_
_
_
_
_
llibres
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

És Irene Solà el ChatGPT?

Reconeguda per haver-ho fet molt bé amb núvols de tempesta, cabirols i muntanyes, l’escriptora ara li canta a un algoritme perquè balli

Irene Sola
L'escriptora Irene Solà en un bosc a prop de Malla, el seu poble.Consuelo Bautista

Irene Solà et fa sentir que troba la paraula correcta per a coses que no tenies dins ni tampoc tens gaire clar si t’importen. Fa la sensació contrària que els adjectius de diccionari de sinònims que els escriptors dolents trien per lluir sofisticació i estranyesa. La sofisticació i l’estranyesa de les paraules de Solà t’arriba genuïna, com aquells mots que sembla que sonin com sonaria l’essència de les coses que designen si les essències sonessin. Al mateix temps, l’estranyesa es pot tornar sospitosa i enervant perquè no queda clar què hi ha al darrere. És molt semblant a parlar amb el ChatGPT.

Solà es va enviar cartes amb el ChatGPT 2 durant l’estiu del 2019 i després van ser presentades en públic en forma de performance. Tot plegat va ser idea de la comissària d’art Alexandra Laudo, que signa conjuntament M’has parlat i t’he dit que et vaig dir que no et digui, un llibre que recull i comenta l’experiment. El tercer autor en discòrdia és el col·lectiu artístic Estampa, que van entrenar la màquina. La maternitat triple et porta a preguntar-te si la intel·ligència artificial que ha escrit la meitat de la correspondència no hauria de tenir també algun reconeixement i, en cas afirmatiu, quin.

El llibre és divertit i evocatiu perquè l’aliança està molt ben trobada. Amb l’èxit estratosfèric de Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà s’ha convertit en la gran autora catalana posthumanista. Sap greu fer servir una paraula encarcarada, però el posthumanisme és el corrent teòric de moda en el món de l’art contemporani on Laudo i Solà es mouen. Resumint-ho posthumanistament, és a dir, en col·laboració amb Viquipèdia i Google Translate, la posthumanització comprèn “aquells processos pels quals una societat arriba a incloure membres diferents dels éssers humans biològics “naturals” que, d’una manera o altra, contribueixen a les estructures, la dinàmica o el significat de la socie­tat”. Tinc apuntada una frase amb la prosa irònicament robòtica de Rosi Braidotti, cap de cartell del CCCB, que diu que l’ideal ètic del posthumanisme és “incrementar l’habilitat d’un mateix per entrar en modes de relació amb múltiples altres”.

Les intel·ligències artificials són un d’aquests múltiples altres que hauríem d’incloure i amb què hauríem d’aprendre a parlar, un igualitarisme democràtic que explica la popularitat del posthumanisme en la capelleta de l’art contemporani. Solà, reconeguda per haver-ho fet molt bé amb núvols de tempesta, cabirols i muntanyes, ara li canta a un algoritme perquè balli. I l’escriptora té amb el silici la mateixa gràcia que havia tingut amb el carboni: no infantilitza el xatbot ni el fa més transcendental del que és, i l’abisme entre subjectivitats es manté, però és un penya-segat des del qual es pot somriure. M’agrada especialment el tros en què certes expressions fan que Solà s’adoni que la IA ha estat entrenada amb textos de Mercè Rodoreda, perquè no hi ha res més obvi llegint l’autora humana que ella també ha estat entrenada així.

El ChatGPT 2 és més primitiu que el que coneixem. El resultat és que les frases de la màquina tenen molt poca coherència lògica, però molt d’estil, com la que serveix de títol per al volum. Com un mirall, això acaba cridant encara més l’atenció sobre la poesia de la prosa de Solà. Si la prosa normal i corrent transmet idees clares i fa avançar arguments, la prosa poètica trenca les adherències conceptuals de les paraules i desbrossa camins que el llenguatge ossificat no ens deixava veure. Aquí rau l’esperança política del posthumanisme: com més s’estengui el dret de participar en la conversa col·lectiva, millor. És també el que la fa una filosofia de casa bona ideal per als que prefereixen parlar sobre coses boniques que arriscar-se a fer-ne de lletges.

Les novel·les de Solà se’m fan massa llargues, però aprecio el sentiment de sortir de mi mateix que m’indueixen fragments curts com els d’aquest llibret. Diria que la Solà narrativa em costa més perquè m’aferro al vell narcisisme humanista, a la intuïció elemental que només els humans podem guarir la ferida humana del món. Però costa saber com acabarà el gir posthumanista en l’escriptura i com és que la sensibilitat té tan bona reputació. Posant Solà al costat del ChatGPT, tot plegat em fa pensar que el secret és haver capturat una veueta epocal que xiuxiueja que ni som tan importants ni res depèn tant de nosaltres com havíem cregut. Alguna cosa dins meu es revolta contra aquesta idea, però algú podria dir que és una cosa massa humana.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_