La dimensió Cruyff

La història moderna blaugrana s’explica a partir del dream team, l’equip que va crear Johan Cruyff, també el que va guanyar per fi la Copa d’Europa a Wembley el 1992 i, sens dubte, el precursor i inspirador del Barça que va assolir el cim del món amb Pep Guardiola. El mèrit de Cruyff com a entrenador supera, per la continuïtat que va tenir, la seva obra com a jugador del Barça. Una altra cosa és l’impacte que van suposar el seu fitxatge i el títol de Lliga aconseguit només arribar la temporada 1973-1974, catorze anys després del darrer, guanyat el 1960.

Aquell futbolista arribat de l’Ajax va revolucionar la societat catalana i influir en l’espanyola després de provocar les catarsis barcelonistes: l’equip i el club, el joc i la càrrega simbòlica, l’estil i el més que un club, es van associar de manera tan sòlida que els actes del 75è aniversari es van convertir en una explosió de barcelonisme i catalanisme al Camp Nou. Una de les millors maneres d’entendre la transcendència d’aquella incorporació és veure el documental El fitxatge, produït per 3Cat amb la participació de Prime Video i la col·laboració de Justin Webster Production.

“Espanya vivia sota la dictadura, i l’operació Cruyff va posar de manifest els punts febles del règim”, explica Miquel Roca Junyent, que l’any 1972 era un jove advocat que va ser clau perquè el Barça i Cruyff es trobessin definitivament el 1973, després de molts entrebancs, quan ja semblaven fets l’un per l’altre des que havien convidat el futbolista a visitar el Camp Nou el 1970 i fins i tot havia signat un precontracte quan encara era jugador de l’Ajax. El club blaugrana volia Cruyff i el futbolista holandès volia jugar al Barça.

Aquell traspàs que semblava tan evident va trigar molt a fer-se, i fins i tot va estar a punt de trencar-se en benefici de l’alemany Gerd Müller, ja que s’hi oposaven l’Ajax –que l’havia renovat per set temporades–, el Madrid i la Federació Espanyola. Al futbol espanyol no es podien fitxar estrangers i els únics forans que jugaven als anys setanta eren els denominats oriünds, futbolistes sobretot argentins i paraguaians que suposadament eren fills o nets d’espanyols, una normativa que no agradava al Barça, partidari d’obrir les fronteres i, sobretot, de portar Cruyff.El club blaugrana ja havia fet molta feina per guanyar-se Cruyff, a través del seu gerent Armand Carabén, casat amb una holandesa, Marjolijn van der Meer, que va ser clau en les negociacions d’Amsterdam i en l’estada de Cruyff a Barcelona després d’unes vacances a Mallorca. Al mateix temps, el Barça també havia intentat incorporar alguns oriünds, com Irala i Heredia, i es va trobar que, a diferència dels altres equips, la Federació no l’hi va permetre. Tot plegat va provocar l’enuig i la resposta decidida d’Agustí Montal, president del FC Barcelona. Montal, que va arribar a ser amenaçat de mort per la seva tossuderia a l’hora de canviar la norma i per la seva crítica a la Federació i al Madrid en ple franquisme, no es va pas acovardir, sinó que va jugar encara més fort i va contractar l’advocat Miquel Roca Junyent perquè viatgés a l’Argentina i fes un informe que demostrés que molts dels oriünds havien falsificat els papers per poder jugar a Espanya. El document va ser clau per desbloquejar la situació, evitar un escàndol mundial i permetre l’arribada a Espanya dels estrangers i de Cruyff.

El fitxatge de l’holandès, malgrat tot, va costar molt perquè l’Ajax no el volia deixar anar de cap manera i, si de cas, posats a negociar, preferia vendre’l al Madrid. La rebel·lia de Cruyff amb el seu club va ser tan ferma com la de Montal amb la Federació –ja fos pels oriünds, pels estrangers o pels arbitratges que castigaven el Barça. Tota la frustració blaugrana acumulada durant anys es va convertir en un esclat de joia únic amb el títol i el 0-5 aconseguit al Bernabéu. El lideratge de Cruyff queda molt ben reflectit en la docusèrie ideada pel periodista Lluís Canut.

El seu protagonisme s’entén perquè el documental suposa l’obra que culmina la seva excel·lent feina a Catalunya Ràdio i TV3. Canut es jubila després d’haver estat un dels professionals de referència a la televisió, punt de trobada del president Josep Lluís Núñez i de Cruyff. El documental s’alimenta de la seva memòria, experiència i agenda, decisiva per convocar els diferents protagonistes de la història, que són molts i els més escaients, des de la família Montal fins a Miquel Roca i Junyent passant per diferents periodistes, com Josep Maria Casonovas.

El resultat és un documental molt informatiu –”és el que va passar”, coincideixen a dir molts dels entrevistats– i amb una excel·lent reconstrucció dels fets –especialment en el cas dels oriünds i les negociacions del fitxatge–, cosa que permet entendre molt bé el context del moment, la situació del Barça i la dimensió de Cruyff. Els culers que ho van viure segurament s’emocionaran i els que només n’havien sentit a parlar podran confirmar que la figura de Cruyff, sovint molt interpretable i sotmesa a judicis de valor, també dona per fer-ne un bon retrat com a jugador a El fitxatge, dirigit per David Fernández de Castro.