Edgar Cantero, l’escriptor català best-seller del New York Times: “A la literatura catalana semblen obligatòries les sublectures enriquidores”

Ràdio Free Camaco (Empúries) són casinos de poble on es juga a la botifarra. Ràdio Free Camaco són pinxos abillats amb Napapijiri desallotjant okupes d’urbanitzacions amb gespa groguenca i rònega. Ràdio Free Camaco són polítics de consell comarcal mirant de grimpar en la Catalunya post-Procés, ansiosos de formar part de l’enèsim govern de la concòrdia. Ràdio Free Camaco és, per damunt de tot, el nou treball d’Edgar Cantero (Barcelona, 1981), un escriptor de best-sellers resident als Estats Units que, després de més de deu anys sense publicar cap títol en català, torna amb una novel·la negra curulla d’humor i sensibilitat, ubicada a un rerepaís improbable a mig camí entre Estiu 1993 i L’últim boy scout.

Pregunta. Al clímax de Ràdio Free Camaco, el protagonista del llibre primer vol assistir a la cloenda de l’aventura amb unes cerveses i unes aletes de pollastre, però de seguida se’n desdiu: molt millor un rom cremat. Què hi fa un escriptor català als Estats Units?

Resposta. La resposta ràpida és que, després de publicar dues novel·les en català, en vaig escriure una en anglès, i la cosa va rutllar. Em van pagar molts diners, una bestreta de 150.000 dòlars. No és, però, el llibre amb el qual he venut més exemplars; va ser amb el següent, Meddling Kids. La promoció del primer llibre en anglès la vaig viure a distància, des de Catalunya, i amb aquest segon vaig voler ser-hi. L’editorial em va esponsoritzar el visat i vaig aterrar a Nova York una setmana després que es publiqués. I va anar molt bé: el llibre es va convertir en un best-seller. Un cop surts a la llista de best-sellers del New York Times, aquesta etiqueta ja penja de tots els llibres que publiquis d’aleshores endavant.

P. Diu que Meddling Kids és el llibre del qual has venut més exemplars.

R. Crec que ara mateix en porta 115.000, de venuts. Si vas a una llibreria americana, encara el trobes a les prestatgeries, malgrat que no sigui estrictament una novetat editorial. Es podria dir que visc dels royalties, dels drets d’autor d’aquesta novel·la. Per mi, Meddling Kids suposa un ingrés anual fix. El tercer llibre en anglès, This body’s not big enough for both of us, va tenir un impacte més reduït, però va aplegar un públic molt fanàtic. Jo he vist nanos fent cosplay del protagonista del llibre. Aquestes coses, evidentment, m’omplen de joia.

P. Tinc entès que hi ha hagut interès per adaptar les dues novel·les a cinema i televisió.

R. A banda de tenir un agent literari, als Estats Units també tinc un agent de drets audiovisuals. De Meddling Kids hem aconseguit vendre una opció d’adaptació a tres productors diferents. De This body’s not big enough for both of us no només vam vendre els drets, sinó que fins i tot vaig coescriure un capítol pilot per fer-ne una sèrie de televisió. Per estar-hi a sobre, vaig mudar-me a Los Angeles. Allà també he escrit i venut guions originals, no adaptacions, però de moment tots estan a l’espera que un productor n’engegui el rodatge. Escriure guions s’ha convertit en una via de treball paral·lela a la literatura.

P. I com és que, malgrat l’èxit de vendes, Meddling Kids no va tenir edició en català?

R. Perquè no hi va haver cap oferta amb cara i ulls. I quan dic una oferta amb cara i ulls, no em refereixo a una bestreta de sis xifres, perquè Catalunya és Catalunya; amb la bestreta de Ràdio Free Camaco m’arriba per pagar dos mesos de lloguer a Los Angeles. Mai em va arribar cap oferta d’un editor que em demostrés que hi creia, ni tan sols lleugerament, en el llibre. Cal tenir en compte també que Meddling Kids és literatura fantàstica. M’alegro moltíssim que ara mateix hi hagi un panorama d’editorials independents que aposten per la ciència-ficció. Quan jo vaig començar a escriure en anglès, però, tot aquest ecosistema encara no existia. La literatura de gènere desacomplexada tenia molt poca tirada al país.

P. Després de l’experiència americana, què l’empeny a tornar a escriure en català?

R. M’hi empeny el context geogràfic del llibre, que en el cas de Ràdio Free Camaco és la Catalunya de comarques. De fet, com a novel·la negra, l’única innovació que té és la localització. En menor mesura, també volia trencar amb un dels estereotips que menys m’agrada de la hard boiled fiction, que és el cinisme. És una actitud que no m’agrada gens. Els herois de novel·la negra solen estar molt cremats, són molt pessimistes; fins a cert punt pots trobar-hi un valor còmic, en aquest tarannà, però és un humor destroyer que no m’interessa. Crec que és molt més valent fer acudits mentre mires de vendre esperança. El protagonista de Ràdio Free Camaco té motius per ser un cínic i, malgrat tot, és una bona persona. Si es cobra favors, és perquè ha estat bo amb els altres sense esperar res a canvi.

P. El protagonista del llibre és el pare de l’Ari, un personatge adolescent que està experiment, jugant amb el seu gènere. L’Ari utilitza els pronoms ell/elli.

R. El que més m’agrada de l’Ari no és que sigui no-binari, sinó que quan parla dels pronoms diu que se’ls està emprovant. Crec que aquest no-binarisme és una de les coses que més defineix el jovent ara mateix; és una cosa que veig molt clarament en la meva fanbase americana. Els meus fans són molt joves i LGTBIQ+. Estan molt menys encasellats del que ho estem jo i la meva generació. No tenen por d’explorar, ni de provar etiquetes noves.

P. A El Jueves ja ho fan, això de fer servir llenguatge inclusiu i no-binari. Vostè ha estat dibuixant i guionista de la revista. Malgrat viure a Los Angeles, encara hi col·labora?

R. En arribar als Estats Units deixo de dibuixar-hi, però sí que hi continuo fent tasques de redactor i guionista. Un company de la revista, Carles Ponsí, sempre diu que El Jueves abans era molt caspós perquè també ho era l’Espanya que retratava. La gent que es reenganxa a la revista, anys després de perdre-li la pista, es queda sorpresa que haguem deixat aquesta caspositat enrere. En molts aspectes, es podria dir que som una de les revistes més progres, més wokes, que pots trobar al quiosc. No diria que ens hem revisat, però sí que hi ha hagut un relleu generacional i hi ha entrat gent jove que és molt més conscient del que potser ho eren els autors dels anys vuitanta i noranta. La portada de Ràdio Free Camaco, per cert, és de Jordi March, un altre autor d’El Jueves.

P. La imatge és una panoràmica de Verri, el municipi de comarques de la novel·la.

R. La idea d’inventar-me un municipi i una comarca nova, Llobera i Volpenars, era perquè ningú s’hi sentís assenyalat. Jo me la imagino com una barreja de la Selva, la Garrotxa, Ripollet i el Berguedà; té part de plana i part de muntanya. El que volia era fet un retrat paisatgístic honest del país, és a dir, un de molt lleig. Dic això quan en realitat m’enyoro molt de la terra. Quan torno a Catalunya estic molt homesick, faig moltes excursions, i de sobte em trobo pobles que, directament, són rotondes. O travesso urbanitzacions mig abandonades, a l’entrada de les quals t’avisen que els veïns estan organitzats per WhatsApp en un xat grupal de vigilància protofeixista on s’envien fotos de forasters sospitosos com jo. Què et penses que et robaré? La barbacoa, fill de puta?

La meva estètica la conformen els punks, les explosions i les urbanitzacions desolades del boom del totxo

P. Les tinc molt presents, aquestes urbanitzacions. Són fascinants.

R. Les urbanitzacions desolades del boom del totxo que han quedat en decadència formen part de la meva estètica, al mateix nivell que en formen part les explosions i els punks.

P. Els punks?

R. M’agrada moltíssim la seva actitud. Un cop vaig sentir a dir que un hippie és una mala persona que es fa passar per bona, i un punk és justament el contrari: una persona anàrquica i que no se sotmet a les regles, però que alhora té uns principis ètics molt sòlids.

P. Quina és la cosa més punk que ha fet darrerament?

R. Vaig tenir molts problemes per vendre el meu quart llibre en anglès, del qual he recuperat algun element per a Ràdio Free Camaco. Era un llibre poc convencional, gens semblant a res que hagi fet abans, i en el procés d’edició em vaig trobar amb molts problemes, perquè des de l’editorial volien una cosa massa mainstream. Durant aquest procés, va haver-hi un moment en què em vaig negar a aplicar certs canvis i vaig cancel·lar el contracte d’edició. Era un contracte de moltíssimes peles, però va prevaldre la integritat de la meva obra. Em vaig posar artista de sobte, suposo. Aquell va ser un gest del qual el meu jo adolescent estaria molt orgullós; el meu jo de 40 anys, però, t’asseguro que va estar a punt de llançar-se daltabaix d’una finestra. És, potser, l’últim acte de punkisme que em podré permetre mai.

P. Tornant a Ràdio Free Camaco, li he de confessar que la novel·la m’ha fet riure molt.

R. Per a mi, més que enviar missatges o consignes amb els meus llibres, el que vull és entretenir els lectors. Aquesta és una cosa que mai has de justificar als Estats Units. A la literatura catalana sembla que siguin obligatòries les sublectures enriquidores. Crec que és una cosa que té molt a veure amb ser una llengua petita en un país petit, i amb l’amenaça real d’estar vivint constantment a l’ombra d’una altra llengua més poderosa. És com si cada llibre hagués d’estar a l’altura dels clàssics que el precedeixen, del cànon d’una literatura que és heroica perquè ha resistit durant segles i ha superat un període de llarga decadència fins que arriba la Renaixença, sempre sota el jou d’un estat que la vol oprimir. Esclar, allà als Estats Units no el tenen, aquest problema.

P. Els Estats Units tenen un estat al darrere.

R. El tenen, i segurament sigui la raó que allà la literatura popular sigui una cosa més comuna. Als Estats Units hi ha una gran tradició de literatura de gènere, el pulp, a la qual accedies per un preu de saldo. Molts d’ells eren llibres de merda —dit amb tot respecte—, i els seus autors no els escrivien pensant que acabarien canonitzats al costat de Herman Melville. Crec en català sí que la tenim, aquesta suggestió d’estar escrivint en la llengua de J.V. Foix, i la necessitat de prestigiar la llengua. Potser per això molts cops, quan he tractat amb alguns editors catalans, sento que estic explicant les meves collonades a un tio que segurament voldria estar editant Eva Baltasar.

Ràdio Free Camaco

Edgar Cantero
Empúries
224 pàgines
19,90 euros