_
_
_
_
_
literatura
Perfil
Texto con interpretación sobre una persona, que incluye declaraciones

Joaquim Mallafrè: silenci de polis, silenci de tribu

Em va ensenyar la paradoxa inherent de la tasca de traducció: com millor es fa, menys es veu

Joaquim Mallafrè
El traductor Joaquim MallafréURV (Europa Press)

Vaig saber la frase que anava a dir-me per la manera en com, mirant-me per sobre de les ulleres i amb un somriure discret però cofoi, va aixecar la mà abans de parlar. Érem a la Calders, la llibreria especialitzada en llibres del barri de Sant Antoni de Barcelona —ell acabava d’arribar, jo devia dur allà unes trenta hores. Ja no recordo qui hi havia dalt de l’escenari, en aquell moment; tampoc soc capaç de recordar quin era el tros de la novel·la que s’estava llegint. De fet, crec que no tinc cap record que pugui evocar d’una manera que no sigui absolutament fragmentada: uns ploms que salten, una cigarreta a les quatre de la matinada al fons del Passatge Calders, persones que només havia vist a Twitter dormint un son precari al terra de la llibreria, un Ulysses de James Joyce que no cessa.

Era el 16 de juny de 2022. A la comunitat joyciana estàvem d’enhorabona per partida doble: perquè era Bloomsday (dia en el qual transcorre l’acció de l’Ulysses) i perquè aquell any en feia cent que Sylvia Beach, l’editora, baixava de l’exprés Lyon-París amb el primer exemplar de la novel·la entre les mans. Per tal de celebrar-ho, l’Escola Bloom va organitzar una lectura —integral i en veu alta— del llibre: un escenari, un tamboret, un micròfon i un exemplar de La Butxaca. Ho anàvem fent per torns: qui volia, pujava i llegia fins que es cansava; llavors, algú, li prenia el relleu. 780 pàgines. Vam començar un dijous a les dotze del migdia. Vam acabar l’endemà a les set de la tarda.

Com la veu de tot bon traductor, Joaquim Mallafrè va arribar al final. Evidentment, a ell, que havia dut l’Ulysses a la nostra llengua l’any 1981, se li havien reservat les darreres pàgines del monòleg de Molly Bloom. La càrrega simbòlica de la seva presència era innegable (feia quaranta anys que Leteradura havia publicat la seva traducció), i l’Escola Bloom tenia clar que tan necessari era celebrar Joyce com l’home que havia fet que tot un país el pogués llegir. Evidentment, la llibreria es va omplir de cop.

Va entrar i ens van fer seure. Jo li vaig donar un bolígraf i el meu exemplar de la primera edició de la seva traducció de l’Ulisses. Ell em va donar un bolígraf i el seu exemplar de la primera edició de la meva traducció d’Anna Livia Plurabelle, vuitè capítol del Finnegans Wake. Encara ara em costa de creure-m’ho, però vam dedicar-nos els llibres alhora. I va ser així que em va mirar per sobre de les ulleres amb un somriure discret però cofoi. Va ser així que va aixecar la mà, on duia el rellotge i una mascareta negra. Va ser així, per aquest seguit de gestos, que vaig saber la frase que anava a dir-me.

Va ser així que Joaquim Mallafrè em va dir: “Elba m’aïlla allí, amable”.

No era la primera vegada que li sentia dir aquelles paraules —de fet, no era ni la segona ni la tercera. Ja ho tenia, això, en Mallafrè: fos quan fos que se li preguntés pel seu procés de traducció (o que se li demanés consell, o que, ras i curt, se li lloés la feina), acabava trobant la manera d’esquivar els elogis i de començar a orbitar alguna de les seves troballes.

“Elba m’aïlla allí, amable”, era, per la seva dificultat, la seva preferida. La frase original era “able was I ere I saw Elba” (capítol 7 de l’Ulysses). El seu grat no es limitava a haver sabut mantenir el palíndrom (tant en anglès com en català, les dues frases es poden llegir d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra); s’estenia a haver trobat la manera de conservar doblement el nom de l’illa on Napoleó va ser deportat: denotativa (Elba) i connotativa (fonèticament, podem llegir la seva versió com a “Elba, ma illa, allí: amable”, fent que qui enuncia l’oració sigui el mateix Napoleó).

Mallafrè en tenia moltes més, de troballes, i no totes li venien d’haver treballat Joyce. Autors com Sterne, Beckett, Pinter o Kipling van ser igualment influents, pel que fa al seu bagatge. Val a dir, però, que jo no recordo que mai mencionés cap d’aquests autors —i si ho feia, ho feia pràcticament de passada. Sí que recordo, en canvi, la seva iteració sobre “la tia Maria que codonys collia”, sobre “Franco que tenía el culo blanco” o sobre els “setze jutges que, penjats, menjaven fetge”. No crec que això es degués a una predilecció per l’anècdota o pel folklore; estic convençut que es deu al fet que les veus que més el van marcar van ser la del botiguer amic, la de la seva tia de Riudecanyes o la del seu germà gran. Com a mínim així ho llegeixo, gairebé entre línies, a Llengua de tribu, llengua de polis: bases d’una traducció literària. És el títol de l’assaig que Mallafrè va publicar l’any 1991 a Quaderns Crema. Sorgit tant de la seva experiència com de la seva tesi doctoral, la primera meitat d’aquest llibre està dedicada a bastir un marc conceptual des del qual pensar la traducció: fa un repàs històric, aporta dades i reflexions, estableix tipologies i, finalment, fa una formulació teòrica. És a la segona part, però, que Mallafrè ens mostra com això que he anomenat troballes és, en realitat, l’ànima de la seva tasca.

Tot traduint Joyce, Mallafrè va descobrir que moltes frases que l’autor emprava “tenien un to de déjà vu que no li permetien construir lliurement les expressions”. L’enginy de l’escriptor irlandès no passava només per la via de l’erudició; moltes de les veus de l’Ulysses eren jocs que es feien sobre llocs comuns i nascuts de la «creativitat que podríem trobar en un dublinès a qualsevol bar». Va ser així que va decidir catalogar aquestes expressions en dues categories: les veus de la tribu i les veus de la polis. Aquest és un sistema que concep la llengua com a espectre: va de la parla baixa, col·loquial i que es funda sobre l’equívoc (llengua de tribu) a la parla alta, institucional i unívoca (llengua de polis). El catàleg de troballes de Mallafrè és, per tant, la primera aproximació a la llengua de tribu catalana.

L’ànima de la seva tasca, però, no crec que sigui aquest sistema de catalogació. Està, de fet, amagada —és a la línia on escriu que aquesta feina li va fer aflorar la seva memòria oral. On confessa que la traducció li va fer recuperar la seva llengua perduda. On diu que Joyce li va fer recuperar uns estalvis oblidats. És en aquella mà, que aixecava sempre abans de dir “Elba m’aïlla allí…” o en l’expressió solemne que feia sempre que deia que Catalunya, com Irlanda, era una nació oprimida.

Mallafrè em va ensenyar la paradoxa inherent de la tasca de traducció: com millor es fa, menys es veu —més respecta la paternitat de l’original, per dir-ho en paraules seves. Llengua de tribu, llengua de polis és un dels molts recursos que va dissenyar a fi de poder-la honrar, aquesta paradoxa. Tant és així que la va concebre a partir de fitxes de cartró que elaborava quan tornava de la feina, en la discreció de la rebotiga dels seus familiars.

Va ser a partir d’aquest detall biogràfic, confiat aquell Bloomsday del 22, que vaig veure que allò que ell anomena memòria oral és, més aviat, memòria vital. Mallafrè no només recuperava el que li deia el botiguer, la tia o el germà: el procés de traducció li feia reviure l’experiència en la seva totalitat. Li feia reviure, fins i tot, allò que ja no recordava que havia viscut. I me la va fer reviure a mi, també: vaig explicar-li com em va venir al cap la paraula “capenllera” (primera versió del riverrun del Finnegans en català) o com m’excedia amb el tabac i amb els cafès amb llet i gel, quan traduïa Anna Livia Plurabelle al meu estudi de París. Llengua de tribu, llengua de polis, denotació, connotació, Bloomsday, troballes: sigui com sigui, tot parlant de Joyce, vam acabar parlant de les nostres vides. De les nostres infàncies, de les nostres històries. Breu moment de traducció radical.

Tots hi tenim una rebotiga, a la nostra memòria: un lloc on sabem que hi emmagatzemem coses però no sabem quines són, les coses que hi tenim emmagatzemades. Per a Mallafrè, la traducció era allò que li permetia recuperar-les i posar-les a l’aparador. Algunes d’elles les podia inscriure al cos dels textos que treballava —les que no (per íntimes o per inapropiades), però, les inscrivia al seu propi cos fins que trobava un interlocutor que les pogués rebre. Moltes vegades, l’interlocutor era ell mateix. Moltes altres, però, els interlocutors érem tots aquells que l’escoltàvem.

Va ser així que Joaquim Mallafrè em va fer veure que, de la mateixa manera que hi ha una llengua de tribu i una llengua de polis, també hi ha un silenci de polis i un silenci de tribu. El silenci de polis és el silenci codificat, el que fa la llei: aquell silenci que fem quan algú puja dalt d’un escenari per llegir el monòleg de Molly Bloom o fa una conferència.

El silenci de tribu és el silenci que dóna peu a l’equívoc, el que possibilita el llenguatge no verbal. Aquell silenci que puntua a la perfecció (encara que només n’hi hagi set o vuit, de signes de puntuació) el monòleg en qüestió. El que fa aixecar una mà tot permetent que l’oient endevini la frase següent, perquè ja ha fet escola. El que recupera uns estalvis, una llengua o un moment vital que es creia perdut. El que permet trobar, de cop i volta, un còmplice amb qui compartir la solitud primera del traductor —la solitud del noi de poc més de vint anys que, després d’una jornada de feina i sense saber on el durà l’oreig del matí, agafa un tros de paper i escriu: “Solemnement, el rodanxó Boc Mulligan aparegué al capdamunt de l’escala, portant un bol d’escuma amb un mirall i una navalla plans a sobre”.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_