Tornar després de l’èxit: Rafa Lahuerta i la seua València

1 Seria fàcil començar per ací: que Rafa Lahuerta (València, 1971) no té targeta de crèdit perquè vol els bancs ben lluny. Que no té smartphone ni Whatsapp perquè li porten soroll. Que no té xarxes socials perquè ja les va avorrir. Que no s’ha casat ni ha tingut fills perquè en té prou amb estar amb Eva mitja vida ja. Que no té cotxe perquè amb la moto li sobra per moure’s pel seu únic i infinit planeta: València.

Seria morbós començar per ací: hi havia una vegada un animador de Mestalla que amb el megàfon iniciava els càntics de suport al València CF. Aquell xic, d’ulls clars i mirada tendra i melanconiosa, se sabia de memòria mil partits i alineacions i havia escrit un llibre tendre i melanconiós en castellà amb dos mil exemplars venuts: La balada del bar Torino (Drassana), una cançó d’amor feta de família, futbol, memòria: passió. Eixe xic, ja un adult que havia deixat el megàfon i es guanyava la vida treballant com a dependent d’una papereria perduda en un carrer perdut de València, va escriure després la seua primera novel·la en valencià, Noruega (Drassana), i de sobte es va convertir en un boom: premi Lletraferit, 22.000 exemplars venuts, traducció al castellà, ruta literària i un fenomen valencià sense precedents des dels èxits de Ferran Torrent. I aleshores, quan tot el món xicotet que l’envoltava —i això és, al remat, el món— aplaudia Rafa Lahuerta, Rafa Lahuerta es va fartar. Potser es va vore sobrepassat per l’èxit, el prestigi, les vendes, les presentacions, els elogis, les falses palmades a l’esquena, la necessària màscara i la sobreexposició. Potser es va fartar del personatge rafalahuerta i del temps que li furtava. I es va anar retirant de l’escena mentre madurava una idea: no tornar a publicar. Desaparéixer. Callar. Fer un Bartleby. Somiar amb un Rulfo: dos llibres i prou. Quedar com el Salinger valencià.

Hi hauria moltes maneres de començar, però una més literària seria aquesta.

Un diumenge de juliol, a l’hora de la becadeta que abans era l’hora dels partits, Lahuerta va rebre una telefonada que li anunciava una mala notícia:

—Ha muerto Jose, Rafa.

Les quatre paraules anunciaven la mort de qui servia a la barra del bar Mestalla des dels 14 anys. Quatre paraules que, de sobte, van desfer els fantasmes, les quimeres, les pressions i els bloquejos literaris —arrere Rulfo, Bartleby, Salinger; arrere tots els qui van decidir callar—. Perquè eixes quatre paraules el van abocar a l’ordinador per escriure dos frases rotundes que per a ell obrien tot un món amagat:

—Ens vam conéixer a la porta del bar Mestalla, en el carrer Misser Mascó. Ella portava uns Levi’s desgastats pel lleixiu i jo una bomber negra amb l’escut del València a l’altura del cor.

Així comença la nova novel·la de Rafa Lahuerta, La promesa dels divendres (Drassana). Un viatge a la València dels vuitanta feta de carrers sense asfaltar, jerseis Privata, caçadores vaqueres amb pell de corder, cabelleres làcies perfumades, litrones i gregarisme juvenil, hores mortes en billars i futbolins, solars enfangats i velles alqueries a punt de ser engolides per una idea de progrés expandint-se entre les vies del tren i els camps de cebes. És un viatge, sobretot, a la vida secreta de Lahuerta. A una obsessiva relació d’amor adolescent transmutada en una altra relació d’amor misteriosa. A la llarga malaltia d’un pare adorat que li enquistarà una nostàlgia prematura. A la seua mort, d’efectes devastadors. És un viatge, essencialment, a la vida interior del narrador, que és l’autor, que és més Rafa que Lahuerta.

És la novel·la que mitja València esperava llegir després de Noruega. La novel·la que ell temia escriure després de Noruega.

Vinc només amb una pregunta: com escriure quan espera la dalla de la decepció? Com publicar quan pots pressentir la frase està-bé-però-Noruega-era-millor. I sobretot: per què? Per quina raó fer-ho si et molesta la fama i els drets d’autor els donaràs a fins benèfics?

És la novel·la que mitja València esperava llegir després de Noruega. La novel·la que ell temia escriure després de Noruega

2 Hem quedat damunt del riu, sobre la pedra del pont de la Trinitat: principis del XV, segle d’or valencià, el del Tirant i Ausiàs March, el pont més antic de la ciutat. La silueta és la clàssica: Lahuerta, amb el casc a la mà i l’altra mà en la butxaca de la caçadora, camina per València amb una estranya mescla d’aplom, carisma i vocació creixent d’home subterrani.

És potser allò que més ha fet: caminar la ciutat, somiar-la, imaginar-la. Al llibre explica l’origen d’eixa obsessió. Conta que va desenvolupar amb la ciutat una relació de dependència emocional en un moment decisiu. Son pare s’estava morint. Son pare, el pare forner a qui ajudava a fer el pa en el forn de la família quan a les dos i mitja de la matinada posaven la primera cafetera a l’obrador i connectaven la ràdio; el pare que agafava la gorra del València CF i un Farias per anar a Mestalla amb el seu Rafa i fer-se abans un carajillo en el bar Los Checas; eixe pare estimat fins a la idolatria es moria de càncer en un llit assèptic d’hospital. I en aquelles setmanes trenades per les pors i el silenci, Rafa Lahuerta, un jove de dihuit anys perdut en un laberint mental, caminava per València. Els seus carrers li donaven pau i serenitat. Com més estrets i antics, més recer sentia. Era l’abraç que necessitava entre la pena i totes les seues propietats. València es convertia en eixes hores de plom en una ciutat confessora. Un sac de boxa. Més novel·la que realitat, més exili que certesa, més metafísica que arquitectura. Així dibuixa Lahuerta la seua València. Res d’identitats col·lectives. Potser deplore —i així ho fa— la València agenollada i exhausta d’ofrenar noves glòries a Espanya; la València ofegada en el seu propi vòmit; la València republicana que fou massacrada pels qui després escriurien el seu relat fet de flors i de violes; el vell regne desdentat a base de martellades i claudicacions. Hi és, tot això. I batega en les pàgines de la seua novel·la. Però la seua València és una cartografia mental íntima, onírica, deslligada de la realitat. Una ciutat mitològica. La València de Lahuerta.

Caminem-la pel riu. Pel que un dia fou riu d’aigua i ara ho és d’herba: el riu verd. Caminem-la, al sol del migdia, per davall dels set ponts.

3 Passarem pel pont de la Trinitat, davant del monestir on Isabel de Villena va escriure el Vita Christi, i Lahuerta parlarà de les expectatives i la seua particular vacuna.

—No fer-se il·lusions: d’ací naixen totes les il·lusions. La gran melancolia de la gent naix de les expectatives no acomplides. Els somnis d’adolescència i joventut rarament s’acompleixen. En canvi jo, en l’època de fer-me expectatives, no me les podia permetre. No podia aspirar a una altra cosa que a la rutina amable. Que no passara res. Per això, tot el que ha vingut després ha estat molt bé, perquè no esperava res. Mai he tingut grans objectius. La meua ambició no té projecció social o econòmica. És un combat personal. Sempre m’estic desafiant a mi mateix, sense que el joc social ho contamine. Com en una contrarellotge: jo contra mi.

Passarem després pel pont del Reial, sota la mirada pètria de sant Vicent Ferrer i sant Vicent Màrtir, i Lahuerta parlarà de l’home-tortuga. De quan es va tancar al món per tal que els altres el deixaren en pau. Engreixà, baixà la mirada, buscà passar desapercebut, aprengué l’art de la renúncia i trobà refugi en la literatura. Abans havia sigut Mestalla; el nou refugi eren els llibres.

—I s’hi està bé, en el subsol?

—No –respon—. S’està bé amagat; però amagat entre la llum. Jo vaig decidir amagar-me. Però en el subsol no s’està bé. El subsol és dur. Per a la literatura està bé; no en la realitat.

A continuació passarem pel pont de l’Exposició, construït en 1909, destruït per la riuada i reconstruït en acer per Calatrava, i Lahuerta parlarà de l’esforç dels seus pares i d’un trauma callat.

—Sempre he tingut la pena de no haver estat a l’altura de l’esforç dels meus pares. Mon pare es quedà orfe de pare i mare amb set anys. Ma mare és filla de mare fadrina i es passà la infantesa de pensió en pensió; fins als deu anys no va tindre una casa. La seua obra fou el seu forn i la seua família, amb un fill discapacitat, el meu germà. Jo, en canvi, què he fet? Dedicar-se a l’escriptura és una cosa un poc banal, ridícula. No salves vides, no ensenyes, no fas pa, no aportes res de profit. En eixe sentit, sempre he arrossegat una certa frustració personal. Soc el producte d’eixa inseguretat.

El passeig conversat avançarà i passarem pel pont de les Flors, que condueix a una Albereda amb memòria de tants diumenges de passejos amorosos, i Lahuerta parlarà contra la nostàlgia. I dirà que ell, entronitzat com el cantor nostàlgic de la València que fou o pogué ser, no és un homo nostalgicus. Dirà que el mercat ha convertit la nostàlgia en una trampa comercial de remembers i egebés, però que ell, en tot cas, és una persona memoriosa. Que li agrada evocar el seu món i projectar-lo; jugar amb els paranys de la memòria i reconvertir-los en hams literaris. Però que en la vida se sent deixeble d’Onetti quan diu que s’ha de viure sense memòria ni previsió.

A la novel·la ho resol amb tres frases:

—El verí de l’evocació ja em tenia presoner de mons irreals que només existien al meu cap. Evocava per damunt de les meues possibilitats. Evocava contra mi mateix.

Passarem a continuació pel pont de la Mar, del segle XVI, amb les escalinates ondulades de l’arquitecte racionalista Göerlich, i Lahuerta parlarà d’aquell projecte lahuertià que un dia va idear: visitaria cada dia un carrer de València, i en acabant, a casa, escriuria sobre ell. Fou en la pandèmia quan tingué l’epifania. Estava al carrer Cavite, paral·lel a l’avinguda de la Malva-rosa, i va sentir la flama de la il·lusió. Aniria cada dia a un carrer, seguint l’ordre alfabètic. La moto, el casc, la mirada tendra i melancòlica tants anys després. I així ho va fer. Porta 1.100 carrers dels 3.200 que té València.

—M’he quedat en Guillem Despuig. Perquè un dia vaig perdre la il·lusió i vaig dir: a fer la mà.

És silvestre, amb megàfon o no, Rafa Lahuerta.

Dedicar-se a l’escriptura és una cosa un poc banal, ridícula. No salves vides, no ensenyes, no fas pa, no aportes res de profit. En eixe sentit, sempre he arrossegat una certa frustració personal. Soc el producte d’eixa inseguretat

Mentre al nostre voltant les persones fan esport, lligen o passegen el gos per l’antic llit del Túria, des­viat després de la riuada del 57, passarem junts pel pont republicà d’Aragó, amb estàtues dedicades a la savie­sa, el llaurador, el pescador i la dona, i a Lahuerta li demanaré una alineació d’escriptors de referència que ell construirà sobre la marxa.

—En la porteria, Camus; en la defensa, Abelardo Muñoz, Chirbes, Marsé i Ferran Torrent; al mig del camp, Estellés, Fuster, Richard Ford i Borges; i dalt, Dostoievski i Emmanuel Carrère.

Finalment passarem pel pont de l’Àngel Custodi, bastit en formigó armat i aire franquista, i ja asseguts cara a cara en una taula de fusta del jardí per anar acabant la conversa, Rafa Lahuerta se somriurà quan m’escolte dir que hi ha molts llibres de matar el pare, però que esta novel·la tracta de ressuscitar-lo. I aleshores contarà coses un poc estranyes. Que de xiquet tenia la sensació que ell cuidava son pare. Quan anaven a Mestalla, patia per si la policia detenia aquell aficio­nat amb gorra i puro tan vehement amb el linier o amb l’afició rival. Quan baixava al forn en la fosca de la nit, patia per si la gent cràpula de la matinada li feia alguna cosa. Quan tardava en arribar a casa, es preocupava fins que travessava la porta. Sempre, de xiquet, sentia com el perill sobrevolava son pare. Olorava eixe perill amb una intuïció de fatalitat, que moriria jove, com així acabà sent un 4 d’abril del 1990. I asseguts enmig del llit que fou riu blau i que ara és verd, del cor de Lahuerta brollaran dos confessions.

Una: que mai li va dir a son pare et vull.

I dos: que eixe pare, un dia, li va dir a la seua dona: Lo peor que me podría pasar en la vida sería decepcionar a mi hijo.

Rafa Lahuerta contarà això i plorarà.

4 La promesa dels divendres desprén l’aroma d’Últimas tardes con Teresa: l’amarg confeti de l’adeu, l’estranyesa que dona la matinada, el buit que deixa l’orquestra quan acaba i plega, la desolació que precedeix l’alba. Tot en aquestes pàgines sembla un tractat de la pèrdua; un llibre de les absències inscrites en la fina pell d’un esperit ultrasensible.

Atrapa la no història d’amor entre la xica dels Levi’s desgastats i el xic de la bomber negra i tot el que vindrà després. Sorprén el grau de despullament emocional, pura confessió, en un home-tortuga. Emociona la mirada sobre el pare malalt, desvalgut, moribund, mort. Enlluerna la reflexió sobre una ciutat vençuda feta de perifèries desarrelades i intempèrie emocional. L’escriptura traspua estil i veritat; molta més de l’habitual a les novel·les. Una estructura hiperfragmentària —96 fragments en 240 pàgines— contribueix a provocar l’efecte trencadís que és tota una vida. Així també era el riu entretallat que partia en dos València fins que el van desviar i que Lahuerta ha ressuscitat.

Aquest detall és important. M’ho explica Vicent Baydal, historiador, assagista, cronista oficial de València i un dels editors de Drassana.

Diu que Rafa Lahuerta ha fet que el Túria —el riu navegable que connectava València amb la mar, d’on naix la seua riquesa i la seua destrucció des dels temps de la Valentia romana— vibre amb una força tel·lúrica en el relat de la ciutat que ell ha construït, cosa que no passava en l’obra d’altres autors que han contat València com Joan Francesc Mira, Ferran Torrent o Manuel Vicent. Lahuerta basteix un relat mític on el Micalet serveix de far fluvial i el carrer Sant Bult és un lloc de tavernes portuàries per a pescadors de canya i navegants. És la València literaturitzada, la València ja impossible, que flueix en el rerefons d’aquesta novel·la.

Lahuerta creu que, dels tres, aquest és el seu millor llibre: el més honest, el que més necessitava escriure. Compartim l’opinió.

5 Abans de desfer junts el camí dels set ponts i acomia­dar-nos, poc abans de vore’l marxar d’esquenes amb el casc al colze i com sempre massa abrigat, em vindrà al cap preguntar-li per un detall desconcertant. És la foto d’autor que hi ha a la solapa de la novel·la. Mai havia vist res similar.

És la imatge de Lahuerta, sí. Però és una imatge seua capturada a l’abril del 90. La mirada trista, lleugerament absorta, com desenfocada. Era la foto per al permís de conduir. Se la va fer la setmana següent a la mort de son pare. Es veu en ella un jove trist, creixent en la seua mirada l’embrió de la ràbia i els complexos que engendren la por. És un jove arrossegat per una riuada emocional. És ell, em dirà Lahuerta, qui escriu aquesta novel·la.

En La promesa dels divendres torna aquell xic de mirada trista; l’orfe de dihuit anys que continuava perdut en les entreteles de la seua memòria. O potser no torna. Perquè en el camí de regrés, passant per davall dels set ponts sense remor d’aigua, el de la Trinitat, el del Reial, el de l’Exposició, el de les Flors, el de la Mar, el d’Aragó i el de l’Àngel Custodi, Rafa Lahuerta Yúfera, Lahuerta el memoriós, dirà que la literatura t’obliga a recordar i a reviure, però que el passat no torna. En els llibres sí, dirà, però en la vida mai.