L’últim titanosaure era català

L'últim titanosaure que va desplaçar el seu sorprenent i corpulent cos sota l'amenaçador cel del cretaci superior vivia en el que ara és el Berguedà. Ho afirmen investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) a partir de l'estudi d'un fragment de vèrtebra que correspon al fòssil més modern d'aquest dinosaure trobat a Europa. El titanosaure –un sauròpode de gran mida i coll i cua característicament molt llargs– va viure a la conca pirinenca entre 220.000 i 130.000 anys abans de l'extinció dels dinosaures, que poden semblar un munt d'anys però que en realitat ho aproximen molt a aquell esdeveniment definitiu i en bona mesura encara misteriós.

Els titanosaures van ser un grup molt abundant en aquella fase final dels dinosaures, el cretaci superior, fa entre 100 i 66 milions d'anys, que va ser quan van desaparèixer. Com és sabut, només un petit grup van sobreviure convertits en antecessors de les aus.

Els investigadors de l'ICP descriuen en un article publicat a la revista Historical Biology el fragment de vèrtebra cervical del titanosaure, que va ser trobat juntament amb altres restes (tortugues de riu extingides, una dent de cocodril, un fragment de diàfisi que podria pertànyer a un teròpode i fòssils d'hadrosaure) durant les campanyes del 2012 i el 2013 en punts propers a la ciutat de Berga i la Nou del Berguedà. Concretament la vèrtebra es va trobar, segons explica l'ICP en una nota, al “gres dels rèptils” que aflora a la localitat de Portet, prop de la serra de Queralt. Es tracta d'un estrat geològic dipositat poc abans del límit K-T (cretaci-terciari), un cronohoritzont geològic que coincideix amb l'extinció dels dinosaures.

“Només hi ha una altra localitat europea, al municipi de Larcan, a França, que té restes de dinosaures una mica més recents, però no corresponen a titanosaures sinó hadrosaures” (dinosaures de bec d'ànec), explica Albert Sellés, un dels autors de l'estudi. L'anàlisi de la vèrtebra suggereix que aquell últim titanosaure era un individu adult, però no ha estat possible associar-lo a una espècie concreta dins de la diversitat dels titanosaures.

Tradicionalment, la disminució dels titanosaures al sud-oest d'Europa es relacionava amb l'entrada d'hadrosaures. De totes maneres, els estudis de l'ICP reflecteixen que no es va produir una disminució significativa de la diversitat de dinosaures a la zona almenys fins als últims centenars de milers d'anys (una minúcia en termes geològics i evolutius) abans de l'extinció. “Això dóna suport a la hipòtesi que l'extinció dels dinosaures no avians (antecessors de les aus) va ser sobtada i no gradual”, comenta Josep Marmi, que ha participat en els estudis.