Wim Wenders i l’arquitectura malalta

El nou Centre de Vida Comunitària, un compacte edifici de fusta a Trinitat Vella, ha saltat darrerament a les notícies en incloure’l en la categoria del que anomenen “edificis malalts”. El problema que afecta l’edifici, aparegut nou mesos després d’haver-se inaugurat, i sobre el qual estan treballant per resoldre’l, ha despertat l’interès dels que es dediquen a la salut dels edificis i les seves malal­ties. Avui, després d’un any tancat, encara no se sap amb certesa l’origen dels problemes que genera, que en un primer moment van ser atribuïts a la construcció i als materials i productes utilitzats. Però sembla que ara es comença a pensar en altres causes, com per exemple les diferents activitats realitzades, el manteniment, els productes de neteja o potser alguns productes emprats pels usuaris. Un grapat de possibles motius que tenen en compte les activitats que es duen a terme i no tan sols el cos inert. S’hi podria afegir l’emplaçament, més aviat apropiat per a una deixalleria, o la nota del Servei de Premsa publicada per l’Ajuntament explicant la finalitat de l’edifici, que produeix mal de cap només llegir-la. Tot plegat fa pensar en la recent pel·lícula de Wim Wenders, Perfect days, que mostra una sensibilitat per l’arquitectura fora del comú. Òbviament, l’arquitectura és el leitmotiv de la pel·lícula, ja que sembla ser la resposta de Wenders a la proposta de fer un documental sobre el projecte The Tokyo Toilets, un conjunt de disset banys públics encarregats a sengles equips d’arquitectes i dissenyadors, escampats pels parcs i jardins públics de Tòquio. Wenders va decidir fer una pel·lícula i no un documental, posant el focus en la persona encarregada de la neteja d’aquests banys.

Perfect Days és un monument a allò ordinari dedicat a la vida quotidiana d’un home, la seva vida i la seva feina, i aquestes dues darreres tenen molt a veure amb les malal­ties de què els parlo. Les accions que se succeeixen al film constitueixen una enciclopèdia de la neteja en les seves variades formes. L’escombriaire és qui engega el dia, i la pel·lícula, amb el seu audible ras, ras, ras, qui fa de despertador al protagonista. A partir d’aquí, s’engeguen un seguit d’accions sense solució de continuï­tat, que van des d’endreçar l’habitació, plegar i recollir el matalàs, raspallar-se les dents, posar-se la granota (amb The Tokyo Project escrit a l’esquena), fins a netejar els banys públics, amb una meticulositat inusual. Presenta casa seva i els banys a partir de la feina, de la qual es desprèn una lliçó: les cases i els edificis es toquen, s’acaricien, es raspallen, es netegen i es cuiden. És inequívoc que Hirayama tracta de “construir” una rutina de gestos i accions, i és entranyable veure el seu gest amb la mà en regar les plantes de casa seva amb un atomitzador, o veure’l escombrar els tatamis del seu quarto els dissabtes, llençant bocins de paper de diari humits i arrugats a terra perquè ajudin a capturar la brutor... Edificis malalts, diuen?

Normalment, pensem que una de les particularitats dels edificis és la seva utilitat, la seva funció, diem, i conseqüentment la relació de les persones amb els edificis és funcional, utilitària i racional. Però al film de Wenders això queda molt matisat, i mostra una altra via, una relació diferent entre les persones i els edificis, no com a mers usuaris, sinó com a cuidadors, podríem dir-ne. No es tracta d’utilitzar-los, sinó més aviat de fer-los funcionar, netejar-los i tenir-ne cura, establint una relació amb els edificis més semblant a la que tenim amb les plantes. Edificis variats, mereixedors i destinataris dels nostres gestos i rutines, que els converteixen, com a la pel·lícula, en alguna cosa semblant a éssers vius.