Morad: l’inesperat triomf del “noi del carrer”

Rep ofertes de les grans discogràfiques amb xifres que maregen. Apareix en un videoclip d’Ozuna, l’estrella rutilant del trapllatí. És la imatge d’OVO, firma del raper canadenc Drake, figura d’abast mundial. Una de les seves cançons formarà part de la banda sonora del FIFA 22, potser el videojoc més popular de tots els temps. Suma 3,5 milions d’oients mensuals a Spotify i el seu canal de Youtube té un milió de seguidors. L’admiren futbolistes de Primera, s’ha fet amic d’Ibai Llanos i les entrades per veure’l actuar s’esfumen. 

Morad, el jove de 22 anys que està marcant el canvi en la música urbana, és el primer artista espanyol d’origen marroquí que triomfa de debò. A aquest “noi del carrer” –ha popularitzat l’acrònim MDLR, mec de la rue, i l’ha convertit en una marca comercial– l’escolten tant en barris humils com el seu (la Florida, a l’Hospitalet, Barcelona) com en zones acomodades. Als seus concerts hi van famílies perquè els qui el segueixen són sobretot nens, adolescents i joves, que veuen en Morad la brillantor de l’autenticitat, l’èpica dels desfavorits, el crit del carrer. Acostuma a portar una gorra i una bossa encreuada a l’espatlla, però el que no falla mai és el xandall: ha dit que un dels seus somnis és “anar en xandall als Grammy”. La seva imatge ha travessat fronteres: té admiradors a França, Portugal, Itàlia o Anglaterra, i prepara per a l’any que ve una gira europea.

Mentre el raper vola lluny, el ciutadà, Morad El Khattouti El Horami, continua enganxat a l’asfalt, embrancat en plets amb la policia i la justícia que han posat el focus no en la seva vàlua artística sinó en el seu historial delictiu.

El 13 de setembre, Morad s’havia d’asseure al banc dels acusats per intentar robar en un pis de Barcelona amb un tornavís el 2018, mentre escoltava música de l’escena francesa (el seu ídol va ser el raper Jul) i artistes locals com Rosa Rosario o Dellafuente. En ells es va emmirallar per definir el seu estil i afilar els seus temes, marcats per la necessitat de posar veu a les vivències, sovint traumàtiques, del carrer. Per aquell episodi, la fiscalia li demana una condemna de dos anys i mig de presó. El judici es va ajornar: Morad va dir que sentia un fort dolor al pit i no va anar a declarar.

La història de Morad –un jove reservat en el terreny personal, desconfiat més enllà del cercle dels seus amics i una mica supersticiós– admet moltes lectures, no necessàriament incompatibles. Per als seus admiradors, representa la victòria del noi de barri que, amb el seu talent i treball, supera les adversitats i acaricia els seus somnis. No és el primer cas d’èxit que emergeix del dur asfalt de la Florida, el barri més densament poblat d’Europa: allà es van criar els futbolistes Jordi Alba i Adama Traoré o, més recentment, la cantant Gisela Quirós i l’actor Omar Bentaleb (La unidad). Per als seus detractors, Morad és un delinqüent amb prou feines músic que ha aprofitat la fama per imposar la seva llei i la dels seus amics en un barri convertit en lloc de pelegrinatge i plató a l’aire lliure.

El que Morad fa no és trap: les cançons s’allunyen de l’opulència i la sexualitat. Són narracions fragmentàries, sovint críptiques i tant del seu món que resulten difícils de desxifrar. Però expliquen, amb una pinzellada d’arrel àrab que no passa desapercebuda, el costat potser més fosc de la vida a l’extraradi: les dificultats per tirar endavant, el mercadeig amb les drogues, els abusos policials, la lleialtat entre amics (“no queremos chivatos”) o el racisme institucional, del qual ha tingut exemples en llogar pis i en obrir un compte bancari, explica el seu entorn. “La policia pensa que estic contra ells, però no. Estic contra els que són dolents. Canto el que els meus amics i jo hem viscut en família. A Espanya la música és lliure”, ha explicat Morad en una de les seves escassíssimes entrevistes, a un presentador d’una ràdio local.

Els primers ingressos que va obtenir de la música, expliquen els seus representants, els va invertir en els seus germans i la seva mare, per la qual ha expressat devoció. No va assajar per al seu primer concert, davant de 200 persones i a la sala Razzmataz. Continua sense fer-ho. Des d’aleshores, ha escrit 65 cançons (gairebé una per mes) amb un mètode peculiar: “Quan està inspirat, va a l’estudi, tria la base, escriu la lletra al bloc de notes del mòbil i grava”, expliquen els representants.

Aquesta espontaneïtat es percep també als seus videoclips hiperrealistes, un altre suport de l’èxit. Quan li ve de gust, o quan té la gent preparada, el cantant truca a Iván Salvador, que ha captat certes essències de l’extraradi: l’urbanisme demolidor, la barreja ètnica, la presència desafiadora de grups de joves, alhora temuts i ignorats. L’escenari sempitern són els Blocs Florida, edificis entorn d’una plaça de ciment sense cap gràcia que l’obra sindical del règim franquista va construir amb materials d’escassa qualitat. Allà es van instal·lar els barraquistes del Somorrostro, molts, d’ètnia gitana. Més tard van arribar els immigrants estrangers, que suposen ja prop del 60% de la població, i es van instal·lar en un dels pisos de 40 metres dels Blocs.

La ira dels veïns

Morad segueix freqüentant els Blocs Florida. “Aconsegueixo la meva essència estant aquí. El barri és la meva musa. La Florida és el més bonic que he viscut”, va explicar en aquella mateixa entrevista radiofònica. Va ser en aquesta plaça on, el juliol passat, els Mossos el van detenir amb uns amics per saltar-se el toc de queda i enfrontar-se als agents. L’incident va posar a la diana el raper i va desfermar la ira dels veïns, farts de gravacions a hores intempestives i de no poder dormir. “No sempre és Morad, però al seu voltant hi ha com 30 o 40 joves que munten festes fins a les tantes i això és insostenible”, explica Lluís Esteve, que coordina el pla integral de l’Ajuntament de l’Hospitalet per a un barri amb els indicadors socioeconòmics en alerta roja: “Un altíssim índex d’atur, pisos sobreocupats o amb persones soles i vulnerables, falta de teixit associatiu, absència de serveis i d’espais públics per a joves, venda al detall de droga, plantacions de marihuana...", explica Esteve sobre el panorama que va trobar ja el 2017, molt abans que Morad gaudís de fama i influència a la zona.

Els veïns, i també certs sectors de la Guàrdia Urbana i els Mossos, li retreuen que amb la pandèmia ell i els seus amics s’han “apoderat de l’espai” i han estès els problemes de convivència. “Als Blocs ja no hi entrem. Ens tenen acovardits”, explica un agent amb llarga experiència a l’Hospitalet. L’aproximació ara per ara ha estat només policial, amb intervencions per aturar gravacions sense permís que acaben en baralla. “En un dels vídeos, van acabar utilitzant els policies d’extres”, explica una representant de l’associació de veïns que prefereix mantenir l’anonimat per temor de represàlies a les xarxes socials.

“La veritat és que els nois tenen aquí poques oportunitats. Per a molts, Morad és el seu heroi, i l’imiten perquè veuen que cantar pot ser una font d’ingressos”, concedeix. Igual que Esteve, retreu a Morad que no faci servir la seva influència per mediar. No sembla fàcil. “El raper busca la seva legitimació al carrer, i gairebé tots han tingut problemes amb la justícia. Forma part de la seva essència allunyar-se de l’àmbit institucional. I la polèmica encara li dona més legitimitat”, opina un crític musical expert en música urbana.

Morad ofereix gratis ritmes i lletres als amics que intenten destacar en la música. Ha fet famosos, sense voler, nens del barri que apareixen als seus vídeos. Com la seva mare i els seus amics, els nens són la seva debilitat. En l’últim concert a l’Estadi Olímpic de Barcelona –2.000 entrades, totes venudes– va treure els més petits a l’escenari. El que passa fora —la polèmica, els judicis— semblen importar poc ara per ara a un artista que prefereix guardar la seva veu només per cantar perquè, opina, “la música ho diu tot”.