Catalunya, terra de dinosaures

Plou de cal Déu a Sabadell, un xàfec; un dia fantàstic per anar a buscar animals antediluvians, concretament dinosaures. Tot i que, cal advertir-ho, els paleontòlegs moderns detesten d’aquesta denominació vintage d’“antediluvians”, que als que tenim una edat ens recorda les científicament aberrants, però tan entretingudes (sobretot si sortia Raquel Welsch o Victoria Vetri) pel·lícules com Fa un milió d’anys (1966) o Quan els dinosaures dominaven la terra (1970), que per cert comptava amb guió de J. G. Ballard! Buscar dinosaures a Sabadell, tan lluny de la formació Morrison (Colorado) o del desert del Gobi, pot semblar estrany, però no pas si truquem (xops) a la porta de la seu històrica de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICPMC), centre pioner en la investigació dels “llangardaixos terribles” a Catalunya.

El que ens obre no és Allan Grant ni, gràcies a Déu, l’espectacular triceratop del centre —que també és museu—, sinó el paleontòleg Àngel Galobart, un dels impulsors més importants de l’estudi i la divulgació dels dinosaures al nostre país i des del 2016 director del Museu de la Conca Dellà, d’Isona (Pallars Jussà), i de l’Espai Dinosfera, de Coll de Nargó (Alt Urgell), dos centres dedicats a aquests animals, a més de responsable del Mesozoic Research Group de l’ICPMC. L’investigador, impulsor del projecte integral Dinosaures dels Pirineus, acarona el somni que puguem sentir ressonar els passos dels dinosaures a Catalunya. Perquè Catalunya, on s’ha trobat la barbaritat de set espècies noves, només aparegudes aquí, és terra de dinosaures, sens dubte. I un lloc, especialment el Prepirineu i el Pirineu lleidatà —on van habitar, entre fa 70 i 66 milions d’anys, els últims dinosaures d’Europa abans de l’extinció—, on s’estan produint tant troballes de fòssils d’aquests animals de primera magnitud com estudis científics capdavanters. Ho reconeix tothom.

Per exemple, Steve Brusatte, l’actual estrella de la investigació dels dinosaures, que al gener va ser a Barcelona i va fer una conferència multitudinària a CosmoCaixa, lloa contínuament els nostres paleontòlegs quan parles amb ell, i al seu llibre de referència Auge y caída de los dinosaurios (Debate, 2019) subratlla amb admiració dels seus col·legues catalans: “No paren de trobar ossos, dents, empremtes i fins i tot ous de dinosaure”. A l’Espai Dinosfera, dedicat a la reproducció (a explicar-la, no a experimentar-hi com als laboratoris de l’illa Nublar de Parc juràssic), s’exhibeix, precisament, el niu de dinosaure més gran d’Europa, de titanosaure (els sauròpodes, herbívors i de coll llarg, semblants als icònics diplodocus i brontosaures), amb 25 ous, excavat el 2005 a Coll de Nargó, on s’han trobat ous a centenars. A la localitat de Pinyes, a prop de Coll de Nargó, s’ha documentat el comportament de nidificació dels titanosaures i la seva biologia reproductiva, amb superposició de capes d’ous i evidències que la mare va excavar amb les potes del darrere per fabricar un niu en forma de pou on dipositar la posta, i després la va tapar.

I no obstant això, es lamenta Galobart mentre ens mena a través de sales on es mostren restes de criatures sorprenents, dinosaures i altres (com el cocodril extint Diplocynodon, o les vèrtebres i la reconstrucció de l’ictiosaure, el rèptil marí contemporani dels dinosaures, d’Alòs de Balaguer, a la serra Carbonera), aquí sembla que gairebé ningú s’assabenti dels descobriments, les excavacions i els avenços. La gent en general, explica, ignora que som una gran potència en troballes i estudis de dinosaures, es desconeix molt l’existència de moderns museus específics desplegats pel territori, i la societat viu majoritàriament d’esquena a la realitat que, sota els nostres peus, hi tenim gran quantitat de dinosaures, i molt importants.

Cal precisar que, quan parlem dels dinosaures de la Catalunya actual, parlem d’animals que es movien en un territori molt diferent del d’avui. És gairebé impossible d’imaginar com n’era de diferent. Cal dir que la major part del temps Lleida (el que és Lleida avui) va estar sota l’aigua... Al Juràssic, tot Catalunya estava submergida. Al Cretaci, el mar es retira i s’obre un territori per a la conquesta dels dinosaures. Fins a la seva època final, el Cretaci superior, els Pirineus no existien. Van començar a alçar-se llavors, quan l’Atlàntic arribava fins als actuals Alt Urgell, Pallars Jussà i la Noguera. Les planes inundables amb rius del que els geòlegs i paleontòlegs anomenen illa Iberoharmòrica (Europa consistia en un gran arxipèlag), eren el lloc de nidificació dels titanosaures, que es movien en bandades. Zones d’influència marina, amb llacunes, pantans i un clima tropical.

Especialment som rics en titanosaures i hadrosaures (dinosaures de bec d’ànec), amb moltíssimes restes fòssils, algunes d’espectaculars, com el coll de titanosaure, que fa cinc metres. És excepcional que molts d’aquests animals eren al límit de l’extinció. Entre les troballes importants i emocionants, també s’ha trobat una placa dèrmica de nodosaure (dinosaure cuirassat), una excepcional empremta de pell de titanosaure i una dent d’un parent del velociraptor que va viure a prop de Tremp.

De titanosaures, aquest grup de dinosaures que s’han fet tan famosos a partir de la troballa a l’Argentina d’alguns de gegantins, fins i tot per ser dinosaures, com el patagotità, se n’ha descobert a Catalunya (al jaciment d’Orcau-1, al Pallars Jussà ) fins i tot una nova espècie, descrita pels nostres paleontòlegs i anomenada Abditosaurus kuehnei. Era una bestiola de 18 metres de llarg i 14 tones que va viure fa 70,5 milions d’anys. Però és que, a més, hi ha restes d’altres titanosaures, diferents, cosa que fa pensar als investigadors que al Cretaci terminal (i valgui la paraula) català n’hi havia fins a quatre espècies diferents, de les quals tres encara estarien per descriure. Tot i el seu nom, alguns dels titanosaures pirinencs eren relativament petits, fins i tot nans, cosa que s’atribueix al seu desenvolupament en condicions d’insularitat. L’Abditosaurus seria un colós entre ells.

Galobart ha reunit dos experts més com ell, membres del grup de recerca que excava des de fa 20 anys al Prepirineu, per parlar de dinosaures catalans amb aquest enviat especial al Cretaci. Un és Bernat Vila, especialista en sauròpodes (és un dels que ha descrit Abditosaurus) i a qui elogia Brusatte (han treballat junts a Escòcia), i l’altre és Albert Prieto-Márquez, un crac dels hadrosaures, entre d’altres, que l’any passat va descriure, amb Albert Sellés, el Calvarius rapidus, un ornitòpode de just abans de l’extinció (Calvarius pel calvari del meteorit) trobat al Pirineu, i ha excavat a Hell Creek, ni més ni menys que el famós jaciment de Montana. S’han reunit tots tres al voltant d’una taula on destaca el contundent fèmur d’un titanosaure (gran), cosa que sens dubte crea ambient. Després es fotografiaran, amb un notable aire friqui als personatges de The Big Bang Theory, al costat de la bonica rèplica del titanosaure petit, un animal entranyable que sembla sortit d’A la recerca de la vall encantada.

“Et trobes gaire gent que et diu: ‘Com?, però aquí hi havia dinosaures?’”, apunta Galobart, “lluitem molt per explicar i divulgar, però en general amb els dinosaures a Catalunya hem anat tard, i el que s’ha fixat en la imaginació i l’ha forjat són els dinosaures nord-americans i les pel·lícules de Parc juràssic i les seves franquícies”. Malauradament, acorden tots tres, no s’ha sabut aprofitar la dinomania —de la qual fan gala per exemple tants nens: al col·loqui amb Brusatte, algunes de les preguntes més interessants les va formular un nano— per avançar en la divulgació.

Vila reflexiona que, malgrat tota la feina feta, i el prestigi internacional, els paleontòlegs catalans “no tenim l’aura de prestigi i d’aventura dels nostres col·legues anglosaxons”. Consideració social? “Que si som rics?, de cap manera, i no veig prestigi social. Ho suplim tot amb passió. Els nens són els únics a qui impressionem quan fem xerrades”. Considera que la manca de valoració de la paleontologia es deu a la manca general de cultura científica. “La gent del carrer té una cultura científica molt bàsica, pel que fa als dinosaures, es queden en l’anècdota, quin era més gran, quin menjava més o era més perillós”. Recorda que els anglesos van arribar abans als dinosaures, els primers, i que els nord-americans van tenir el gran boom de les troballes, expressat en la competència entre Cope i Marsh al Far West dels dinosaures. “Nosaltres no tenim un segle de T. Rex com allà”, sospira. “A la Gran Bretanya i els EUA, els dinosaures són grans icones culturals”, afegeix Prieto-Márquez, “aquí molt menys”. “I això sense explicar quant inverteix el món anglosaxó en investigació”, remata Vila, que assenyala que a casa nostra és molt aviat per tenir un star system com el que componen gent com Paul Sereno, Jack Horner o el mateix Brusatte. El més semblant, recorden, és Pepelu Sanz (José Luis Sanz), el paleontòleg i divulgador madrileny tan estimat per tots els dinomaníacs catalans. I això que els currículums de Galobart, Vila i Prieto-Márquez són perquè els fitxin com a assessors (o protagonistes) de les seqüeles de Jurasic World.

El cas és que, recorda Galobart, malgrat pioners com Lluís Marià Vidal, Josep Duró, Maria Lourdes Casanova, el seu marit Josep Vicenç Santafé i el mateix Miquel Crusafont, les investigacions sistemàtiques de dinosaures a Catalunya no han començat fins molt recentment. Un pas decisiu va ser la conversió el 2007 del Crusafont en l’Institut Català de Paleontologia adscrit al CERCA com a centre de recerca, amb un departament d’ecosistemes de dinosaures. Es va prendre la decisió de crear una xarxa de museus de dinosaures desplegats pel territori, a prop dels jaciments pirinencs i cadascun centrat en un tema (empremtes, a Fumanya, al Berguedà, on n’hi ha més de tres mil; reproducció, biodiversitat), amb els de Conca Dellà d’Isona i Coll de Nargó com a “estrelles” i l’Epicentre de Tremp, amb tota la informació turística i patrimonial, inclosos els dinosaures, del Pallars. “És com si cada museu fos una sala d’un gran museu dels dinosaures catalans”, explica Galobart. “Si agafes tot el material i el poses al costat d’un edifici, seria el museu d’aquest tipus més important d’Europa”, afegeix. Una altra possibilitat era crear un únic museu en una gran ciutat. “Era una altra opció, el temps dirà si l’hem encertat o no, però ja hi havia el Crusafont a Sabadell, i a nivell territorial això dona bon resultat i atrau turisme a zones que necessiten estímuls. És una manera de retornar els beneficis dels dinosaures als llocs on apareixen. Estem donant cursos a guies per a visites específiques sobre dinosaures”.

Galobart creu que un gran museu de dinosaures a Barcelona seria contraproduent per a la visita als llocs originals. I, en aquest sentit, critica la competència (“suma, però de vegades ens resta”) que els fa CosmoCaixa amb l’exposició actual de titanosaures (precisament) argentins. “Exhibeixen rèpliques, mentre que nosaltres mostrem fòssils originals, i d’espècies d’aquí, que és un valor afegit”. Opina que una exposició de dinosaures catalans seria “molt interessant”.

Galobart considera, no obstant això, que ells tenen pendent treballar més la reconstrucció de dinosaures, i la divulgació, “ens falta comunicació, que la gent sàpiga què fem”. Un altre repte és aconseguir que es protegeixin els extraordinaris espais geològics que hi ha a Catalunya. Una manera seria la creació de geoparcs, que la Unesco afavoreix. Disposar de més dinosaures icònics ja és qüestió de sort. No hi ha triceratops, a Catalunya (no n’hi va haver a Europa), excepte el tan popular del Crusafont, en realitat una rèplica portada dels Estats Units, i el crani de CosmoCaixa. Tampoc T. Rex (encara que també hi ha una còpia del cap d’un nord-americà al Crusafont, arribat amb el triceratop als noranta). De moment, no s’ha trobat a Catalunya cap gran carnívor. N’hi ha de mida petita, com el Tamarro insperatus, un troodòntid, com una gallina. Però no els depredadors grans que havien de caçar els titanosaures. “N’hi ha d’haver, aquest ecosistema ho demana, però no volen sortir de moment, ja en sortiran”, pronostica Galobart. Hi ha possibilitats de tiranosàurids? “No pots dir mai que no. De moment, tenim jaciments molt rics amb molts animals diferents, i aquesta excepcionalitat de tenir registres dels darrers quatre milions d’anys abans de l’extinció dels dinosaures pel meteorit”.

Els paleontòlegs catalans se senten “bastant incompresos” per l’administració, que ha trigat a entendre el potencial cultural, educatiu i, si es vol, de país que tenen els dinosaures. “Als polítics, que pensen en la immediatesa i els tempos electorals, el Mesozoic (l’edat dels rèptils, entre fa 250 i 66 milions d’anys i que inclou el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci) se’ls fa molt llarg”, ironitza Galobart. Des del punt de vista nacionalista, per altra banda, és difícil col·locar l’estelada als dinosaures, al·ludeixen a un passat massa remot per rendibilitzar-los en aquest sentit, vaja, que no són 1714, ni tan sols l’ante o preneandertal home de Tautavel, del qual Lumley deia que era el primer català, ja que des de la seva cova es veia el Canigó. Un títol, el de “primer català”, que es va donar també a Pau, el Pierolapithecus catalaunicus, l’hominoide de fa 13 milions d’anys que van trobar Salvador Moyà i el seu equip a l’abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola, i que també es pot veure al Crusafont. “No juguem a això”, assenyala Galobart, “seria ridícul amb els dinosaures, almenys Pau i Jordi (el primat de fa 10 milions d’anys de Sabadell) són antropomorfs”.

Què ens sorprendria més si una màquina del temps tipus Ray Bradbury ens portés a la Catalunya dels dinosaures? “Trobar-nos un carnívor!”, salta estranyament il·lusionat l’Albert. “Encara que un hadrosaure cara a cara també seria molt perillós, com si et topares avui amb un rinoceront o un hipopòtam”, afegeix el paleontòleg amb un gran somriure i la mirada perduda en un humit somni Cretaci. Caram! És sorprenent quin efecte provoquen els nostres dinosaures!