‘La promesa dels divendres’, una confessió captivadora

La nit del divendres 25 de novembre de 1988, al bar Mestalla de València, un noi de 17 anys, estudiant de COU, introvertit, distant i hermètic, propens al fanatisme —és un ultra del València FC—, immers de ple en els malentesos personals que l’instint de la soledat crea en la imaginació moral d’un adolescent, amb bastantes nafres obertes —el pare té càncer, el germà ha nascut sord, mut i amb altres carències cognitives, la mare és “una dona cartesiana, germànica, entregada al mètode infal·lible de la responsabilitat i la faena ben feta”—, coneix una noia i, amb l’embriaguesa de l’eufòria, s’enamora d’una manera desbocadament romàntica. Anys a venir, aquest noi —Rafa Lahuerta— trobarà el seu lloc en el món gràcies a la seva vocació literària, publicarà La balada del Bar Torino (2014), una crònica arravatada del valencianisme futbolístic i, a la vegada, una guia vitalista de la València secreta i una fragmentada història familiar, seduirà milers de lectors amb una novel·la titulada Noruega (2020), prodigiosa com només ho poden ser les escrites en estat de gràcia, i ara, en aquesta novel·la confessional que és La promesa del divendres, recuperarà aquell moment al·lucinat de la tardor del 1988 en què la tensa il·lusió del desig li va trastornar la vida sencera deixant-li com a ferida oberta una dolorosa melancolia, una ofuscació, i que ens porta a la memòria uns versos d’Antonio Machado —”borrada la historia / contaba la pena”— o les paraules de Hermann Broch que encapçalen les seves memòries: “Això és tan sols una autobiografia en la mesura que s’hi narra la història d’un problema que, casualment, té la meva mateixa edat”.

La promesa dels divendres és l’altra cara de Noruega —el relat d’un aspirant a escriptor que va alternant fracassos amorosos amb una soledat meticulosament destructiva— i de La balada del Bar Torino, però Rafa Lahuerta no comet la indelicadesa d’explicar-nos com va transformar les peripècies de la seva vida en ficció o en crònica, sinó que fa una anàlisi introspectiva portentosa per delimitar com era i què volia aleshores i per fixar de quina manera el passat esdevé present i el present il·lumina “un altre territori literari: esta confessió”. I llegim aquesta confessió, una fantasia inesgotable enamorada de la paraula, on es mescla l’heroic i l’antiheroic, el líric i el vulgar, la ferocitat i la delicadesa, el drama i la comicitat, i no ens podem estar d’agrair la consumada astúcia narrativa i la força amb què l’autor combina els dos eixos que l’alimenten. D’una banda hi trobem la desconcertant història d’amor que l’origina, i que una inesperada filigrana compositiva que convé no revelar —tot i que si es revelés tampoc passaria res perquè La promesa dels divendres se sosté en l’enèrgica contundència d’una prosa lacònica i extremament captivadora— enlaira l’ansietat i la tristesa cap uns cims emotius de primer ordre; per un altre costat, hi trobem els passatges estremidors i inesborrables de la poesia terrible i desoladora, fets d’il·luminacions seques, amb què el narrador evoca el declivi físic i el sofriment callat del pare, o les aparicions estel·lars de la mare, inassequible sempre al desànim, o la presència silenciosa del germà, que a pesar del dany cerebral un dia camina a soles per la ciutat, va a raure al cementiri i s’atura davant del nínxol del seu pare. I per damunt d’aquestes dues línies narratives, Rafa Lahuerta n’hi situa una altra que domina el llibre de dalt a baix, subjugant en la seva bellesa i que a vegades sembla suspès fantàsticament en el temps, a la manera d’un paisatge mític o llegendari, el paisatge urbà de la ciutat de València, com si la mirada obliqua dels melancòlics al·legoritzés la realitat: “¿Com no estar foll d’amor per esta ciutat si van ser els seus carrers els únics que van saber estar a l’altura del meu turment i la meua ràbia, els únics que em van oferir consol i poesia, els únics que em van proporcionar les claus per anar eixint, a poc a poc, d’aquell forat negre de pena i ofuscació?”.

Conjur contra les adversitats catastròfiques externes i contra les neurosis particulars, pletòric de vitalitat, partidari de la tendresa i la compassió, reivindicació de l’escriptura com a font de guariment, de calma i de serenitat, elogi de la comprensió i l’afecte cap als altres, explosió de talent estilístic i d’imaginació narrativa, La promesa dels divendres és un llibre molt bo.

Quin llibre més bo que és La promesa dels divendres.

La promesa dels divendres 

Rafa Lahuerta 
Drassana
242 pàgines. 21,95 euros