Joaquim Mallafrè i ‘Tristram Shandy’
El filòleg, mort recentment, va traduir tres dels més grans llibres humorístics de les lletres angleses
Aquest article és un homenatge pòstum a la primera persona que hem esmentat al títol, traductor d’una obra essencial de les lletres angleses: Laurence Sterne. Vida i aventures de Tristram Shandy (Barcelona, Proa, 1a ed., 1993).
Joaquim Mallafrè (1941-2024) va fer una excel·lent traducció de l’Ulysses, de Joyce, que li va valer molt de reconeixement, ser nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans, obtenir la Creu de Sant Jordi... i una colla de lectors. Va traduir molts més llibres de literatura anglesa —en especial del segle XVIII, pel qual sentia una raonable admiració—, i entre aquests hem de destacar el llibre ja citat de Sterne.
Si el segle XVII anglès es va quedar, quant a la recepció del Quijote, en la mera anècdota, el XVIII va filar prim i va donar una enorme quantitat d’obres de teatre, poemes, llibres en prosa, opuscles i libels inspirats en la invenció de Cervantes. Entre les novel·les “cervantines”, n’hi ha una de Fielding que no dissimula el seu deute amb el gran llibre castellà, amb un d’aquells títols quasi més llarg que el cos del llibre, com era habitual al segle XVIII: Història de les aventures de Joseph Andrews i del seu amic Abraham Adams, escrita a imitació de l’estil de Cervantes, autor de Don Quijote (1742). Més explícit, impossible. La mateixa força glossadora es troba al Tom Jones, del mateix autor, també traduït per Joaquim. Cal recordar que les dues traduccions antigues més ben fetes del Quijote a l’anglès van ser la de Charles Jarvis (1742) i la de Thobias Smollett (1755). Tot i que en català disposem de dues traduccions del Quixot, no s’ha vist mai en les nostres lletres una empremta rellevant d’aquesta obra: al segle XVII i XVIII, a causa de l’estat lamentable de la nostra llengua i de la nostra literatura; al segle XIX, per la dominant romàntica a les nostres lletres; al segle XX, perquè els noucentistes van menystenir el gènere novel·lesc, bo i forjant una poesia que és el millor episodi de la nostra història literària, descomptant-hi els autors medievals i renaixentistes.
A un home com Joaquim Mallafrè, que va traduir tres dels més grans llibres humorístics de les lletres angleses, li coneixíem un caràcter benvolent, amable, enginyós en el verb, cordial amb tothom i bon espòs. Tot al contrari, curiosament, que el que sol llegir-se als diccionaris sobre Laurence Sterne: per exemple a Vaperau, 1884: “Vanitós, capriciós, egoista, mal amic, mal marit, i sobretot mal eclesiàstic [ell ho era; Mallafrè, no]”. Per sort, el mateix diccionarista escriu de seguida: “A sota d’aquest home d’Església de costums massa lleugers, hi havia un profund coneixedor de la naturalesa humana i un escriptor de geni”. És així, tal com ja vam veure en el cas de Tolstoi: rebutgeu les biografies dels escriptors i aneu als llibres directament: és la famosa sola scriptura de l’exegesi bíblica.
Potser és cert que Sterne va pouar també molts procediments en l’obra de Rabelais, que, com ell mateix a Tristram Shandy, igual al Quijote, és amic de digressions que adés venen a tomb, adés no hi venen; però no hi ha cap historiador de la literatura anglesa —que, com la francesa, no falla ni un segle entre el XII i el XXI— que no asseguri que, sense les traduccions del Quijote a la seva llengua, la literatura anglesa, i tampoc la nord-americana, no serien el que són encara avui.
Per retre homenatge a Mallafrè ningú no podrà fer cosa més adequada i avinent que llegir la seva traducció del Shandy: un noi que no neix fins a la tercera o quarta part del llibre (inacabat, d’altra banda), i que és engendrat d’una manera graciosíssima: quan marit i muller es troben obrant al llit, ella li diu al futur pare de Tristram: “Ja t’has recordat de donar corda al rellotge?”. Després, de fet, el temps tindrà poca importància en tota l’obra, com en té poc en el cas del Quijote. El lector potser trobarà enutjoses les digressions contínues de la novel·la, que acaba posseint molt poc argument, però que formen part de les possibilitats inexhauribles del gènere, gràcies a Cervantes, que també trufa la seva gran obra amb digressions i històries intercalades.
El pare de Shandy volia que el seu fill fos batejat amb el nom de Trismegist (com l’Hermes de la mitologia, “tres vegades gran”), però com que la minyona, que es va anticipar a anar a veure el capellà, ho va entendre malament, li van posar Tristram, que no vol dir res. Ni ell, ni el seu pare, ni l’oncle Toby, ni el doctor Slott —dormilega com el fat boy del Pickwick— tampoc no volen dir quasi res. Aquesta és la diferència, escampada ja quasi per sempre a totes les literatures nacionals, que hi ha entre la matèria sòlida de l’èpica i la matèria sempre dúctil de la novel·la.
