La cuina de la traducció d’Irene Solà

Mentre visitàvem el Museu de les Guilleries, l’Adri Boon, traductor de l’obra d’Irene Solà al neerlandès, em va demanar si podia aclarir-li el sentit d’una paraula. Al Museu hi ha mostres de la fauna i la flora que acull la novel·la de Solà i en una de les vitrines hi havia un cartell que parlava d’un tipus de fusta emprat per fer pa perquè en donava el punt de cocció òptima: el pa no quedava ni cremat ni sobtat. Aquesta darrera paraula era la que havia intrigat a Boon: què volia dir sobtat en aquest context? He de reconèixer que no ho sabia. Pel tema podia deduir que un pa poc cuit, si l’oposaven al cremat, però res més. Vaig agafar el mòbil per consultar el diccionari Alcover Moll i la tercera accepció de la paraula ens ho aclaria: “Cuit excessivament per la superfície”. La lògica del llenguatge metafòric: “Esclar, li ha arribat l’escalfor de sobte, al pa”, va dir ell.

Coordinant el Seminari de Traductors d’Irene Solà organitzat per l’Institut Ramon Llull vaig tenir moltes oportunitats de comprendre aquest ofici des de dins, però aquest potser va ser el moment en què em vaig sentir més propera a la seva feina; no només per les dificultats que implica la polisèmia de les paraules o el seu sentit figurat quan les has de traslladar d’un idioma que no és el teu, sinó pel fet de descobrir paraules en la teva llengua materna.

Aquest tema apareixeria en una de les sessions del seminari: tant Mara Lethem com Concha Cardeñoso, traductores de l’obra a l’anglès i al castellà respectivament, van reconèixer que havien après moltes paraules mentre traduïen el ric vocabulari de l’obra de Solà: sobre el dimoni català, les trampes per caçar llops i tècniques per a fer formatge, però també de la parla de segles enrere.

Per la meva formació acadèmica, vaig decidir organitzar el seminari en punts i preguntes que abordaven els vessants de la figura del traductor i els diferents moments del procés de traducció, entès també com a recreació de l’obra original. Aquest ordre s’avenia amb una de les idees de Solà que demostrava la seva generositat i cura pels traductors; volia compartir amb ells els materials de treball, les fonts d’inspiració en forma d’atles visual, així com els llibres i documents que havia consultat en la seva fase de recerca.

Així, durant les primeres hores del seminari Solà va obrir el seu taller, la cuina de l’escriptura: els convidava a ser creatius i que trobessin inspiració en els mateixos materials que ella havia transitat mentre ideava l’obra. El fet de destacar l’habilitat creativa del traductor em va semblar una de les millors maneres de dignificar la professió – ja ho sabem, molt mal pagada – i de fer evident el component humà imprescindible d’aquesta tasca.

Vam començar la segona sessió, que havia de debatre sobre la tasca del traductor en relació amb la llengua i els models literaris i culturals. Prèviament a la trobada, vaig compartir amb els assistents textos teòrics sobre el seu ofici com el clàssic de Walter Benjamin. Als meus apunts també hi havia reflexions de Gadamer, Maragall i l’enyorat Joaquim Mallafré, però de seguida vaig adonar-me que la meva aproximació era massa teòrica: ells tenien en compte aquestes diferents metodologies, però des del coneixement que en dona la pràctica de l’ofici.

Sovint no feien servir els mateixos termes que jo, però ens enteníem en les idees fonamentals: que el traductor enriqueix la seva llengua, nodrint-se dels girs genuïns de l’obra original, que la traducció és fonamental per al desenvolupament del diàleg entre literatures i que el bon traductor, artesà de les paraules, a vegades s’ha d’allunyar de l’original per tal que aquest s’entengui. Anaven de les reflexions més abstractes a les més concretes, amb un debat apassionat sobre allò que creien que seria útil als altres traductors. Acostumats a treballar sols, a la residència Faber Llull d’Olot havien trobat els seus companys de fatigues.

La petita anècdota del pa sobtat també em va fer adonar que per molta recerca que facis per una feina i per l’ordre que hi imposis, sempre hi haurà moments imprevisibles en què es donarà una forma diferent d’aprenentatge. Perquè una de les virtuts del format de la trobada va ser que no només intercanviàvem punts de vista al seminari o treballant passatges del text amb l’autora, sinó també en totes les converses durant els àpats, les passejades i els trajectes en bus per les corbes entre Sant Hilari Sacalm i Viladrau.

Tothom va tenir l’ocasió de parlar en petit comitè amb els altres participants i resoldre dubtes que potser encara no sabien que tenien. Alhora es van abordar les condicions materials de la seva pràctica: els terminis ajustats, les peticions dels editors i les diferències entre aquells que poden dedicar-s’hi plenament, i aquells que depenen de subvencions o altres feines per tal de poder afrontar traduccions més exigents i estimulants.

També els uneix la singularitat de treballar amb literatura, de la qual sovint ells mateixos han de fer d’ambaixadors i estudiosos: des del moment que proposen obres als seus editors fins que participen en presentacions i actes de divulgació. La traductora hongaresa Krisztina Nemes, autora d’una tesi sobre Jesús Moncada, em comentava l’interès que havia despertat Solà als clubs de lectura del seu país i com havia crescut el nombre de lectors pel simple boca-orella, un fenomen que ella ara està estudiant.

Així, malgrat les precarietats d’aquest ofici, estic convençuda que trobades com aquesta refermen el seu compromís amb la llengua catalana i amb la important tasca de la traducció. Em vaig acomiadar d’ells contagiada de l’entusiasme i la curiositat que els desperta la varietat d’imaginaris i de recursos que els ofereix la nostra literatura.