Carles Porta torna a Tor amb una sèrie de vuit capítols sobre la lúgubre història d’aquest petit poble

Carles Porta ha estrenat a TV3, amb èxit, una nova sèrie sobre el poble i el veïnatge de Tor. Una història lúgubre. Són 27 anys escatant un misteri des que el 1997 va fer un 30 minuts sobre el tema. Com sempre es diu per resumir l’assumpte: Tor és un llogaret de tretze cases i tres assassinats. I una muntanya prop d’Andorra i França de propietat comunal fins que un jutge va atribuir-la a Josep Montané, el Sansa, l’any 1995. El juliol d’aquell any era assassinat. Un nebot seu comenta al documental que, un cop sabuda la sentència, sempre va pensar que ho pagaria. Anys més tard, els tribunals reconeixerien la copropietat dels veïns. A més del Sansa, el balanç de sang es completa amb l’assassinat l’any 1980 de dos treballadors de Jordi Riba, el Palanca, que defensava l’explotació forestal de la muntanya en contra del projecte del Sansa, juntament amb un empresari, de fer-hi una estació d’esquí que hauria tingut una derivada imprevista: dificultar el pas del contraban i els peatges que rebien alguns propietaris. El Sansa i el Palanca eren dos cacics de la muntanya.

A les escriptures de finals del XIX, figura com a condició per accedir a aquesta copropietat el fet de viure al poble. De “tenir el foc encès” es diu. Aquesta expressió ha servit a Porta per titular un nou llibre que ha publicat fa poc, Tor, foc encès (La Campana), convertint el requisit que figura a l’escriptura en una metàfora sobre el poble i les seves històries, que no són únicament els crims. I la llar de foc acompanya sempre Porta en les seves aparicions durant el programa, del qual és el narrador. Un protagonisme lògic després de tanta dedicació. Al llibre explica que, per convèncer el Palanca d’acceptar una entrevista per al 30 minuts, Porta va haver de fumar molt i beure molta ratafia. És el temps i la paciència que tenia un determinat periodisme que ara són més difícils de tenir. Després d’ell, negociar les altres entrevistes no va demanar tanta dedicació, el veïnat ja no tenia por de fer-les, i que això desagradés al Palanca.

El programa acumula un arxiu extraordinari i cobreix algunes necessitats visuals amb unes maquetes esplèndides d’Eduard Grau que recreen escenes i llocs concrets. Realistes, però sense voler enganyar. Aquest recurs a un entranyable modelisme artesanal, sense manipulacions digitals, acosta el relat a una mena de rondalla i l’allunya visualment de Crims. El format, diguem-ne de cinemascope, l’acosta a un “western glacial”, que és com defineix Tor el llibre. L’extensió de la sèrie, vuit capítols, és la part més dubtosa. Sense haver-la vist sencera és difícil de dir, però hi ha explicacions que podrien sintetitzar-se o enllestir-se sense ajornar-les. Porta tira l’ham i ajorna l’aclariment d’alguns detalls per a futurs episodis (“no hi havia mosques al cadàver, aquest detall serà important”, “recordeu aquest pati, serà important”). I és tal el domini que té sobre la matèria que pot corregir un testimoni quan la memòria d’aquest el fa equivocar (el forense que confon una porta de nevera i una porta d’ascensor). Una música de tensió és emprada com a rerefons que no calla ni quan hi ha entrevistes. La seva presència permanent, volent mantenir el clímax tota l’estona, l’anul·la com a mecanisme per a subratllats i empatxa. Llàstima, perquè la textura està ben trobada.

Porta ja anticipa que el programa no desvetllarà qui va ser l’assassí del Sansa. Amb les dades subministrades, l’espectador haurà de treure les seves conclusions. Potser és el misteri principal, però no és la qüestió primordial. A Tor hi ha la duresa de la vida, l’acomodació a la conveniència, la indigència moral, la ruïna de l’ambició... L’abundància de material aportat —unes 70 entrevistes— és excepcional i, com sempre en el cas de Porta, hi ha una apreciable reflexió sobre els estris narratius que es fan servir i... molta feina al darrere. Cal seguir Tor.