Segona vida per al temple de l’art

Les operacions urbanístiques, com el joc, estan plenes de caramboles inesperades. Això ha passat amb el projecte de construir un hotel de luxe a l'edifici del Deustche Bank situat en la confluència de Diagonal amb passeig de Gràcia de Barcelona. El fons d'inversió que ha comprat aquest edifici per tirar-lo a terra i construir-ne un més gran, comprarà per deu milions d'euros la construcció singular del carrer Bailén, 72, una espècie de Partenó barceloní amb enormes columnes a la façana, frontó i timpà triangular, per cedir-lo gratuïtament a l'Ajuntament a canvi de guanyar metres d'edificabilitat. Dijous la comissió d'Hàbitat Urbà va donar el vistiplau al canvi del Pla General Metropolità per construir el nou hotel, per la qual cosa, ben aviat, aquest temple de l'art que van manar construir els germans Josep i Francesc Masriera el 1884 perquè fos el seu taller de pintura i joieria, i que roman tancat des del 2009, acabarà convertit en un equipament social o cultural per a la ciutat.

La construcció historicista, malgrat l'aspecte abandonat dels últims anys, mai no ha passat desapercebuda. L'edifici va ser un encàrrec dels germans pintors a l'arquitecte premodernista Josep Vilaseca (un enamorat de la cultura clàssica que també va construir l'arc de triomf i la casa dels paraigües de la Rambla). L'arquitecte el va concebre com una representació del temple d'August de la colònia romana de Barcino, les restes de la qual havien estat descoberts no feia gaire. Ara el veiem encaixat entre edificis, però en origen era una construcció aïllada, visible i airosa, de planta rectangular, amb sis enormes columnes a la façana (hexàstil) acabats amb capitells corintis, que suporten un frontó triangular, en què romanen, vigilants, dos animals mitològics, dos grifons. L'edifici està catalogat com a bé cultural d'interès local (BCIL), motiu pel qual s'ha de mantenir la volumetria de l'edifici i la façana, a més dels espais originals de l'interior.

L'abril del 1884 va obrir les seves portes com a taller i ningú a la ciutat no va voler perdre's l'esdeveniment, tal com recullen les cròniques periodístiques. Tots van poder admirar les escultures enormes que els Masriera havien encarregat a Josep Reynés de dos dels pintors de referència seus, Marià Fortuny i Eduardo Rosales (avui desaparegudes), que presidien l'atri del nou temple. La porta d'accés era una rèplica exacta de l'entrada del temple de l'Erectèon d'Atenes. El seu interior, de dues plantes i il·luminat per una claraboia zenital, era ostentós i estava atapeït d'objectes exòtics i antiguitats de diversos estils, èpoques i procedències, mobiliari, catifes perses i tapissos, instruments musicals, armes i objectes estranys que els pintors utilitzaven en les seves pintures. Era una espècie de museu particular admirat pels clients i amics, que participaven en les múltiples tertúlies, concerts i representacions teatrals que els Masriera organitzaven. No era d'estranyar que l'edifici fos conegut com temple de l'art.

Francesc Quilez, conservador en cap del gabinet de dibuixos i gravats del MNAC coneix bé com va ser l'edifici, ja que va ser comissari d'una exposició el 1996 sobre els Masriera. "La família conservava documentació i els plànols de l'estudi que van crear imitant el model del taller de Fortuny a Roma. L'estudi era l'aparador publicitari per mostrar les seves obres i obtenir clients nous". Segons l'especialista, malgrat que ho va intentar diverses vegades, fins i tot via Ajuntament i trucant a la porta, els seus amos actuals no van deixar que accedís al seu interior. "Els últims anys hi havia un hermetisme absolut al voltant d'aquest edifici".

El 1912 el gran joier del modernisme Lluís Masriera, fill de Josep, va heretar l'edifici i l'estudi. Entre les reformes que va dur a terme, una va ser construir un teatre al fons de la construcció, que més endavant, el 1933 va arribar a ser el Teatre Studium, amb capacitat per 500 persones, sens dubte un dels actius de l'edifici de cara a l'ús potencial. "És una molt bona notícia que l'edifici es recuperi per a la ciutat i se li doni una nova utilitat", explica l'enginyer Lluís Masriera, nét del joier.

Confiscat per la Generalitat durant la Guerra Civil, després del conflicte es va convertir en la seu estable de la societat teatral Club Helena fins al 1950. A l'any següent l'edifici va ser adquirit per la congregació Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús per convertir-lo en residència de religioses. Des d'aquest moment va començar una gran transformació de l'interior. Aquesta congregació va acabar integrada en la fundació Pere Relats, que és la que ha arribat a un preacord per vendre l'immoble.