i material, el tipus de bóta [el preu del roure francès triplica l'americà], el material dels dipòsits i el volum o la producció anual del vi”. Aquests factors sí que influeixen en el vi resultant, però n'hi ha d'altres que no, segons l'expert, com el màrqueting, el valor de marca, la veta de mercat o l'escassa producció. A més, hi ha el material amb què s'embotella o el tap que es fa servir; o, fins i tot, el disseny de l'etiqueta: aquests aspectes serveixen per diferenciar una marca i crear tendència estètica, però no influeixen en el gust. De tot aquest còctel, la importància l'aporta la vinya; i encara que no és l'únic factor que fixa el preu, sí que és un principi determinant. Jesús Peña, propietari del celler La Casa Maguila, a Zamora, recorda que les possibilitats d'una vinya vella, "per la seva concentració i estructura", són molt més grans. "No obstant això, el rendiment és més baix [es produeix menys], per la qual cosa, inevitablement, s'incrementa el cost", afegeix. Aquesta informació no apareix a l'etiqueta del vi, així que un consumidor no expert és incapaç de valorar-la. "Queda, doncs, apostar pel raïm".

L'atractiu de la gamma alta

A la botiga especialitzada Santa Cecilia tenen un Petrus del 1989 que val gairebé 5.200 euros. Com és possible? Mayte Santa Cecilia, la directora de negociació i màrqueting, ho atribueix al fet que procedeix de vinyes molt velles amb pocs carrassos de raïm, que es replanten cada 70 anys cep a cep, les veremes són naturals (es recull manualment i en petits enllaços) i la poda verda (evita el malbaratament d'aigua), i fins i tot s'utilitzen helicòpters per generar corrents d'aire. Però el preu no és només conseqüència d'aquestes proeses, sinó que també té a veure amb la llegenda: les paraules "exclusivitat" i "grandesa" que es desprenen de la seva visió. El màrqueting de tota la vida… la vella història de la compra emocional. "Si el preu del vi resulta de multiplicar la qualitat (Q) pel valor de la imatge (MI), hi ha qui paga fins a 50.000 euros en associar l'MI a una marca estimada i especial que ve de gust beure en les noces d'un fill o un 90è aniversari", explica Nacho Rodríguez, enòleg i enginyer agrònom. 

Els mateixos comerços que ofereixen aquestes joies del paladar i el màrqueting disposen d'opcions de fins a 1,44 euros, com Beamonte, un tempranillo negre o rosat de la DO Navarra. "El tenim perquè és una bona porta d'accés per a molta gent jove que vol prendre vi sense gastar gaire", assegura Mayte Santa Cecilia.

I què passa amb els vins intermedis? La majoria dels cellers es mouen entre els 6 i 7 euros, i fins i tot els restaurants procuren no sortir d'aquest interval. Els propietaris d'Arzábal, per exemple, van decidir elaborar el seu propi vi per gestionar ells mateixos la relació qualitat-preu. "Volíem tenir un vi de Ribera del Duero de cert nivell, diferent, de qualitat i modern, però a un preu assequible”, explica Iván Morales, un dels socis. Van trobar aquest equilibri creant el seu vi Terrible, que poden vendre a 2 euros la copa. El grup Artevino és un altre cas de recerca de qualitat assequible, com ens explica Lalo Antón, el gerent, ja que molts dels seus vins d'èxit ronden els 9 euros. Aquests ceps, per descomptat, no són nonagenaris, però aconsegueixen una qualitat notable perquè es trien varietats de raïm que donen més producció sense que això repercuteixi en la força del resultat (el Priorat, per exemple, sempre dóna grans collites) o comprant bótes de segona mà, com explica Iván Moralés.

"Vins de milers d'euros, com el Romanée Conti, de Borgonya, tenen una paleta aromàtica gairebé interminable, equilibri, intensitat i una elevada cremositat”, defensa Josué Parejo, sommelier de Lavinia. Però no sempre compensen. Des de la Unió Espanyola de Tastadors, destaquen que ha de ser la persona que en beu qui ho valori, amb una anàlisi sensorial i de tast. Però si aquesta tasca no està a l'abast del vostre paladar, heu de saber que els experts de la Guía Peñín afirmen que els vins amb més bona relació qualitat-preu són els que estan entre els 5 i els 20 euros. Per sota, no acostumen a ser prou bons ("matèria primera mediocre"). I els més cars, sovint, tenen uns atributs que ni tan sols detecten les papil·les gustatives. De què té gust una imatge de marca?