Un clergue benhumorat

Els clergues de l’església anglicana tenen una virtut poc freqüent entre els capellans catòlics: un sentit de l’humor que sembla, sovint, que atempti contra la fe. La simpatia inextingible de Laurence Sterne (1713-1768) és manifesta en un llibre que ara ha estat reeditat: Un viatge sentimental per França i Itàlia (traducció de Joaquim Mallafrè, Barcelona, Adesiara, 2022). Sterne el va escriure després del fabulós Tristram Shandy (per entregues espesses, 1759-1767), també després dels Sermons, tan admirables com els del més antic Bossuet. Aquest Viatge sentimental tracta del camí d’un eclesiàstic anglès per terres de França i una mica d’Itàlia. Si el llibre s’acaba amb un episodi a la ciutat de Torí, al nord d’Itàlia, és perquè l’autor va lliurar l’ànima abans de poder lliurar als lectors el llibre arrodonit.

No és cap problema que estigui inacabat, de la mateixa manera que a molts lectors del seu temps els va semblar que tenien prou aventures dels Shandy en l’altre llibre famós de Sterne, quan només se n’havia publicat una part petita. És un autor que escriu sense cap línia argumental, o molt plena de digressions, de manera que un sol capítol dels seus llibres val pel tot, gràcies, en especial, al bon humor i a l’elegància de l’estil. (Ara ens hauríem d’esplaiar sobre la bellesa de la traducció de Mallafrè.)

Sterne va tenir una vida discretíssima, bé que no va deixar d’aprofitar el fet que el seu besavi, cosa llunyana, havia estat arquebisbe de York; això, a Anglaterra, sempre ajuda. Més important que aquest ascendent va ser el fet que conegués de jove John Hall-Stevenson, senyor de Skelton Hall (“casa de bojos”), a Cleveland, Yorkshire. Amb aquest i una colla lectora, amiga de Rabelais entre d’altres faceciosos, Sterne va fundar un club anomenat “Els demoníacs”, circumstància força rara en general, però més en la persona d’un home d’església. De fet, els fidels de la parròquia que regentava es queixaven que Sterne no deia els oficis, o pronunciava sermons anecdòtics —sovint ho són, però de gran estil, que és el que val quan un es decideix a parlar o a escriure— i que tenia més tirada a la broma que a la severa litúrgia protestant. El lector haurà de tenir present que la professió de clergue, en aquell temps, només era un mitjà de guanyar-se la vida sense gaire luxe, com els tercers nascuts en famílies catalanes d’hisendats.

Aquestes amistats el van portar a practicar una de les literatures més extravagants de tot el segle, com es veu no solament al fabulós Tristram Shandy (traduït igualment per Mallafrè), sinó també en el nostre llibre d’avui: Yorick, el protagonista, troba un franciscà que li demana almoina, i ell l’engega (magnífic!); un peregrí a Sant Jaume de Galícia plora l’ase que muntava, que se li ha mort, i Yorick el consola; passa a París i, com era d’esperar, hi coneix un grapat d’aventures semieròtiques; aconsegueix un passaport necessari —hi ha guerra entre anglesos i francesos— i l’obté per simpatia mútua amb un lector devot de l’obra de Shakespeare; escolta i anima Marie, noia desamorada; i més passatges: tots lligats per l’únic element que s’hi pot destriar: un clergue viatja per terres estrangeres amb els sentits del tot desperts —d’aquí el títol “sentimental”: no és que sigui un clergue xopat de sentiments estovats—, oberts a les experiències o aventures que es presentin, que és una de les claus de tota novel·la, des de les questes de Chré­tien de Troyes (segle XII), i encara més des del Quijote, que Sterne esmenta moltes vegades al seu Tristram Shandy i almenys una al Viatge sentimental.

No direm gran cosa més, ni de l’autor, ni del llibre d’avui. Com es llegeix a l’onzena edició de l’Encyclopaedia Britannica (vol. 25, pàg. 903; ara veieu com un s’informa), la que li agradava tant a Borges, “Sterne’s character defies analysis in brief space; it is too subtle and individual...”: “el caràcter de Sterne desafia una anàlisi en poc espai; és massa subtil i indivi­dual” —“singular”, seria una traducció més adequada. Vet aquí una premissa per a tot escriptor de qualssevol temps moderns i contemporanis: si un s’ha de sotmetre a l’opinió comuna, més val que no escrigui, perquè el pensament del comú és cada vegada més prim i més estòlid. (Útil consell per a tot escriptor català dels nostres dies, útil fins i tot per a Francesc Serès, sigui dit amb gran respecte, que ha escrit un llibre, La mentida més bonica, amb excessiva prudència. Ara és el moment d’una gran polèmica, que ve de pòlemos, “guerra”.) I ho deixarem aquí.

Nota bene. A l’article de la setmana passada vaig barrejar notícies i noms de Don Giovanni i de Le nozze di Figaro, òperes de Mozart. No era cosa greu, ni afectava a la tesi de la peça, però l’articulista sent l’obligació d’excusar-se.