Quan Proust s’asseia a la taula de la iaia

En gairebé tots els seus llibres, l’escriptora Annie Ernaux insisteix a dir que va viure la infantesa com una realitat sense paraules, sempre entre silencis i malentesos, en una classe social indiferent al llenguatge i sense cap preocupació per posar “noms” a les “coses”. És just al contrari del que explica Laure Murat al seu apassionant assaig Proust, novel·la familiar. En la seva família aristocràtica, emparentada amb Napoleó i amb totes les grans nissagues de la història de França fins a Ricard Cor de Lleó, les relacions es basaven en el pes dels mots, en el domini i la correcció de la llengua francesa, en una mena de “voluptat maníaca” de fer servir fórmules encotillades de cortesia i frases estereotipades, tot plegat tamisat per capes asfixiants de formalitat, pudor i hipocresia. Si l’aristocràcia és (o era) un món de formes buides, aquestes només es manifestaven en un exercici d’estil constant i elitista, en la imposició d’un llenguatge. Eren uns mots que no designaven una realitat palpable, si és que això és possible, sinó un decorat i un mode de viure fora de la realitat: eren “les paraules sense el real”.

És clar que, feliç o no, la família de la historiadora feminista Laure Murat (Neuilly-sur-Seine, 1967) no sembla extreta de cap ambient a l’abast de cap dels seus lectors d’avui. Podria derivar d’una obra literària. O, més concretament, d’una novel·la que en realitat en són set: A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. Murat, filla del “príncep” Napoleó Murat i de la “princesa” Inés d’Albert de Luynes, va créixer en una gran família composta d’avis i besavis, tiets i tietes, tota mena de cosins propers i llunyans, infatuats i incultes, en la qual no treballava ningú, no es parlava mai de coses personals, ningú havia anat mai en metro ni autobús, no es qüestionava un sistema so­cial de castes i es vivia, de saló en saló, de festa en festa, de palauet en palauet, en la “pantomima de la vida mundana”.

Tots podrien ser personatges proustians, però el millor és que ho eren. No tan sols perquè a les festes del palauet de la besàvia de l’escriptora, un veritable museu (amb l’esperó de Napoleó, el fuet de Josefina, una capsa d’eben de Lluís XVIII...), hi apareixia sovint un jove jueu i tímid, observador lúcid i tendre, anomenat Marcel Proust, “...aquell periodistet que jo asseia a l’altra punta de la taula”, sinó sobretot perquè l’autor de la Recerca caricaturitza la família Murat en nombrosos textos i pastitxos, fa sortir el palauet familiar a la seva novel·la (qualificat com “le plus bel hôtel de Paris”), i alguns dels Murat, reals o transfigurats, apareixen en l’índex de noms d’una obra que és, també, el certificat d’una defunció: la de tota una classe social que sobrevivia rutinàriament des de la Revolució Francesa; que com Proust sap tan bé esclata durant la Primera Guerra Mundial; que malviu com a eco moribund de la Belle époque i que no desapareix fins després de la Segona Guerra Mundial.

Però, reconeix Laure Murat, els mons triguen a desaparèixer. I el que podia ser només un assaig autobiogràfic sobre una família tan peculiar es converteix també en una gran reflexió literària, sociològica i política sobre la memòria, el gènere i la sexua­litat. L’autora, ara professora de literatura francesa a Los Angeles, explica de quina manera va anar prenent consciència que totes les escenes sobre la vida aristocràtica llegides en la ficció de Proust eren infinitament més vives que les escenes reals viscudes per ella mateixa dins la seva família. De cop, la forma proustiana, el seu flux imperceptible, donava sentit a la vacuïtat immòbil de les formes aristocràtiques. El retrat oblic de la ficció il·luminava més i millor l’experiència viscuda des de dins. Perquè la novel·la de Proust no és pas, com de vegades s’ha defensat, un elogi brillant i exaltat de la noblesa francesa, sinó tot al contrari: és la crítica més cruel i més subtil, la dissecció més despietada i alhora més còmica que mai s’hagi fet de l’aristocràcia.

Mentre escriu una tesi doctoral sobre el “tercer sexe” des de Califòrnia, veritable Finisterre on s’instal·la després de comunicar la seva homosexua­litat i trencar definitivament amb la família, Murat, que tant cita Benjamin com Barthes, Deleuze com Chantal Akerman, homenatja també els seus pares (ell, pintoresc productor de cinema de Louis Malle i Robert Bresson; ella, historiadora de l’Argentina) gràcies al poder emancipador de la literatura. És una sensació ben íntima i personal, i contrària a la sentida per Annie Ernaux: amb la seva novel·la, Proust posa “realitat” a les paraules buides de la seva família. I ara, com un amputat que molt temps després de l’operació encara sent el pessigolleig del membre fantasma, el passat deixa emergir a la superfície capes subterrànies que potser només la literatura pot explicar.

Proust, novel·la familiar 

Laure Murat 
Traducció de Valèria Gaillard
Anagrama. 280 pàgines. 19,90 euros