La Florida, Morad i el mite del barri

La Florida és un barri de la perifèria de l’Hospitalet que, per obra i gràcia de Morad, s’ha transformat en centre de pelegrinatge de la música urbana. Centenars de milers de persones senten que coneixen el barri: n’han vist la gent, els carrers i les places, o els blocs d’habitatges als videoclips virals que el creador Iván Salvador ha produït els últims anys per al raper català, amb una legió de fans a Europa i al Marroc, país on té les arrels i amb el qual se sent identificat, perquè diu que, aquí, ningú no l’ha fet sentir ni català ni espanyol, tant és.

Salvador, que té 26 anys (dos més que Morad), destil·la una mirada pròpia i personal sobre la Florida que li permet, des del realisme a peu de carrer, convertir un barri sense gaire encant, complicat però no marginal, en símbol de l’extraradi, en emblema de la cultura i l’orgull del barri, i també del mite del Barri. Des del verisme de la seva aposta estètica, el resultat és una romantització de la Florida, on la duresa de viure als seus carrers també conté, gràcies a un tractament visual impecable, certes dosis d’èpica.

Motorola, que pren com a pretext la marca de telèfons mòbils per parlar de com és viure (i sobreviure) al barri, és una de les cançons més icòniques de Morad El Khattouti i un dels seus videoclips de més èxit (48 milions de visualitzacions). És pur extraradi, pura urbanitat. Hi apareix el raper, de dia i de nit, amb els seus col·legues. Desfilen desafiants, descontents, desinhibits, fent com si disparessin una arma, en un vídeo que fa olor de maria i trapicheo. Gravat verticalment amb un iPhone, Motorola conté molts ingredients de l’equip Salvador-Morad: vídeos espontanis, un elevat grau d’improvisació i un pressupost mínim, gravats amb l’ajuda de la gent del barri en qüestió d’hores… i més d’una vegada, interromputs per l’arribada de la policia.

En tot cas, la Florida ha tingut la bona fortuna de tenir algú que, des de la seva crua realitat, l’explica i la dota de bellesa. La gràcia de tot plegat és que podria ser qualsevol altre racó oblidat de la perifèria de Barcelona, on passen coses tan interessants com el fenomen Morad, sovint lluny de la mirada dels mitjans i de la majoria de la societat. D’aquí la identificació que molts joves que viuen en condicions semblants senten cap a Morad i els veïns que coprotagonitzen els vídeos. I d’aquí, també, la fascinació de molts altres adolescents amb existències més acomodades envers una vida que sembla perillosa, interessant, al límit. A Morad l’escolten a l’Hospitalet, però també a l’Eixample.

Morad és la matèria primera, l’ànima d’un barri on paradoxalment té prohibit entrar des de fa mesos per ordre judicial: una jutgessa considera que va incitar uns greus aldarulls ocorreguts al voltant de la plaça Blocs Florida, terreny de ciment, dur, orfe d’ombra. Salvador és la mirada artística sobre el barri, que parteix de la realitat (una certa manera d’estar al món) per anar més enllà.

La vida a la Florida no és gens fàcil. Ho diuen els veïns a la mínima que se’ls escolta, no sempre contents amb l’ascendència de Morad sobre altres adolescents i joves del veïnat. És un barri gairebé sense zones verdes, sorollós i mancat d’equipaments suficients, on els pisos —construïts als anys cinquanta per acollir barraquistes de la platja del Somorrostro— són petits i no gaire lluïts. Les administracions hi han abocat recursos i imaginació: les façanes dels blocs presenten uns murals enormes que donen color a l’espai. “Per fora som diferents, però al barri tots som iguals”, diu un dels grafitis.

Morad vol ser un igual, ho ha estat molts anys i ho vol continuar sent. Però, vulgui o no, l’èxit de la seva fulgurant carrera musical l’ha situat en un paper de lideratge. El raper ha tornat l’ajuda a la gent que dona vida als seus videoclips, especialment als nens, protagonistes de moltes de les seves cançons. Morad s’endú alguns dels nens gratis als seus concerts, els paga la fitxa de l’equip de futbol, sufraga despeses de les famílies més necessitades o impulsa la carrera incipient d’algun amic. Per a molts, un heroi desterrat en un barri on el dia a dia és complicat.

Els videoclips suposen una certa reivindicació del barri en tant que transmeten una sensació de camaraderia (les coses no són tan senzilles) i reivindiquen l’orgull de barri i el sentiment de pertinença dels que se saben oblidats per la societat, dels que estan al marge. Morad ho expressa amb un acrònim (MDLR, mec de la rue) que ha convertit en marca comercial d’èxit, igual que ell mateix s’ha convertit en inspiració per a molts altres joves que arriben a la Florida buscant els escenaris sàviament teixits per Salvador, imitant el vestuari del raper (bossa creuada, gorra, xandall) i confiant trobar-se’l.

No serà fàcil que se’l trobin, almenys de moment. D’entrada, per l’ordre d’allunyament vigent. Molts veïns l’han viscut com una injustícia: senten que s’està culpant Morad de tots els mals (en són molts) d’un barri que ja anava malament abans que el raper s’hi establís i que continua igual un cop ha marxat. D’altres veïns, també s’ha de dir, ho han viscut com un alleujament per a la concentració cada cop més gran de joves que volen sortir als videoclips de Morad. La investigació judicial del cas dibuixa un Morad que sent un rebuig visceral cap a una policia que considera racista. La nit dels disturbis que presumptament va atiar, segons als Mossos, va exclamar: “A partir d’ara faré que cremi la Florida”.

L’exili forçat caducarà (necessàriament ha de ser temporal) i Morad segurament es deixarà tornar a veure per un barri on, per cert, no viu: des de fa uns anys té un apartament a prop de la plaça d’Europa, un espai de relativa nova construcció proper a la Fira de Barcelona, on hi ha gratacels i pisos cars, més grans i luxosos que els edificis de la Florida. Però la seva vida, d’on neixen les seves cançons, és al barri, el lloc on ha hagut de buscar-se les garrofes, on potser alguna vegada (sobre ell no pesa cap condemna tot i que acumula diversos processos judicials) ha traspassat la línia de la llei amb els seus amics d’aventures, on tot comença, on hi ha les arrels d’una carrera musical que omple concerts, que lidera llistes de Spotify i que, ara per ara, no sembla tenir aturador