Irene Solà, Guilleries i Montseny: la bellesa en la por

A un cop de roc de Sant Segimon, i esguardant una de les cares del massís del Montseny, s’enfila petita però imponent l’ermita de Sant Miquel de Barretons. Allà es planta la llavor de la nissaga d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama, 2023): la Joana ─orgullosa matriarca─, la Margarida, la Blanca, l’Àngela, la Bernadeta, la Dolça, la Marta i l’Alexandra; a més de l’Esperança i, sobretot, l’Elisabet, destinada a perviure a l’ombra de la família Clavell. Avançar per la geografia de la novel·la és trepitjar avui un territori nuclear de la literatura catalana.

Amb les campanes de casori trepitjant-los els talons, la Joana i en Bernadí Clavell fugen de l’ermita on s’han casat, confiant deixar enrere les coses fosques que s’amaguen a la muntanya. I així, sense saber-ho, escapolint-se de l’abisme mortal ─i premonitori─ damunt del qual s’eleva Sant Miquel de Barretons, els fundadors de l’estirp s’embranquen en una cursa que els posa l’estimball de la boscúria a la cara. S’instal·len en un mas imaginari que porta per bandera el nom del llinatge dels Clavell, al cor de les Guilleries.

Irene Solà, amb la sensibilitat de qui estima el territori perquè l’ha recorregut fil per randa, i perquè el sap assumible només a partir del mite, la llegenda i la capa més emotiva que es manté en qualsevol de les línies topogràfiques que desgrana, va trenant el mas a prop de Sant Hilari. La geografia de la novel·la ─les Guilleries i el Montseny─ s’empelta d’una tradició consolidada, lloc d’encontre de les muses de Verdaguer o Carner, Espriu, Manent i Guerau de Liost. És així fins al punt que s’estan promovent agermanaments literaris o rutes que volen aproximar a la població el devessall de versos erigits en honor a aquestes contrades. I ara, Solà al Mas Clavell: receptacle de tots els mals del món ─fins al punt que el dimoni, vulnerable, s’hi passeja com si fos casa seva─ però també de tota la possibilitat de trobar llum.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és una història de dualitats, del joc constant ─fins i tot convertit, a batzegades, en una lluita fèrria o en un ball excels─ que hi ha entre el blanc i el negre, entre la llum i la foscor, entre l’escatologia i la bellesa, entre la vida i la mort; al cap i a la fi, entre la presó i el refugi. Qui ha decidit que no poden formar part d’una mateixa cosa?

La mort de la Bernadeta ─l’excusa que serveix com a espina dorsal de la novel·la─ és motiu de festa en una nissaga iniciada pel rebuig de la soledat, però que ha quedat arrelada a l’obaga muntanyenca, que per moments sembla haver-se convertit en l’única companyia real i perdurable. L’autora acinglera la història familiar en un immens oceà de verdor: el contínuum format pel Montseny i les Guilleries. Així, nadant en la infinitud de l’imaginari de llegendes i mites ─defugint la modernitat vertiginosa que ho accelera tot─, Solà s’atura per fer caminar el lector per una muntanya on encara ressonen ecos d’un passat que lluita per sobreviure ─des del ressò de la història dels bandolers Serrallonga i Miquel Paracolls, passant per un íntim homenatge a les dones penjades, titllades de bruixes, que batega al llarg de tota la novel·la─ i per escalar les capes que semblen amagar que la muntanya és vida i també es pot convertir en mort.

Amb la cautela pròpia de qui es coneix el massís de tal manera que el sap inabastable, Solà parla d’una muntanya que mira des de l’horitzontalitat més vertical possible. La domina il·lusòriament com ella vol, conscient que no la pot controlar. Igualment, enmig de pinzellades de paisatge que en miren la part fosca, l’autora no cau en la romantització o mitificació ni de les Guilleries ni del Montseny. Es presenta empetitida al davant de la natura, que esdevé l’ancoratge identitari de les protagonistes: dones que, a priori, estaven destinades a ser com aquells arbres que cauen al bosc sense ser vistos ni escoltats, però que dins de la muntanya han aconseguit trobar la veu.

El Montseny imponent ─deutor de l’amor terrenal de l’Elisabet, que l’ha convertit en el seu amant inabastable─ i, sobretot, les Guilleries se situen sobre la capa novel·lesca per ensotar un mas ─i amb ell, les seves històries─ que, d’aquesta manera, és capaç d’aconseguir ser escoltat. A partir de la resignificació d’uns personatges que encara ara volten per Seva, Espinelves i Sant Hilari Sacalm, Roda de Ter, Malla ─la vila natal de l’escriptora─ o Viladrau, recordant el passat incert que encobreix la muntanya, la condemna de vuit dones passa a ser la seva possibilitat de parlar.

D’aquesta manera, en el que podria ser qualsevol dels masos convertits en niu de runa i d’esbarzer que a dia d’avui encara s’embarranquen a prop de Sant Hilari, les protagonistes de la novel·la, sense por, s’endinsen a la part més fosca de la muntanya: un Leviatan que esdevé presó ─invisible a la vista humana─ i recer. Solà recupera una muntanya aparentment perduda, però que subsisteix niuada d’històries que superen el llindar de la temporalitat i que presenta entrellaçades pel fil conductor que és alhora nucli de la novel·la: l’enclavament a una muntanya aparentment fosca però que, generosa, es deixa habitar.

És des de la sensorialitat més primitiva que Solà depassa la frontera entre la part natural inherentment salvatge i allò abastable per mitjà dels sentits i del mite. Així, de mica en mica, el relat forja una muntanya a la mesura humana, perquè qui hi viu s’hi reconeix, i perquè la presenta com a mutable per esdevenir allò que en cada moment sigui necessari: un boscatge pèrfid abandonat a l’obaga, o un amagatall entrampat, que ha estat concebut, inicialment, com a presó.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és tota una declaració d’intencions. La cel·la de la presó es pot convertir en trampolí cap a la llibertat, la foscor muntanyosa pot amagar esqueixos de llum. Des del bocí de bosc que els fa de niu, i que suposadament les allunya de tota vilesa mundanal, les habitants del Mas Clavell aconsegueixen mirar el mal a la cara. Encara és més important arrelar-se a una petita part de territori. La presó és benèvola fins al punt que, un cop mortes, les dones decideixen quedar-s’hi. És voluntat pròpia o són els cants de sirena del dimoni i de la muntanya? Solà ens ha fet conèixer un mos de muntanya que, per molt temps que dugui a l’esquena, segueix arrecerant, imponent, tot el que té al davant.