Franco, secundari de novel·la

“La fi més probable d'aquell capità era una tomba en qualsevol cementiri sota el sol ardent del Marroc”. No resulta gaire encertat el judici que el fictici segon tinent de cavalleria Jorge Blanco fa inicialment del seu superior a la guerra d'Àfrica, ja que és ni més ni menys que… Francisco Franco. El futur dictador apareix com un secundari de luxe (!) de les aventures que viu Blanco en la sèrie de novel·les històriques que l'escriptor i periodista Pedro Herrasti (Madrid, 1964) ha iniciat amb un primer títol que, perquè tingui ganxo, es titula Capitán Franco (Edhasa, 2014). La primera entrega de la sèrie (amb una eloqüent portada del pintor Ferrer Dalmau), que té previst portar-nos més endavant a Annual, Alhucemas, l'Alcázar de Toledo o Krasny Bor, transcorre en bona part al Marroc el 1916 i es mou entre la novel·la històrica, la d'aventures i el thriller, amb una trama de guerra i espionatge i alguns caires de comèdia. Franco, en aquell temps un jove capità de Regulares “de veu atiplada”, és presentat des de la mirada del seu camarada Blanco, que en traça un retrat més aviat poc afalagador. A diferència del general “madur i culgròs” de la Guerra Civil o de l'ancià dictador, escriu Blanco (la novel·la està narrada en primera persona i en flashback pel personatge, en forma de suposades memòries), “l'home que jo vaig conèixer era un jove de 24 anys, poc agraciat, baix i increïblement prim; en definitiva, es mirés com es mirés, l'antítesi dels herois de les pel·lícules”.

Blanco i Franco, estranya parella d'aventures, es troben per primera vegada durant els combats del Biutz contra els cabilencs. A Blanco, ben plantat, faldiller, canalla i fanfarró però un perfecte covard, Franco, que pateix (com va passar realment) una gravíssima ferida al ventre, li sembla per la seva intrepidesa “un boig o un suïcida”, a més d'un tipus avorrit i desagradablement estricte. “Ja llavors una de les seves característiques era ser un manaire, actitud a la qual, com sabem tots, va agafar gust”. Franco ja està obsessionat amb un complot judeo-masònica-marxista. Els esdeveniments els obliguen a anar plegats en una perquisició en la qual es creuen amb figures com Durruti, Muñoz Grandes, Santiago Bernabéu, Ramón Franco o el futur almirall Canaris, cap de l'espionatge militar alemany. Blanco fins i tot ajuda Franco a cortejar a Oviedo Carmen Polo (“no era el meu tipus”), el pare de la qual deia que abans preferiria que es casés amb un torero.

El llibre de Pedro Herrasti descriu el que llavors era capità com “l’antítesi dels herois de pel·lícula”

Herrasti s'ha documentat a fons, amb detalls com que Franco avorria l'arròs amb llet. Està escrivint la segona novel·la de la sèrie en la qual apareixeran Dalí i Buñuel, entre d'altres. I en la tercera planeja que Blanco i Franco es trobin a Annual. “Tinc feta una planificació com la de Star Wars”, bromeja. Reconeix que la presència de Franco és un bon reclam i subratlla que la novel·la serveix per donar a conèixer fets i aspectes del personatge poc coneguts. Diu que és ben conscient del perill de jugar literàriament amb algú com Franco, i que en tot cas el fet que el personatge sigui vist a través dels ulls de Blanco l'eximeix de força responsabilitats. “En aquesta primera entrega Franco és més insuls que brivall”, assenyala. “Res en Franco, excepte la seva gran ambició, feia pensar que arribaria tan amunt”, reflexiona. En realitat, resumeix, Franco fa un mal protagonista de novel·la, “i per això l'he posat de secundari”.