La vida per un cèntim

Encara queda algun quiosc que ven diaris i dedica l’atenció als clients als qui els agrada llegir les notícies en paper, potser perquè estan convençuts que haver-les imprès suposa necessàriament que són verídiques, fins i tot en temes tan difícils d’avaluar i classificar com la separació de Piqué i Shakira. Alguns redactors hem tingut dubtes importants sobre qui s’havia d’ocupar de l’acord de separació de la parella, i més en un moment en què els diaris abracen seccions tan genèriques com Vida i Arts, Tendències, Estil o Gent. “Jo ho posaria a la portada”, respon tan tranquil el quiosquer on vaig a buscar el diari últimament a Barcelona.

Fa uns dies que vaig canviar de quiosc per un incident fins a cert punt previsible perquè el seu propietari variava cada dos per tres de venedor i en la seva majoria estaven més acostumats a servir cafès i infusions als joves que van i venen a peu o en bicicleta que a atendre un públic anònim que hi va a buscar un diari que no té reservat, res d’estrany de totes maneres en un Kiosco Café. Un dels últims compradors que vaig conèixer va arribar amb la llengua fora, va agafar un diari, va treure la targeta i davant de la sorpresa dels qui fèiem cua es va adreçar al venedor: “Cobra’m, que tinc el cotxe mal aparcat i no vull sorpreses!”. Ni tan sols va demanar perdó i es va esfumar en direcció al carrer Balmes.

Aquell dia vaig entendre com funcionava el negoci i em vaig carregar de paciència fins que poc després, en una jornada en què tornava a esperar el meu torn, qui atenia el quiosc va deixar anar un monòleg mentre preparava un te: “No m’explico com hi ha gent que continua comprant el diari; els renten el cervell”. Ja no em vaig poder aguantar i me’n vaig anar a buscar un altre quiosc mentre un client assentia i retirava els exemplars encarregats per una empresa de Gràcia. Als quioscos cafè els convenen compradors fixos que retiren els diaris sense dir gaire res al venedor, habitualment convertit en un bàrman de Barcelona.

Tampoc va ser fàcil el meu debut al nou quiosc –que vaig escollir després de comprovar que en la seva oferta no hi figuraven les begudes– perquè una senyora es va entestar a pagar els dos diaris retirats amb monedes i no va parar de comptar cèntims fins que va aplegar 3,20 euros. “La vida ens aniria millor si valoréssim els cèntims”, es va excusar davant la meva sorpresa, i és que un servidor duu un moneder de goma ovalada –silicona– que em va regalar el meu estimat amic Oriol Puigdemont. No vam trigar a congeniar, veïns de poble i fills d’agricultors com som, després d’admetre que les meves despeses s’han disparat des que faig servir la targeta de crèdit per a qualsevol compra, també per a la T-Casual: 11,35 cèntims.

La supervivència de molts s’ha convertit en una qüestió de cèntims, i molt especialment en els pagesos, com s’ha vist amb les manifestacions pel preu de la llet de vaca i el dels préssecs, protagonistes de la pel·lícula Alcarràs. Quinze cèntims és l’import que uneix el pare i el fill en la seva reivindicació abans d’haver d’abandonar la seva terra per l’amenaça de la grua que obre via per a les plaques solars al Segrià. Hi ha agricultors que lluiten també contra els molins de vent que s’aixequen a Lleida i Tarragona. L’equilibri és tan difícil com estèril resulta lluitar amb tantes plagues com les que es visualitzen a Alcarràs.

La pel·lícula em sembla magnífica perquè explica de manera realista la vida d’una família de pagès: els avis, que regenten la finca amb un contracte verbal que sempre depèn de la voluntat dels amos, com si hagués estat una concessió per la gràcia de Déu –“sort en vàrem tenir aleshores dels senyors”, s’excusen els masovers–; els pares, a qui els canvien les regles del joc dia sí dia també i la resistència dels quals esdevé un drama emocional i físic que a vegades sona a xantatge, perquè volen i dolen –sí però no– amb els seus descendents; i els fills mateixos, que se saben el punt final de la història, a vegades obedients i d’altres indomables, només compresos per la Dolors.

Les mares de pagès es desviuen pels fills, pels marits, pels avis i també pels germans i pels cunyats, fins i tot quan deserten; treballen, ajuden i callen; i les seves bufetades sonen com música celestial a Alcarràs. La pel·lícula de Carla Simón es veu i se sent perquè el seu llenguatge és precís –impossible superar l’expressió “la canalla de Déu”. Hi ha qui es queixa que potser és massa lenta, com si la vida al camp fos ràpida i hagués d’anar compassada al ritme del consumidor depredador, aquell que menja préssecs de gener a desembre sense tenir en compte les estacions del temps, igual de content amb la fruita de Lleida que amb la de Turquia.

Els productes de proximitat exigeixen moltes hores, igual que els diaris que arriben als quioscos. No hi ha res que em resulti més reparador que anar a buscar el diari i tractar amb els pagesos que reneguen, amb subvenció o sense, perquè el gra difícilment arriba a l’hora, tan a prop i alhora tan llunyà –insisteixo– als diaris, també al Lluçanès. Gairebé no queden caixers automàtics a molts pobles, la majoria de les seus bancàries han estat suprimides i la targeta no és una garantia per a la compra, de manera que s’imposa dur moneder per si cal pagar al comptat, cèntim a cèntim, com aquella senyora al quiosc de Barcelona.

Tot i que ja entenc que no és una solució ni tan sols a curt termini, comptar els cèntims, i més els que no acompanyen l’euro sinó que es valen per si sols –res d’arrodonir–, m’ha servit per saber quant val un diari, a quant paguen el litre de llet de vaca, el preu que demanen pels seus préssecs els pagesos d’Alcarràs i descobrir també que si algun cop t’atures a ajudar qui demana almoina et posa mala cara si li pagues amb algun cèntim i no en euros.