Eduard Sola, les rotondes i fins aquí

Hi ha tres coses del discurs del multipremiat guionista Eduard Sola a la gala dels Gaudí que s’han passat per alt i que ens porten a altres llocs menys obvis.

Primera: Algú nascut el 1987 ha conegut un avi analfabet. Per generació, encara que de classe treballadora, podria ser més corrent un besavi analfabet. Vol dir que ha conegut els límits quotidians de no ser capaç de desxifrar un text i això remou per força.

Segona: Eduard Sola fa servir l’expressió “els que venim de baix” lligada a la seva condició de xarnego o, més ben dit, a com l’entén ell, que aquesta és la qüestió, com apuntava el reportatge de Marc Andreu en aquest diari. Després de dir que la seva família no té “un barquito a la Costa Brava” com la de Casa en flames i d’afegir que “a casa som orgullosament xarnegos” —un plural de pertinença a la família!—, això el relliga amb la distància social: “els que venim de baix”. En ple segle XXI, de creació de les identitats a partir de la minoria i el greuge, va més enllà apuntant cap a la classe social i el desclassament, dos elements esborrats del mapa i que a Catalunya costen d’entendre, i més tenint a tota castanya el capitalisme de la suspicàcia i la vigilància. Parla de l’origen dels avis per obrir el focus i alertar contra la xenofòbia. Una vegada, a la Fira de Frankfurt, l’escriptor Jesús Carrasco em va assenyalar alguns tics “dels que venim de baix”. A partir de les novel·les respectives, havia intuït una experiència compartida. En cap dels dos intervenia l’experiència de la migració. L’autor del molt recomanable Elogio de las manos em va identificar gestos als quals jo encara no havia posat nom. A vegades poden ser coses com donar les gràcies i demanar perdó per tot i per si de cas, pensar que no ho mereixes i fer-te de menys, dir a totes les feines que sí per no decebre i clissar d’una hora lluny els egos pantagruèlics. Fins que dius: Fins aquí.

Tercera: Eduard Sola acaba el discurs amb un “Visca Santa Eulàlia de Ronçana i Canal Set”, cosa que indica, no pas una idea d’integració a la manera pujolista, com inferia Pau Luque en aquest diari, sinó una idea d’arrelament. Santa Eulàlia de Ronçana, on va néixer el guionista, podia haver sortit a l’exposició Suburbia del CCCB, com a poble curull d’urbanitzacions, no pas de luxe, o també podria sortir en una novel·la d’Edgar Cantero del tipus Ràdio Free Camaco. Santa Eulàlia de Ronçana pertany a la Vall del Tenes, un petit univers sense tren però amb escriptors ocults com Jaume Ferriol (mireu de trobar La volta en carro als Països Catalans!). La Vall del Tenes té molta torre discreta convertida en casa habitual, nouvingut variat, un conjunt espargit on els límits els marquen les rotondes. Malgrat el disseminat, algú dels vuitanta hi troba figures d’arrelament, condensades amb aquest parell de visques, que reconeixen el laboratori de formació que han estat les televisions locals. Com tantes ràdios. La força de l’arrelament se m’apareix més fecunda.