_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Penicil·lina i cristianisme

Per creure en alguna cosa sobrenatural, sovint els pobles inventen religions independents de les canòniques

Alexander Fleming
Alexander Fleming (1881-1955) al seu laboratori (circa 1929).Bettmann Archive/Getty Images

Totes les religions s’han fundat i s’han practicat per fer front a la realitat més incomportable de l’existència humana: la mort. El judaisme antic és una excepció, perquè els llibres del Pentateuc no consideren la immortalitat de l’ànima, una creença molt posterior, de cap al segle IV aC, per contaminació de la filosofia hel·lenística, i, al capdavall, de la filosofia platònica.

El cristianisme va donar molta embranzida a la creença en la vida eterna en la mesura que va acomplir, en la figura de l’Ungit, una profecia “moderna” del judaisme, que és la redempció de la humanitat gràcies a l’arribada del Mes­sies; un esdeveniment que els jueus encara consideren propi solament de la fi del temps. La nova creença, molt poderosa, va substituir la idea d’un Déu absent i justicier per la idea d’un Déu magnànim, que acabarà perdonant tothom segons moltes teologies derivades del cristianisme.

Quan els seguidors de Jesús van començar a divulgar aquesta nova fe, van adherir-s’hi molts jueus, i alguns pagans, perquè va fundar l’esperança en un rescabalament de totes les desgràcies que assoten els homes. L’historiador Rodney Stark (L’auge del cristianisme, Barcelona, André Bello, 2001) va demostrar que el cristianisme havia tingut per aquesta raó un desenvolupament inesperat, enorme, i subratllava elements que van passar per alt als pares Cebrià, Dionís d’Alexandria o Eusebi de Cesarea (uns quants editats en català a la Fundació Bernat Metge), com ara les epidèmies, les plagues, les malalties i la guerra: circumstàncies en què la mort esdevé indefugible i penosa. Així, l’any 40 dC hi havia al món cap a un miler de cristians —segurament els seguidors més pròxims de Jesús—, però l’any 200 ja n’hi havia cap a 220.000, i l’any 350, en un salt exponencial que deriva de l’edicte de Constantí (any 313), cap a 34 milions.

No és cap misteri que durant tota l’edat mitjana el nombre de cristians no parés de créixer: en part perquè es va diluir progressivament la força del politeisme romà —al mateix ritme que l’imperi va desaparèixer—, en part pels estralls de la pesta i les guerres. Una altra cosa va ser que, a partir de Francis Bacon, i durant tots els segles ulteriors, l’avenç de la ciència comencés a erosionar qualsevol tipus de religió, sense destruir-ne el prestigi. Un astrofísic, per exemple, té força difícil, però no impossible, creure en cap déu. Sumem-hi aquelles persones hereves del pensament d’Averrois que creuen que hi ha dues veritats —i, de fet, dues creences— perfectament compatibles: la veritat filosoficoteològica i la veritat científica.

Però hi ha un sector de la ciència que ha fet un mal especial a totes les religions, en especial a la cristiana, tota vegada que les terres cristia­nitzades també han estat, fins fa pocs decennis, les més actives en les grans descobertes de la ciència: és el sector de la medicina i la farmacopea.

La mortandat registrada a la Primera Guerra Mundial va ser ferotge, més encara si tenim present que, al final de la guerra, el continent es va veure delmat per la grip dita “espanyola” —que, de fet, va venir d’Amèrica. Per contra, a la Segona Guerra van salvar-se molts soldats: a l’eficàcia de les vacunes més transcendentals hem de sumar-hi, llavors, un factor importantíssim: la fabricació massiva dels remeis amb penicil·lina, descoberta per Alexander Fleming l’any 1928, amb tot el respecte que mereixen els homes de ciència que van investigar prèviament el món dels bacteris.

Als nostres dies, als països europeus de la Unió fa temps que no coneixem la guerra, i fa més temps que moltíssimes malalties que mataven es poden resoldre amb l’adminitració racional dels antibiòtics. Epidèmies sí que n’hi ha hagut, però igual com va passar amb la verola (1796), el sarampió (1964) o la rubèola (1970), se n’ha descobert la vacuna. Tanmateix, allò que ha evitat més morts prematures als últims quasi cent anys ha estat el descobriment de la penicil·lina.

Això ha donat molta moral a les poblacions desenvolupades d’arreu, segles enrere tan emporuguides. Dit d’una altra manera: cada dia tenim menys por de morir-nos a causa d’una guerra o d’una epidèmia o, molt especialment, a causa d’una infecció, patologia d’allò més comuna. La ciència fisicomatemàtica ens ha fet pensar que l’existència de Déu només és una hipòtesi. La penicil·lina ha reblat aquesta perplexitat o aquesta indiferència, i ha fet minvar la fe: ens morim igualment, però quasi sempre quan ja no podem amb la nostra ànima, que lliurarem a un espai inconegut. Potser Déu existeix, però les esglésies es buiden mentre hi ha cua a les farmàcies. Més encara: per creure en alguna cosa sobrenatural, sovint els pobles inventen religions independents de les canòniques.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_