MARGINALIA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

No sempre “no és no”

Don Giovanni no és la mena de seductor de qui una dona pugui refiar-se. Però no tots els homes són així

"No tots els homes són així", il·lustració de Luc Lafnet, il·lustració (1932) per a un llibre de Restif de la Bretonne.
"No tots els homes són així", il·lustració de Luc Lafnet, il·lustració (1932) per a un llibre de Restif de la Bretonne.

Totes les qüestions que ara passem pel sedàs del “políticament correcte” admeten una puntualització. Són qüestions que solen ser tractades d’una manera clausurada, proclius a la solidesa que escau a tota ideologia, i mouen a opinions igualment tancades, amb escàs moviment dialèctic. Es tracta de qüestions que s’han posat legítimament sobre la taula de les opinions, però que molt sovint resulten mancades d’una consideració assaonada. Un exemple molt clar del que acabem de dir és la radicalització d’una part del moviment feminista, que pot acabar considerant que tota aproximació d’un home a una dona està marcada per la violència, si no pel crim. De vegades ho està, certament. Moltes vegades, no.

És sabut que a l’òpera Don Giovanni, de Mozart, aquell pretén exercir sobre una serventa seva, Susanna, el dret feudal –ja quasi desaparegut a final del segle XVIII– d’allitar-se amb ella abans que ho faci el seu promès, Masetto. Don Giovanni podria fer-ho amb violència, atesa la seva superioritat en l’ordre social: és noble. Però no ho fa d’aquesta manera, ni ho ha fet mai. Don Giovanni, un dels pocs mites que ha generat l’edat moderna, posseeix, com escau a la seva noblesa de classe, un sentit de l’honor, o de l’honra, que l’obliga a respectar la voluntat i la llibertat de les seves víctimes.

Per això agafa a banda Susanna, el dia de les noces, i la sedueix amb belles paraules: desitja per a la noia un futur més brillant que fent un casament amb un home de condició plebea: “Voi non sei fatta per esser paisana, un’altra sorte vi procuran quelli occhi bricconcelli, quei labretti sì belli, quelle ditucce candide e odorose”: “No estàs feta per a la vida de pagès, t’espera un altre destí gràcies a aquests ulls tan vius, uns llavis tan bonics, aquests dits càndids i olorosos”.

La serventa es resisteix, que és la primera reacció de quasi totes les dones davant una proposta amorosa precipitada: no vol que l’enganyin. Però don Giovanni insisteix, sense ofendre-la en cap moment: “Là ci darem la mano, là mi dirai di sì”. I ella: “Voldria i no voldria, el cor em batega fort; feliç, segur, ho seria; però pot riure’s de mi”. El ritual s’interromp quan intervé donya Elvira i dissuadeix Susanna d’entrar amb don Giovanni al “casinetto”.

Hem sabut pel seu criat Leporello, que don Giovanni posseeix un catàleg extensíssim de les conquestes que ha fet anat pel món: sis-centes quaranta a Itàlia; a Alemanya, dues-centes trenta-una; cent a França [poques!], a Turquia noranta-una... però a Espanya ja són “mille e tre”. Això sí: totes aquestes conquestes les ha fet gràcies a la seducció, mai exercint la violència; tampoc abusant de la seva posició social –seria un argument contra la tesi d’aquest article–, perquè entre elles s’hi compten, també, baronesses i comtesses, marqueses i principeses: queda clar que a un seductor professional li agraden les dones “d’ogni forma e d’ogni età”: totes.

I així arribem al quid de la qüestió. El respecte que els homes han tingut, generalment, per les dones, posseeix un fonament en part cristià –la dignitat de Maria verge–, i en part propi de la societat cavalleresca –això encara es veu, al segle XVI, amb la idealització de Dulcinea per part de don Quijote–; també encara avui, en terres castellanes, quan un home deixa passar primer una dona davant la porta de qualsevol lloc, és habitual que la dona expressi: “¡Qué caballero!” (N’hi ha que rondinen.) Aquestes formes són el que s’ha acabat. Hi ha homes, cada cop més, que volen anar per feina –entre altres raons per la moda de la immediatesa sorgida de l’ús de les noves tecnologies i la pornografia que s’hi troba–, i no volen perdre el temps amb floretes (“piropos”, d’altra banda avui rebuts amb suspicàcia per les dones), amb romanços i amb tot el ritual que escau a la seducció.

En suma: una dona pot dir “no” a un home que de bell començament no li ha fet el pes, però pot acabar dient que “sí”, si l’home la sedueix amb gentilesa, cavallerositat i discreció. Després passarà el que passarà: la dona, amb el temps, pot quedar desenganyada d’aquell mascle i li dirà passi-ho bé; però la manera com s’ha encetat aquella relació amorosa, o desitjant, ha estat escrupolosa, respectuosa, del tot allunyada de la violència bàrbara. També pot ser que molts violadors, a més d’anar cremats, siguin gent incapaç d’articular bones paraules per seduir una dona: això seria una altra conseqüència de l’estat lamentable de l’educació.

Però no sempre “no és no”. De vegades, quan el galanteig corre per camins civilitzats, el “no” es transforma en aquesta seqüència: “ja ho veurem”, “parla una estona més”, “no em sembla desenraonat” i, finalment, “sí”. O “no”, i llavors aquest “no” ja és tan indiscutible com inapel·lable. Ara bé: don Giovanni no és la mena de seductor de qui una dona pugui refiar-se. Però no tots els homes son així.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS