Marta Salicrú: “Rosalía té l’instint d’anar just al mateix ritme que els temps”

Marta Salicrú és una gran fan de Rosalía, podríem dir fins i tot que és una groupie perquè l’ha seguit a molts concerts des del 2016, quan la va entrevistar per a TimeOut, la revista on va créixer com a periodista musical. Des de fa cinc anys dirigeix Ràdio Primavera Sound, una emissora digital que s’ha convertit en el bressol dels pòdcasts i, compaginant aquesta feina que l’ha endinsat més en el món de la gestió, ha escrit una biografia no autoritzada de la cantant de Sant Esteve Sesrovires, titulada Rosalía, de la A a la Z (Libros Cúpula), un diccionari sobre tot l’univers de l’artista prenent com a punt de partida una cançó de l’àlbum que l’ha enlairat a l’univers estelar, Motomami.

PREGUNTA. Sembla un llibre pensat per a la generació Z. Cada lletra es podria correspondre a un vídeo de TikTok.

RESPOSTA. M’han dit que és lleuger i dens alhora. Mai ha estat pensat per a cap generació en particular però sí per als fans de Rosalia, ho siguin amb més o menys intensitat. Ara que fa gairebé deu anys que va començar el fenomen, el llibre agafa tota la informació que hi ha al seu voltant i l’endreça. Tot el text és esquitxat de picades d’ullet a l’audiència. És molt Rusi coded, que dic jo. Està ple de lletres de cançons, de cites, d’expressions que formen part del seu món, tot el seu lore.

P. Tot això l’ha convertit en una in­fluèncer de les grans.

R. Total. Ella entén la seva producció artística com una manera de comunicar-se, cosa que en realitat és molt habitual en els artistes. Es comunica amb la música, però també amb la seva imatge, amb els videoclips, amb les seves aparicions i col·laboracions, i es comunica, sobretot, amb les xarxes socials, realment és una artista molt hàbil. Si una estrella és una artista que aconsegueix encaixar en el moment adequat, amb l’esperit dels temps i per això transcendeix, ella ho aconsegueix. De fet, el seu discurs musical té elements de pop, però també d’avantguarda. És capaç d’arribar a tanta gent i alhora fer que el gust de bona part dels seus seguidors vagi cap a la visió que ella té.

P. És una David Bowie en tota regla?

R. Sí, ella alguna vegada l’ha mencionat com a influència. De fet, David Bowie és pràcticament l’inventor del concepte de marca personal. És un artista que entén perfectament com la seva imatge diu tant com el que puguin dir les seves cançons. I aquesta idea, aquest concepte, que d’alguna manera comença a fer servir David Bowie, després el segueixen Madonna, Lady Gaga o Rosalía, que pren questa idea de reinventar-se amb cada disc. Això és al manual d’estrella del pop que va escriure David Bowie.

P. Com selecciona les paraules que formen part d’aquest abecedari?

R. Els primers mesos de treball van ser de molta documentació. Perquè em semblava molt important que la selecció de paraules tingués un sentit alfabètic, però també cronològic. Òbviament, la inspiració del llibre és la seva cançó ‘Abcdefg’, i les paraules em serveixen de palanca per explicar el que volia explicar. Però sí que va haver-hi un procés bastant llarg de diversos mesos per triar les paraules i pensar com podia tenir-ho tot cobert amb aquesta selecció de 100. Té aquest format d’enciclopèdia, amb el qual pots anar a l’índex i buscar una paraula per veure què t’explica. Però si fas una lectura des de l’inici, té un sentit cronològic. Cap al final, el llibre es pregunta cap on anirà ara. Si hi haurà una nova transformació.

Si fas una lectura des de l’inici, té un sentit cronològic. Cap al final, el llibre es pregunta cap on anirà ara. Si hi haurà una nova transformació

P. S’atreveix a fer un pronòstic?

R. La veritat és que no m’atreveixo gens... Precisament perquè ella té molta visió. Així són els artistes del segle XXI, i també d’alguns de finals del segle XX. Jo no la tinc, per tant, m’hi veig incapaç.

P. Reconeix que és una groupie. Quan escriu la separa de la periodista?

R. Jo entenc que val la pena dedicar els esforços a parlar del que m’apassiona, així entenc el periodisme musical, i no tothom hi està d’acord. Quan Leticia S. Jiménez Pajarero, l’editora de Libros Cúpula, em proposa el projecte, precisament m’hi llanço de cap perquè no m’importava passar un any sencer dedicada a l’obra de Rosalía. És un llibre que no dissimula que està fet des de l’admiració total, no em fa vergonyar reconèixer que és un llibre d’una fan més. Quan escrius sempre hi ha una subjectivitat, però és que, en aquest cas, jo no veig clarobscurs a Rosalía, francament. Com a artista, no li veig clarobscurs.

P. Hi diu que és una biografia no autoritzada. No hi ha hagut cap contacte?

R. Ha estat una iniciativa de Libros Cúpula. Per part nostra, hi ha un moment en què comuniquem l’existència d’aquest llibre i esperem que, tant de bo, pugui valorar l’exercici d’admiració que és cap a ella.

P. Hi manté algun tracte?

R. No. Més enllà que alguna vegada he penjat una story i m’ha contestat algun DM, però igual que fa amb altres seguidores. Em consta que ho fa habitualment.

P. És molt propera amb la gent?

R. Crec que és una artista molt agraïda amb les persones que la segueixen. Jo la segueixo des del 2016, quan li vaig fer la primera entrevista. La vaig anar a veure a moltíssims concerts, i a més, era una època en la qual era més accessible.

P. Què li veu tan especial?

R. Trobo que té molt talent per copsar la realitat musical del moment, les tendències, i portar-les més enllà. I alhora, portar-les fins al punt just que continuïn sent molt accessibles. No és una proposta que sigui literalment d’avantguarda, perquè aleshores estaríem parlant d’alguna cosa que va més enllà dels seus temps, sinó que té un instint d’anar just al mateix ritme que els temps. Té aquesta capacitat de connectar exactament amb el que està passant, fins i tot abans que els mateixos fans o els periodistes ho poguem detectar. A més d’intèrpret, compositora i productora, ella és project manager. És la líder del seu projecte i un projecte en el qual enrola a moltíssimes persones. Sap amb quins artistes ha de col·laborar. Veníem d’una època en què els artistes estaven liderats per directius de discogràfiques, però els d’ara ja no es deixen guiar. Són els líders del seu propi pojecte.

P. Rosalía va ser l’encarregada de la música al piromusical de la Mercè. Quin és el seu vincle amb la ciutat?

R. La seva playlist per al piromusical va estar molt en la línia del tipus de seleccions que ha fet anteriorment per a desfilades de moda: eclèctiques, combinant artistes del seu panteó particular amb altres amb voluntat de descoberta. De Barcelona afirma que és la seva ciutat favorita, i hi va insistir en l’àudio que va encapçalar el piromusical. Diversos moviments (la construcció de l’estudi a l’Hospitalet, el regal del piromusical, ...) semblen apuntar que vol mantenir la relació amb la ciutat que sent com a seva.

P. Va presentar una cançó nova i l’han criticada perquè només en va incloure una en català. Què n’opina?

R. Rosalía va incloure una cançó en català i l’any anterior, amb el Piromusical comissariat pel Sónar, en va incloure dos. Crec que si la Rosalia ha rebut tantes crítiques és per la hipervigilància a la que se la sotmet. Per altra banda, la cançó amb el Ralphie Choo tanca el cercle de l’endorsement que va fer a aquest artista, i que va disparar la seva popularitat. És coherent en l’estratègia de col·laboracions entre àlbums: després de Björk i Lisa de Blackpink, fer-ho amb un artista espanyol com a declaració d’intencions que encara té un peu aquí.

P. Dirigeix Ràdio Primavera Sound. Podria semblar que és la ràdio on s’escolten els grups del Primavera, però s’ha convertit en un referent dels pòdcasts.

R. La ràdio arrenca volent ser una ràdio que reculli les sensibilitats musicals del festival i la línia editorial del PS, però alhora té prou visió per permetre anar cap a un altre lloc, quan veiem que el projecte ens porta cap als pòdcasts, cap a donar veu a comunicadores que, en aquell moment, encara no tenien un altaveu prou gran. La ràdio s’ha anat convertint per selecció natural en una productora de pòdcasts culturals. La cultura entesa d’una manera prou àmplia, des de la literatura, el cinema, la cultura pop, la cultura digital, el futbol, fins i tot. Això sí, treballada amb molt rigor i amb un llenguatge molt de conversa entre persones properes.

P. O sigui que tota l’audiència se l’enduen els pòdcasts?

R. Sí, sí, totalment. De fet, fins a la temporada passada encara teníem una programació d’una ràdio fórmula online, però aquest any ho hem deixat estar. Avui som una productora de pòdcasts.

P. I quants pòdcasts tenen en antena?

R. Una vintena. Tenim Punzadas Sonoras, un pòdcast de filosofia i literatura conduït per dues dones joves, que es va situar en el número 1 a Spotify l’any passat. Tenim Ciberlocutorio, presentat per Andrea Gumes i Ana Pacheco, que ha anat creixent a mesura que creixien elles com a comunicadores. Però després tenim el pòdcast sobre cinema fantàstic Marea Nocturna, amb algunes de les firmes més destacades de la crítica d’aquest gènere, com Desirée de Fez, Jordi Sánchez-Navarro, Jordi Sánchez Pont i Àngel Sala, o un pòdcast de true crime ambientat en el món del futbol de la mà de la revista Panenka, presentat per Aitor Lagunas. I com a novetat, aquest any hem estrenat una producció per a Ràdio Nacional d’Espanya Audio, que es diu Hey!, i que és l’adaptació en de l’assaig Hey! Julio Iglesias y la conquista de América (Contra, 2022).

R. Això és un pas més, produir per a d’altres?

R. Sí. Ràdio Primavera Sound no és una pota de negoci de Primavera Sound, sinó una manera de continuar difonent aquesta ideologia, d’alguna manera, del festival, aquest interès per la cultura. No hi ha vocació de negoci, però sí de ser sostenibles. I, per tant, per continuar fent projectes que ens interessen necessitem treballar amb partners.

Avui Ràdio Primavera Sound és una productora de pòdcasts

P. Entenc que aquest camí no era ben bé el fundacional de Ràdio Primavera Sound.

R. Quan al juliol del 2019 vam decidir penjar els pòdcasts a Spotify i a d’altres plataformes de pòdcasts no ens imaginàvem com de transcendent seria aquesta decisió, que en aquell moment, va semblar trivial. Llavors va venir la pandèmia i el pòdcast va explotar a Espanya i Ràdio Primavera Sound, per casualitat, érem, pioneres en aquest format.

P. Va anar a treballar a una ràdio musical, però ha acabat treballant en un projecte cultural d’una manera més àmplia.

R. El punt de partida era un ràdio on-line musical, però ens van convidar a fer d’aquest projecte el que creiéssim. Ens van donar una llibertat que vam saber aprofitar. Vam anar prenent una sèrie de decisions que ens vam portar on estem ara, amb dos premis ondes, un ondes i un ondes global des del podcast a l’Esquena, un món d’audiència i un contingut que ens agrada molt.

P. Quina és l’audiència de Ràdio Primavera Sound?

R. En l’anterior temporada va arribar als 8 milions d’escoltes en pòdcast i es van superar els 32 milions de visionats en les diferents plataformes audiovisuals on està present.

P. Quin tipus de públic tenen i per on arriba?

R. Sempre hi ha un efecte mirall entre els presentadors i l’audiència, que acostumen a ser de la mateixa edat. La generació zeta tendeix a gaudir del contingut atomitzat en peces breus a xarxes socials i a TikTok, on tenim moltíssima audiència.

P. Andrea Gumes deia en aquest diari que els reels matarien els pòdcasts. Això comença a passar que el públic es conforma amb un vídeo curt i no veu tot el programa?

R. Ens passa amb audiències més joves. La meva teoria és que el pòdcast interpel·la audiències més adultes perquè t’allibera de les mans. Mentre escoltes un pòdcast, pots fer moltes coses. Quan fas scroll, necessites el dit. Crec que la generació Z arribarà als pòdcasts quan es vagi fent més gran.

P. L’altra tendència és que els pòdcasts han pujat a l’escenari.

R. A Abaixadors, 10, on estava abans Ràdio Primavera Sound, l’espai de gravació estava muntat de tal manera que podia haver-hi públic. Tenia un aforament de 100 persones. Deforme Semanal Ideal Total va arrencar com un pòdcast en viu. Volums d’escoltes molt elevats generen molt poc retorn econòmic. Aleshores el format en viu cobrant entrada és una manera de fer sostenibles els projectes.

P. És de les poques dones periodistes musicals. Segueix sent un món molt masculí?

R. Crec que és perquè encara no hi ha hagut gaire relleu generacional. En mitjans generalistes, continuo sent de les poques dones i de les més joves. I això és així des de fa quinze anys. En la mesura que hi hagi recanvi generacional hi haurà més dones. En periodisme cultural hi ha més dones que en música. Però en arts escèniques, per exemple, la informació la poden fer dones, però el rol de crític continua molt masculinitzat. La premsa musical pateix dues crisis: el periodisme en general i la crisi de la indústria discogràfica. Hi ha una desaparició de mitjans musicals i el que és perillós és que si no hi ha mitjans més petits, les noves generacions on poden fer periodisme musical? Crec que ara estan a les xarxes.