La cultura ve del camp

Aquests dies estem veient marxes lentes de tractors provinents de tots els punts cardinals europeus dirigint-se a ciutat per protestar i exigir suport, per manifestar i compartir el seu malestar. La pagesia diu prou en un moment convuls, que coincideix amb altres punts de no retorn d’escala ecosistèmica, que ja fa temps que s’han anat posant damunt la taula però que no n’hem fet gaire cas. I en aquest context, què hi diu la gent de cultura de casa nostra? Es reprèn el clixé: Alcarràs per aquí i Alcarràs per allà, i encara Alcarràs una mica més enllà. De fet, sorprèn i desespera veure els pocs referents que tenim i fem circular per referir-nos, en aquest cas, a la més candent actualitat. L’arbre no ens deixa veure el bosc o es tracta de l’elefant que tenim a l’habitació?

Sara Boldú, amb el projecte Artistes amb tractor, parteix de la idea que l’acció humana, a través de l’agricultura, dibuixa el paisatge com si fos un llenç. Amb fotografies aèries fetes amb dron, mostra com les feines del camp, quan s’observen des del cel, esdevenen art. És poesia rural feta imatge. Per ella, el projecte documental és pròpiament un homenatge a la terra i a la pagesia des d’un punt de vista artístic, visual i poètic. Atenent que la paraula cultura prové etimològicament de cultivar, pren sentit retornar la mirada cap a allò que ens alimenta. Cultivar cultura és produir fruits que ens alimenten el cos i l’ànima. En aquest sentit, treballs com els de la Sara Boldú són imprescindibles per crear un relat culturalment si­tuat que, en primera instància, dignifiqui les feines del camp. Explica que va començar el projecte a la seva comarca, les Garrigues, per seguir ampliant el relat de la geografia catalana rural.

I com és aquesta geografia? Si fem una ullada ràpida a l’Atles del món rural publicat l’any 2022, veiem com, a principis del segle XX, a Catalunya el 55% de la població vivia en municipis de menys de 5.000 habitants. Avui dia no arriba al 10%, on el 3% viu en micropobles que ocupen el 51% del territori català. Aquestes xifres ens porten a parlar del despoblament i dels efectes que comporta, als quals cal afegir, també, els provinents del declivi de les famílies que es dediquen a les tasques del sector primari. Així, l’any 1900 la població activa agrària era del 44,6% respecte del total, l’any 1950 el 22,2%, el 1975 el 6,9% i l’any 2020, l’1,7%. Un percentatge irrisori d’una activitat —no només econòmica— que ja podem titllar de residual (a part d’envellida).

Si bé, com ja he dit, la paraula cultura prové de la pràctica de cultivar la terra i habitar la Terra, avui, com nosaltres, la cultura està desarrelada del seu lloc d’origen, cosa que es reflecteix arreu. El desarrelament ha passat per moltes etapes, però la més significativa ha estat la progressiva desconnexió humana (com a espècie) del nostre entorn, vinculada a les nocions de progrés, modernitat i urbanitat. Brigitte Vasallo, a Tríptic del silenci (Virus Editorial, 2023), parla de les generacions “desllocades” filles de les migracions camp-ciutat, així com de la memòria de l’absència als llocs de partida de tot aquests processos per aprofundir en el “trauma” de l’èxode rural. Aquesta última línia també l’aborda Vanesa Freixa al llibre Ruralisme (Ara Llibres, 2023), distingint entre la ruralitat de sempre, la domesticada i “la càrrega brutal de tristors i d’anhels frustrats de comunitats que van quedar al marge d’un sistema econòmic que escombrava les societats tradicionals”. La desatenció, la baixa autoestima i la manca de reconeixement ha comportat lainfrarepresentació “del camp” i la permanència de certs prejudicis que ens han con­duït a creure’ns que el món rural és un desert cultural.

Venim d’un imaginari marcat per les distincions entre centre i perifèria forjades més específicament al voltant d’allò urbà i d’allò rural en un mapa que ha anat acumulant forts desequilibris i un discurs monolític. Pel que fa a la cultura, la distinció s’ha acabat convertint en estereotip, tot considerant la ruralitat, en termes generals, com a marge i perifèria. És a dir, espais dependents de la producció contemporània forana i reducte de la cultura tradicio­nal més folklòrica. Però això ja no és així. Avui moltes de les propostes més capdavanteres, respectuoses amb l’entorn i socialment compromeses, provenen i s’ubiquen a les àrees rurals. I no és casualitat, sinó causalitat: la base dels seus valors arrelats, la seva resiliència estructural i l’essència del lloc en són, diguem-ne, determinants, alhora que les doten d’originalitat, potencial i discurs propi.

És clar que fora ciutat no és un “cub blanc”. L’espai com a lloc transforma i, com a agència/experiència, ens transforma. Tanmateix, ens calen tot tipus d’interseccions que acceleri el canvi de paradigma, que deixi enrere la pràctica artística elitista, egocèntrica, desconnectada, que estratifica socialment, i aposti per una de base popular que reconnecta amb l’entorn. Val a dir que cada cop hi ha més experiències d’aquest tipus que provenen de la gastronomia, les cièn­cies ambientals, la literatura, el patrimoni, els sabers tradicionals, la pintura, l’etnobotànica, la música, la gent gran, la fotografia, la ciència ciutadana, la salut, la moda o la dansa. Moltes d’aquestes pràctiques de lectura artística del lloc també són reveladores d’una visió més sistèmica dels nostres paisatges i també d’un canvi profund en els valors de la mirada.

L’art com a refinament no vol dir res més que cultivar més i millor la cultura i les nostres geografies. ¿Hi ha alguna cosa més propera que no sigui allò que han fet les generacions predecessores en aquells espais que avui els diem rurals, que recullen l’herència d’una convivència amb l’entorn que ens ha fet subsistir i que, a més, hem dotat de valors, maneres de fer, textualitat, símbols, etc., que parlen de les relacions físiques i humanes amb l’entorn? Al Palau Robert de Barcelona ara hi podeu veure l’exposició Dues pedres: paisatges persistents, comissariada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, que és un clar exemple de la riquesa del paisatge cultural rural de la pedra seca.

El suposat “buit rural”, entès com les àrees de baixa densitat de població, no és una exclusivitat catalana, ni de bon tros. A la península Ibèrica es parla de l’”España vaciada” (Sergio del Molino en va dir España vacía, 2016), i a escala món, de l’”Ignored Realm” en paraules de Rem Kool­haas a la publicació Countryside, a report (2020). Més enllà de les similituds i les diferències que hi podem trobar, els buits rurals encaren molts reptes, però també són territoris amb gran potencial, plens d’oportunitats i expectatives, especialment en la intersecció amb el desafiament de l’emergència climàtica. En aquest embat no podem acatar exclusivament les solucions provinents de les decisions de la tecnocràcia, cal també una “emergència cultural i territorial” en la pràctica i discursivitat del desenvolupament sostenible. “Ruralitzar” el pensament vol dir projectar el futur sense oblidar el passat, en un diàleg obert i èticament i mediambientalment implicat sobre les formes de vida i els sabers tradicionals de la terra que desafien poèticament la vella dicotomia natura-cultura. Incloem-hi també part de la pagesia.

La revolta pagesa és una resposta a una crisi de model que necessita tot tipus de combois per fer-hi front, tant a escala local com global. 2020: The walk, de Marta Moreno Muñoz, és un projecte d’art i activisme, un viatge a peu de Granada a Hèlsinki, per combatre la pròpia solastàlgia i donar veu i expandir els principis i els valors d’Extinction Rebellion. El desplaçament lent del caminar diari durant cinc mesos li va permetre fer una immersió profunda en el paisatge i les seves interdependències i articular un guió-acció en què clama, per exemple, que “ante esta crisis existencial, nuestra guerra principal es la batalla cultural. Debemos repensar el significado de una buena vida. Necesitamos nuevas narrativas de futuros posibles, radicalmente democráticos y justos, un cambio de paradigma”. Amb el llibre Silent Spring (1962), Rachel Carson marcava el tret de sortida als moviments ecologistes per salvaguardar la terra de la toxicitat de certs productes de l’agroindústria. John Berger, a partir de Pig ­Earth (1979), va anar alertant dels efectes de la fi de la pagesia i de tot el seu llegat en pro de la suposada cultura del progrés, tot considerant-ho una amenaça real d’eliminació històrica.

Entre anades i vingudes, allò propi que necessita amplificar la veu i ressonar en totes direccions. Fa quasi 50 anys, Raimon cantava:

Jo vinc d’un silenci

que no és resignat,

d’on comença l’horta

i acaba el secà,

d’esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Un clam al camp, un clam a la cultura. Clam arrelat i combatiu que també trobem a les pàgines de Lo mig del món (Club Editor, 2023), de l’activista cultural prioratina Roser Vernet, recent guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona. Hi llegim: “Lo paisatge també és la memòria de la terra. Falsificar la memòria o destruir la memòria dels llocs, dels llocs que són la gent, mos condemna a errar per paratges eixorcs”. I sentencia, per fer-nos pensar: “Sempre arrossegarem lo dubte de fins on hem estat, o no, còmplices benintencionats i amnèsics de la desfeta”.